Un sopar aquest divendres a Les Dames de Manlleu que comptarà també amb el concert dels Boys Damm i l’actuació del DJ Pau Castaño servirà per celebrar els 25 anys de trajectòria d’Abel Castañé a l’OAR Vic, però també per posar un punt i a part i començar una nova etapa lluny del club vigatà.
Per què ara?
L’OAR el porto a dins i per això dic un punt i a part, perquè són molts anys al club. Però sempre hi ha gent amb qui no t’hi entens tant. Per això penso que ara és el moment. No deixaré pas el futbol i qui sap si en un futur poder tornar amb un canvi d’aires. Em sap greu perquè pot semblar que deixo les coses a mitges, perquè entrenava diferents equips, a part de la coordinació, però vaig avisar fa dos mesos. Hi estaré fins al 31 de desembre i si hi ha alguna cosa i s’ha d’allargar o ajudar també ho faré. Vist fredament, ara penso que potser no hauria d’haver començat la temporada, però tenia la visió o l’esperança que les coses mig s’arreglessin però veig que no, i cada dia se’m fa llarg venir. Aquí hi he vingut de dilluns a diumenge.
Com comença la seva vinculació amb l’OAR Vic?
Soc de Manlleu, però vivia a Vic. Quan vam tenir l’Andy [el seu fill] el vam apuntar a l’OAR. Llavors jo ja venia del món del futbol, sobretot del futbol sala, i em van trucar per fer una escola d’iniciació. I a partir d’aquí una persona molt important per a mi, que és Joan Manel Sánchez, em va demanar si volia agafar un equip femení. I fins ara.
En aquests anys, els equips femenins de l’OAR s’han convertit en un referent.
La veritat és que ha estat anar sumant any rere any. Quan vam començar amb el femení tenia tres nenes que jugaven amb nens. Després a poc a poc es va fer el primer equip, que érem quatre equips a Catalunya, llavors el boca-orella del treball, de la constància, d’estar aquí, del tracte amb les famílies, amb les nenes, que quan arriben sempre saluden… tot això suposo que ens ha ajudat a créixer fins a la temporada passada, que va ser el punt àlgid amb 207 nenes, noies i mares.
En quin moment es queda de la seva trajectòria?
Jo diria que fins aquest últim any em quedo amb tota la resta. A l’OAR he après molt, a mi m’ha ajudat molt, ha estat casa meva, i és casa meva, he vingut molts dies aquí a pensar com solucionar problemes. Em quedo també que per al meu fill ha estat una escola immillorable.
Ha entrenat i entrena tant equips masculins com femenins. On se sent més còmode?
100% al femení per diverses coses: el tracte amb les nenes és molt millor, molt més amable, també amb els conceptes, els exercicis d’entrenar, els agafen molt més ràpid que els nens. Per mi, el futbol femení és molt més elegant que el masculí, no és més intens, perquè els nens ja sabem que tenen molta intensitat, però a vegades volen anar a fer tots gols, i no jugues a res.
I ara què? Què farà a partir del 31 de desembre?
Aquesta temporada formo part també del cos tècnic del Juvenil A femení de la Damm i continuaré allà. I després tinc diferents ofertes. Sí que m’agradaria entrar en un lloc on no hi hagi estructura de femení i poder-la començar o hi hagi poc femení i poder-la començar com he fet aquí. Tampoc em vull omplir ara de coses, però sí que aquest punt de fer créixer i buscar, no anar a buscar nenes als equips que ja en tenen, sinó començar des de sota.
La competència a la comarca és un tema que es pateix molt entre clubs.
Ho patim molt i jo penso que pel bé de la comarca s’hauria d’intentar unificar una mica, sobretot als clubs que tenen més futbol femení i més categories. Fer alguna cosa per ser una única estructura en l’àmbit comarcal.
Com definiria el seu pas per l’OAR Vic?
La unió fa la força.
