EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Crítica de cinema | ‘The Banshees of Inisherin’, de Martin McDonagh

Amb The Banshees of Inisherin veiem la seva tragicomèdia més reflexiva i arriscada

Aquest director britànic d’arrels irlandeses va fer-se nom com a dramaturg, i al cine va entrar-hi amb pel·lícules tan irreverents com ara considerades de culte: In Bruges (2008) i Seven Psychopats (2012). En aquestes, el talent narratiu, dramàtic i dialogístic ja es feia veure. Ara, amb The Banshees of Inisherin veiem la seva tragicomèdia més reflexiva i arriscada.

Els jocs de McDonagh comencen amb premisses molt simples, que permeten aprofundir, a base de situacions, diàlegs i estirabots dels personatges, en el problema del qual vol parlar. Tot formant una història extravagant i rocambolesca, no renuncia mai a un pòsit transcendental. A Inisherin, el film comença quan de dos amics, un decideix parar la relació amb l’altre, no parlar-li més. Som en una illa irlandesa durant els anys 20, sense que la guerra civil que s’està vivint a Irlanda incideixi directament en els seus ciutadans; de fet, l’illa té un caràcter paradisíac.

Cada personatge és portador de valors que entren en conflicte, i és en la caracterització on McDonagh sempre excel·leix –els anys de dramaturg s’imposen–. Ara bé, la història i l’ambientació són claus; que tot passi en una illa irlandesa durant la guerra civil no és una tria arbitrària: la pau que s’hi viu, reforçada per la guerra que els envolta, és idònia per reflectir els problemes purament artificials i autopropulsats que ens creem, que la nostra condició humana ens fa fer. La guerra aparentment sense sentit que es fa notar amb explosions llunyanes i execucions anònimes més enllà d’Inisherin, troba els seus orígens en els individus més dòcils del paradís.

Les visions dels dos amics en conflicte no podrien ser més allunyades: mentre que un es preocupa per l’art, la música, la cultura, la seva posteritat, la indefectible mort… –arriba a l’arrogància–, l’altre es troba satisfet en la mundanitat del dia a dia, amb les seves xerrades per xerrar i sense preocupar-se per temes metafísics –traspassa la bonhomia–. Sembla mentida que fins llavors haguessin pogut ser amics. I és més, ho segueixen sent, però no s’agraden (quin misteri, l’amistat). La germana és el contrapunt de tots dos, la que sap entendre les dues posicions, però que poca cosa pot fer-hi si no és amargar-se.

I sembla que no és tan fàcil mantenir la pau entre el proïsme: la memòria, el fet de cada un, el seu pensament, la seva moral, la seva postura davant la mort… Tot poden acabar sent punts de conflicte (i també d’apropament), però en tot això s’hi respira humanitat i, també, en aquest cas, bon cine.

LA PREGUNTA

Creu que Catalunya hauria de tenir un finançament diferent?

En aquesta enquesta han votat 70 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't