Parlar de Joan Noguera és parlar d’una dualitat constant: porter o jugador? Format al Roda, de ben petit va fitxar pel Vic Riuprimer, on tant feia de jugador com de porter. “Jugava mig partit de cada”, recorda. El Barça es va fixar en ell i el va fitxar. Però els tècnics blaugranes van haver de prendre una segona decisió: el volien com a porter o com a davanter? Finalment es va decantar per la porteria, i el rodenc va defensar els colors blaugranes durant sis temporades, les dues últimes cedit al Vic Riuprimer, club on acabaria establint-se quan va tornar.
Amb el conjunt blaugrana hi va arribar amb un altre osonenc, Nil Fabregó, amb qui havia fet els primers passos com a futbolista a Roda, i va compartir vestidor amb noms com Ansu Fati, Èric Garcia, Sergi i Adrià Altimira, Arnau Tenas… i un llarg etcètera de jugadors “que han triomfat, no com nosaltres”, comenta amb ironia el jugador osonenc.
Del Riuprimer va fitxar pel Tona B, ja que el seu germà Veli jugava al primer equip. Però al cap de poc va decidir plegar. Durant l’any de la covid, el Gurb, mitjançant Pau Franquesa, li va demanar que tornés a posar-se els guants, i durant els dos anys que l’equip va ser a Segona Catalana Noguera va tornar a jugar de porter.
Quan l’equip va baixar, va prendre una decisió clara: “Feia de jugador o plegava”. No disfrutava, s’havia cremat i no s’ho passava bé, necessitava un canvi.
Semblava que aquella etapa de jugador en els seus primers anys al Vic Riuprimer s’havia tancat per sempre, però el futbol té una memòria especial per als que el porten a dins. I des de fa tres temporades Noguera continua jugant a futbol, però amb una mirada nova. Al Gurb, envoltat d’amics, va decidir canviar de zona: deixar de defensar per atacar, deixar de salvar per marcar. “El meu germà era amic de Sergi Puig, actual jugador del Vic Riuprimer, que també havia començat de porter i fa molts anys que és davanter. Vaig seguir els seus passos”, explica. La de porter i la de davanter són dues cares d’una mateixa passió.
Aquesta és ja la tercera temporada que juega de davanter, i el destí –sempre irònic– l’ha volgut recompensar amb gols. Molts gols. La temporada passada en va fer 20 en 28 partits, i aquesta ja en porta 11 (tot i que un li van comptar al seu germà) amb només vuit partits disputats i és un dels màxims golejadors de la categoria. Com si volgués demostrar que qui ha passat mitja vida aturant-los sap millor que ningú com fer-los.
Potser per això juega amb tanta llibertat: “No em complico, simplement faig gols”. O allò que es diu de ser en el lloc adequat en el moment oportú. Sap què significa fallar i què vol dir redimir-se. Aquesta temporada està compartint vestidor amb el seu germà: “De moment ens portem bé, tot i que tenim caràcters molt diferents”, i espera que amb els seus gols l’equip compleixi l’objectiu d’estar als cinc primers llocs a la recta final de la temporada: “Ser allà fins al final”.
Sap que un bon xut pot ser tan emocionant com una gran aturada. I en cada gol que celebra hi ressona l’eco d’aquell jove porter que un dia volia impedir-los. El que abans aturava els xuts, ara en provoca. I en aquest canvi, segurament, hi ha tota una lliçó: que el futbol, com la vida, sempre ofereix segones oportunitats.
