El sí a constituir la comarca del Lluçanès va obtenir un 70,73% dels vots a la consulta del 26 de juliol de 2015. Durant els gairebé set anys que han passat des de llavors, però, no s’ha avançat. A efectes pràctics és com si hagués guanyat el no. Ara, superats els pitjors moments de la pandèmia i amb les eleccions municipals del 2023 a l’horitzó, sembla que hi torna a haver caliu polític per encendre la metxa. Marc Sucarrats (Junts), president del Consorci del Lluçanès i alcalde d’Oristà, explica que tenen demanada una reunió amb la Generalitat per abordar com desencallar l’oficialització de la comarca. En paral·lel, ERC de Prats ha entregat una petició a la diputada Alba Camps i el senador Josep Maria Reniu, a través de l’Oficina Parlamentària d’Osona i el Lluçanès, que té el mateix objectiu de reactivar el debat i donar compliment als resultats de la consulta. Montse Boladeres, la portaveu del grup, diu que s’ha de posar fil a l’agulla aprofitant que a la Generalitat hi ha “un govern estable” liderat per Esquerra Republicana i les eleccions municipals del 2023, moment en què voldrien emmarcar la constitució del nou Consell Comarcal. “Va guanyar el sí i vam complir tots els requisits que ens demanaven. No pot ser que no s’actuï i això vagi quedant mort”, defensa Boladeres.
Sucarrats coincideix en la idea que “tal com hem quedat sembla que a la consulta sortís que no. És evident que hem d’avançar”. Aquesta voluntat l’han traslladat a la delegada del govern de la Generalitat a la Catalunya Central, Rosa Vestit, o a l’alcaldessa de Vic i diputada al Parlament Anna Erra, i ara estan pendents d’acabar de programar la reunió.
Més enllà del compromís de reactivar converses, però, l’important és la fórmula de materialitzar la comarca. Segons l’alcalde de Prats, Jordi Bruch (Junts), els ajuntaments estan d’acord que ha de ser específica pel Lluçanès, adaptada a la realitat d’un territori amb 7.800 habitants i només 13 municipis. També és clau que amb el format “s’hi sentin còmodes tots els pobles, tant els del sí, que vam ser majoria, com els del no, perquè no ens imaginem un Lluçanès sense ells”. Des d’Alpens, Montse Barniol (IA-AM) insisteix que “ja hem tardat molt temps i, sigui com sigui, s’ha de donar compliment al resultat de la consulta”. L’alcalde d’Olost, Josep Maria Freixanet (OiSC-AM), hi afegeix que hi ha consens al voltant de la proposta de resolució que es va presentar al Parlament l’any 2017. El document plantejava una prova pilot d’oficialitzar el Lluçanès a sobre el mapa sense deixar de treballar amb els consells comarcals actuals, però amb més màniga ampla a l’hora de gestionar recursos i serveis: “No vol dir que necessàriament hagi de ser així, però a l’últim Consell d’Alcaldes vam estar d’acord que aquest punt de partida és el més realista i possibilista. També vam quedar que es demanaria la reunió a govern.” Les converses amb el Parlament i la Generalitat haurien de servir per aterrar la fórmula exacta, com materialitzar-la i quan.
Que les divergències són en la forma, i no en el fons, també ho comparteix la delegada del govern de la Generalitat a la Catalunya Central. Rosa Vestit diu que “no hi ha dubte del sentiment compartit de pertànyer al Lluçanès, però llavors administrativament no està clar com vehicular la comarca”. Sí que insisteix que “nosaltres estarem a favor del que decideixi el territori”, i recorda que el procés s’ha de desplegar a través del Parlament.
A la consulta del juliol de l’any 2015 hi va participar un 55,15% del cens i el sí es va imposar amb un 70,73% dels vots. Tot i això, hi ha cinc pobles on va guanyar el no, entre els quals tres d’Osona: Sant Bartomeu del Grau, Sant Agustí i Sant Boi de Lluçanès. El govern va parlar ja d’entrada d’uns resultats “difícils d’administrar”. Partidismes, personalismes i la falta de consens sobre com avançar van anar alentint els tràmits fins que la proposició de llei per crear la comarca va decaure definitivament el 28 d’octubre de 2017, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la dissolució del Parlament després del referèndum de l’1 d’octubre. La inestabilitat política dels últims anys i l’esclat de la pandèmia van acabar de relegar el debat al fons del calaix, tot i que popularment el caliu s’ha mantingut.
