Que la UE Vic està gaudint d’uns anys per emmarcar, no és cap secret. El misteri, realment, està en qui s’amaga darrere de cadascun dels records immortalitzats. De qui captura cada gol, cada celebració, cada somriure i cada abraçada. Atent amb la seva càmera i des d’un segon pla, David Pallarols (Vic, 1995) sempre vetlla perquè els altres siguin els grans protagonistes.
Ja fa una dècada que Pallarols forma part de l’entitat vigatana. “Vaig entrar fa deu anys, i en fa vuit que exerceixo com a com a responsable de comunicació, fotògraf i també m’encarrego de portar al dia les xarxes socials”, explica. “Al club hi faig pràcticament de tot, però no jugo ni entreno perquè no en sé”, bromeja.
De les diverses responsabilitats que té, les que més li agraden són “fer fotos i, pensar i escollir els nous dissenys i continguts abans d’arrencar una nova temporada”. I, malgrat reconèixer que “a vegades la gent no és conscient del temps i la dedicació que hi ha al darrere perquè surti tot rodat”, confessa que “és una feina gratificant que, a la vegada, em permet fer vida social”: “Al cap i a la fi, els jugadors no estan acostumats a disposar d’aquests recursos, amb els quals els fas sentir més professionals, i es nota que els agrada i t’ho agraeixen”. A més, “tinc una edat que em fa sentir molt còmode a l’hora de relacionar-me amb els jugadors i jugadores el primer equip i això fa que tingui un vincle molt més proper”.
Pallarols, qui assegura patir com un més durant els partits, fa memòria de l’experiència de la Copa del Rei. “Òbviament, el partit contra l’Atlètic de Madrid va ser un regal, però recordo amb especial il·lusió el de la ronda prèvia contra l’Sporting de Maó”, apunta. Així i tot, confessa que “van ser dies de dormir poc i de molt estrès, ja que era una oportunitat única per créixer com a club i volia estar a l’altura”. “Són les setmanes que més he après i gaudit, va ser com fer un màster”, afegeix.
En un futur, Pallarols no amaga el seu desig d’arribar a treballar en un club professional, “tot i que potser, un cop allà, no m’agrada per l’exigència i poca llibertat que això suposa”.
