A Algèria, com en tants altres països en vies de desenvolupament, tenen molt oblidat el futbol formatiu. El vigatà Albert Saus ho ha viscut. “Per això les acadèmies estrangeres tenen èxit”, explica. A Algèria, des de la federació del país s’impulsa, sobretot, la primera divisió i la selecció nacional. A més, els empresaris i presidents tenen molta transcendència sobre els clubs. “Els presidents de futbol d’Algèria són els que intervenen en les decisions tàctiques o tècniques i les alineacions, sense tenir coneixements específics de futbol”. És un país que no té la cultura futbolística “de deixar treballar els professionals del sector”. En el seu cas el president creia una mica més en el futbol formatiu. “Jo vaig tenir sort que ens van deixar treballar bastant. No em van canviar la manera d’ensenyar”.
Quan va arribar al país, el desembre de 2014, l’acadèmia era nova i en l’àmbit local compatien amb l’acadèmia del Milan, que era una franquícia. L’objectiu principal en el vessant comunicatiu de Saus era donar-la a conèixer, expandir-la i fer-la viable. Al mateix temps i a mitja jornada exercia d’entrenador, buscant sempre una identitat pròpia pel club basada en un model de joc concret. En el segon any, vinculat ja amb l’Espanyol, tot estava enfocat a la idea i identitat del club blanc-i-blau. Malgrat ser un entrenador polivalent i passar per totes les etapes formatives, té clar que de vegades fa més “d’educador que d’entrenador”, però considera molt rellevant la part educadora en el nen. “Els nens han de tenir un entorn adequat perquè puguin créixer com a persones i com a jugadors”.
A Alger es va trobar nens que anaven a entrenar de qualsevol manera, sense una metodologia definida. Només “a fer partits”. A través de l’acadèmia el que intentava era organitzar els entrenaments per extreure tot el potencial dels jugadors. “Allà hi ha molts jugadors de carrer i acostumen a ser molt hàbils, i amb els peus tenen molta facilitat”. Aquestes qualitats es poden veure en un dels referents nacionals com és Mahrez al Leicester. “Reuneix les característiques del jugador típic algerià”, remarca el vigatà.
A Saus no li va costar gaire adaptar-se a un país culturalment “molt diferent”. “El fet d’estar acompanyat de gent catalana compartint la vivència em va anar molt bé”, recorda. Els entrenadors algerians, però, sí que “deixaven temps entre entrenaments per resar”. En aquest sentit als jugadors més religiosos no els afectava la durada dels entrenaments però sí els horaris.
