Va sortir de l’AEC Manlleu per la porta petita, però Miquel Àngel Rodríguez, Rodri, va ser un d’aquells jugadors que han deixat empremta al club groc-i-vermell, i avui en dia molts encara el recorden. Actualment està totalment desvinculat del món del futbol: “Pensava que sempre hi estaria lligat i no ho trobo a faltar”, diu. Va començar a jugar a futbol amb 7 o 8 anys i fins als 32 se’ls va passar entre els terrenys de joc i el bar que regentaven els seus pares i que va acabar portant ell mateix. Un cop va penjar les botes, l’any 2008, ho va deixar tot i va marxar a viure a Mataró, d’on és la seva dona.
La seva vida futbolística la va passar a Manlleu, en diverses etapes, però també a altre clubs. Als 16 anys va fitxar pel Barça, i després de dues temporades al Cadet A i al Juvenil B del conjunt blaugrana se’n va anar al Juvenil de Divisió d’Honor del Granollers i va fer el salt al primer equip del Vallès a Tercera Divisió per tornar a casa, a Manlleu, a Segona Divisió B. Després d’un període de set temporades al primer equip manlleuenc, i amb el record amarg del descens de Segona B a Tercera, Rodri va fitxar pel Mataró per continuar jugant a futbol: “Sempre dic que al Mataró no vaig guanyar calés però hi vaig trobar una família, hi vaig conèixer la meva dona”.
Després del Mataró va tornar a Manlleu amb l’objectiu d’acabar la seva trajectòria allà: “Hi vaig estar cinc temporades, però l’entrenador no comptava amb mi i vaig marxar”. El seu destí, el Vic. “El club en cap moment em va dir de marxar, vaig ser jo perquè volia minuts i sabia que no els tindria. M’hauria agradat retirar-me a Manlleu i en aquell moment va ser molt dur per mi, però amb el temps t’ho mires amb perspectiva i penses que tard o d’hora havia de passar, que era el meu moment”. A Vic hi va jugar durant un any –entre dues temporades–, però per motius laborals ho va deixar. I va ser llavors quan es va instal·lar definitivament a Mataró, on ara té fixada la seva residència. A Manlleu hi continua vinculat gràcies als “amics de tota la vida, que ens anem trobant de tant en tant” i des de fa uns mesos cada dia torna a la comarca d’Osona per treballar en uns magatzems.
Rodri comenta que el futbol té coses bones i dolentes, com per exemple “el fet d’haver viscut dos descensos, el de Segona B a Tercera Divisió i el de Tercera a Primera Catalana”, però en canvi pot dir que va formar part de la plantilla que va aconseguir ser campió de Tercera Divisió “per primera vegada a la història del club”, recalca. Per damunt de tot, amb el temps “et queden els bons moments”. I per Rodri aquests són “el vestidor, són molts moments junts: les bromes, les rialles, els viatges… això és el que t’omple més del futbol”, encara que esportivament parlant reconeix que es va treure l’espina clavada en “poder deixar el club a Tercera Divisió”. Aquella temporada, la 2006/07, va ser la darrera que Rodri va jugar completa amb el conjunt manlleuenc i que va finalitzar amb l’anhelat ascens a Tercera Divisió, amb Dani Codina a la banqueta i Rodri com un dels capitans de l’equip manlleuenc. El canvi d’entrenador, però, li va obrir les portes a tornar a marxar de Manlleu –aquest cop, definitivament– poc més tard de començar la següent temporada. Rodri era un migcampista ofensiu que “amb el pas dels anys vaig anar endarrerint la meva posició”. Es defineix com un jugador hàbil amb la pilota que s’adaptava a qualsevol situació. En aquest sentit, mirant el passat reflexiona i diu que “vaig ser un privilegiat, perquè vaig poder viure molts canvis en el món del futbol. Dels terrenys de sorra als d’herba natural i als d’artificial a l’evolució del futbol quant a entrenadors, passant del treball més físic a tocar més pilota”.
Pare de dos fills, de 12 i 8 anys, el petit, seguint a distància els passos del seu pare, fa dos anys que juga a futbol sala: “No és la meva prioritat que jugui a futbol”, però “m’agrada” que ho faci.
