“Arribo aquí, tinc ambició i ganes, soc un nervi, entreno i em moc”, explica Joan Calm, que als seus 77 anys continua ajudant el CB Vic i el Femení Osona. El pavelló Castell d’en Planes és com casa seva.
Fa més de cinquanta anys que entrena equips, però gairebé sempre, i sobretot després de jubilar-se, la seva prioritat sempre ha estat el bàsquet formatiu. “Ho faig per afició i amor, i perquè m’agrada. El dia que no hi trobi una satisfacció plegaré”, diu.
Calm va començar a jugar a bàsquet amb el conjunt vigatà quan tenia 15 anys, després d’haver-lo practicat a l’escola.
Amb 24 anys va decidir plegar, però immediatament li van proposar fer d’entrenador, i va dur un equip en categoria júnior durant tres temporades, amb el qual “vam arribar a les fases finals del Campionat de Barcelona”.
Paral·lelament, el 1975, es va crear l’escoleta de bàsquet a Vic, i Calm també hi va col·laborar fins que, al cap de poc, s’hi va quedar com a responsable.
Des d’aquell moment i fins a dia d’avui sempre ha estat vinculat amb la base –joves fins a 12 anys– i ha vist créixer un munt de generacions de jugadors i jugadores, tot i que a finals dels anys 80 també es va haver de fer càrrec del sènior femení, amb qui “vam fer unes temporades molt bones”, recorda.
Calm es va prejubilar l’any 2008, i va decidir que “a partir d’ara, la competició per mi s’ha acabat”, i va seguir col·laborant amb el Vic –més tard també amb el Femení Osona, quan es va fundar–, amb una condició: “Que sempre que vulgui fer una cosa pel meu compte, ho pugui fer”. Ja sigui per passar temps amb la família o per gaudir d’altres activitats.
De fet, a banda del bàsquet, el seu gran hobby és anar a caminar, i quan va plegar de la feina “tenia clar que no m’avorriria”. Pràcticament cada dia surt a donar el volt i ha fet el Camí de Sant Jaume.
“La canalla són molt agraïts”, assegura Calm, que el satisfà molt veure “el progrés que tenen”. Acostuma a arribar al pavelló cap a quarts de 6 de la tarda, i fins a les 7 o les 8. A vegades prepara exercicis prèviament i ajuda en el que faci falta, com a fer entrenaments específics per millorar la tècnica individual.
Amb el pas dels anys, també ha fet clínics de formació per “aprendre coses, no volia quedar-me endarrerit. És molt diferent el bàsquet dels anys 70 al d’ara. He intentat sempre estar a l’altura”. Enamorat del bàsquet i de la capital osonenca, Calm conclou que “sempre he estat a Vic, si m’haguessin ofert marxar no sé si ho hauria fet”.
