EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Crítica de cinema | ‘Babylon’, De Damien Chazelle

La pel·lícula és una oda a l’art cinematogràfic, a tota la seva història i als seus canvis de mitjans, ja que acaba apel·lant a les sensacions que produeix en el públic, més enllà de qualsevol doctrina o teoria de l’art

Babylon és el quart llargmetratge de Damien Chazelle, que amb Whiplash i La La Land (2016) ja en va tenir prou per entrar a la curta llista dels realitzadors més venerats de Hollywood. Havent passat més de quatre anys de la freda First Man (2018), ara torna als cines amb un rotllàs de tres hores de duració, una epopeia de tres personatges en la metamorfosi del cine mut al sonor dins la indústria cinematogràfica de —atents!— Hollywood. Perquè Hollywood és una de les obsessions de Chazelle, i si no va quedar clar amb La La Land, ho confirma en aquest nou ditirambe als clàssics.

Durant el film, seguim l’auge i caiguda dels tres principals protagonistes: en Brad Pitt, la Margot Robbie –no recordo els noms dels personatges, excepte aquest últim– i en Mani, en què veuran les nombroses cares del prisma de la indústria de l’entreteniment dels anys 30. També cal destacar alguns personatges secundaris, encarregats d’ampliar la visió sobre el tema tractat. Fet i fet, però, la pel·lícula és esbojarrada, hilarant, emocionant… Les llargues escenes de rodatges bàquics dels anys 20 són portades fantàsticament a pantalla, amb el domini d’un director molt segur dels seus referents, que mai entra en territori desconegut. Mentre mirem la pantalla ens vindran al cap uns quants directors contemporanis: Martin Scorsese, Paul Thomas Anderson, Altman, Tarantino, Fincher… Tot barrejat per aconseguir un producte ianquicentrista conspicu.

L’element mitificador de les eres de Hollywood ja el coneixem d’uns anys ençà, nombroses pel·lícules reculen a una època diferent per retratar uns temps més desimbolts; de xauxa absoluta. Aquí, però, la fi d’una època es transforma en arquetip de tots els finals d’èpoques, l’acceptació de perdre uns temps que mai tornaran a favor d’una evolució o progrés que deixa en fora de joc tot el passat; les velles glòries moren, però queden gravades en el film de 35mm. Així, veiem el cine presentat com un art de masses que perdura per sobre dels altres, una visió bastant naïf i romàntica.

Al cap i al fi, la pel·lícula és una oda a l’art cinematogràfic, a tota la seva història i als seus canvis de mitjans, ja que acaba apel·lant a les sensacions que produeix en el públic, més enllà de qualsevol doctrina o teoria de l’art. Asseure’s a un cine i embriagar-te amb el que apareix en pantalla. Ara bé, sembla que a cada reivindicació que es fa d’aquest gest –d’autocomplaença absoluta–, menys gent el fa.

LA PREGUNTA

Creu que hi haurà noves eleccions a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 60 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't