A ‘Memòries de mi mateix’ (Columna Ed.) hi apareixen dos personatges coneguts: el Mític Regino, falsificador d’art, i Marc Sendra, periodista. Tots dos formaven part del paisatge literari de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), que recula ara en el temps fins a la joventut del primer. El relat es mou entre l’any 1968, quan tres joves fan una pintada contra el règim, i el 2019, quan un reporter remou una història on es barregen la lluita antifranquista i el saqueig d’art dels nazis.
En contra del que pugui semblar, aquest no és un llibre de memòries sinó una novel·la. Per què va escollir aquest títol?
Sí que és un llibre de memòries, però no són les meves, sinó les del falsificador Mític Regino. Tenia primer un altre títol, però em semblava massa formal i buscava alguna cosa que s’adira també amb la novel·la. Aquesta té estratègies noves, que no havia practicat mai. I pensava que un títol diguem que una mica estrany aniria bé per a la novel·la. Volia que hi apareguera la paraula memòria, però l’al·literació amb la m de memòria de mi mateix va sortir de forma no buscada. Vaig trobar que ara el que buscava, una mica estrany, també amb una mica de confusió. Però llegint la contraportada ja queda clar, que no és autobiogràfic.
Se l’ha trobada, aquesta confusió?
Al principi, sí. Hi havia gent que m’ho preguntava. Però la confirmació que el títol era bo va ser quan l’editora em va dir que no li agradava. Si no els agradava a ells, que busquen sempre títols més comercials i fàcils, havia d’estar bé. I en el fons, pense que els títols sempre estan bé perquè la gent s’hi acaba acostumant.
S’ho ha plantejat mai, o li ho han proposat, de fer un llibre de memòries pròpies?
M’ho pregunten, sobretot des que estic en una edat en què se suposa que ja pots escriure les memòries, però ara per ara no en tinc cap intenció. Les memòries d’un autor sempre atempten contra les d’altres persones, contra la seva intimitat. I jo, a Gràcies per la propina o La vida en l’abisme hi abocava molta memòria meva. Probablement hi hauria parts que ja estan escrites.
En realitat, Memòries de mi mateix haurien pogut ser dues novel·les?
I tres, perquè té finals oberts. Jo tanque finals que són imprescindibles de tancar en una novel·la, però n’hi ha d’oberts en què no hi ha aquesta necessitat. Cap al final hi ha un capítol llarg (“Parla Mític”) en què l’autor li dona al falsificador la possibilitat de contar un poc la seva vida en primera persona, i això podria ser una altra novel·la dins la novel·la.
Van néixer, però, com a històries independents?
No, però aquesta novel·la té una anècdota, i és la següent. La vaig començar poc abans de la pandèmia i quan vingué, vaig parar. Vaig pensar que no sabíem com s’acabaria… i si s’acabava tot, per què he de treballar, no? Tenia uns 50 fulls escrits, de l’any 1968. Però quan hi vaig tornar al cap d’un temps, no m’agradava allò que havia escrit. I li vaig comentar a un periodista amic meu, Víctor Maceda de la revista El Temps. Em va demanar que l’hi passés, i mentrestant vaig començar una altra novel·la, la part que passa l’any 2019 i que està narrada en primera persona. Al cap d’uns quinze dies, em va trucar i em va dir que estava molt bé el que havia llegit… i jo vaig entrar en dubtes.
I la solució era fusionar les dues èpoques?
A través del falsificador. L’any 1968 és jove i l’any 2019… ja no tan jove. Ell és el que les uneix.
Dues èpoques molt diferents. Què ha volgut posar de relleu? Des de l’antifranquisme inicial al moment actual?
Socialment i políticament, molt diferents. L’any 1968 hi havia unanimitat en la política –una política clandestina– i en quin era l’objectiu. El 2019 no hi ha unanimitat. I no passa només al País Valencià, passa a Catalunya i a molts llocs. Tot és radicalment diferent, des de les formes de vida a l’ètica i la moral.
Per què són tan diferents?
Perquè avui prima l’individualisme, abans primava la solidaritat. Justament perquè hi havia un objectiu únic i les coses eren més senzilles en este aspecte. Difícil políticament però simple com a objectiu. Hui en dia ja veus que l’interès polític primer no són les persones sinó el partit, assumir el poder de la forma que siga. Abans no es pensava tant en el poder propi com a derrocar un poder que ja hi havia, el de la dictadura.
Hi ha una crítica a l’actual govern de la Generalitat valenciana?
Més que una crítica, hi ha una conya. En la política valenciana porten molts any queixant-se del finançament, que Madrid no ens financia bé. Jo pense que quan portes tants anys, ja estàs vivint de la queixa. Si no pots arreglar-ho, rebel·la’t o ves-te’n a casa, però no estigues més anys queixant-te.
La trama principal del relat té a veure amb la falsificació d’art. Per què l’atreu aquest tema?
Perquè em fascina, he llegit molt sobre la falsificació. Barreja també l’espoli nazi, la lluita antifranquista… Però la fascinació de les falsificacions és que tu puguis estar mirant un quadre que t’entusiasma, d’un determinat artista i vingui algú per darrere i et digui: “Però si això ho he fet jo.” Només per aquest motiu la teva percepció ja canviaria. Quina diferència hi ha entre un i altre? Que el falsificat ha robat la idea, però tota la resta –el que en podem dir l’artesania del quadre– pot ser la mateixa. Fins i tot millorar l’autèntic. I vaig llegir, per exemple, que si falsifiques un quadre que està en una casa on hi ha molta vida social, haurà de passar un temps en una habitació on es fumi, on hi hagi colònies… perquè la tela es xope de la vida de l’original.
També parla del destí…
El destí, quan comença la novel·la. Perquè són tres joves treballadors que fan una pintada a la façana del cementeri, perquè l’endemà és el soterrar de l’alcalde. I una cosa tan banal com és aquesta pintada acaba essent una tragèdia. I després hi ha el destí del falsificador: el que pretén de jove és ser un playboy, fer-se milionari. Però ensopega amb dues coses. Una, que son pare –que és un home malalt– li demana que ajude la clandestinitat a falsificar documents. I l’altra, que a l’hora d’intercanviar quadres ensopega amb l’espoli de l’art que van fer els nazis. No és una persona amb ideals polítics, però humanament no té més remei que ajudar també en això. La lliçó quina és? Que moltes vegades la nostra individualitat se dilueix en els contextos històrics en què ens toca viure. De vegades, el context històric determina el nostre destí.
Per què ha volgut recuperar un personatges que ja venia d’altres novel·les seves com és Mític Regino, el falsificador?
Perquè no havia tingut mai protagonisme, sempre havia estat un secundari. Però havia d’esperar el moment que tinguera una novel·la interessant, per a mi i espero que per al públic. En el sentit que era algú de la tropa amb la qual he treballat en les últimes novel·les però no tenia un passat. I volia donar-li aquest passat com a un dels millors falsificadors del món.
En la novel·la hi té un paper important l’amistat. Què significa per a Ferran Torrent l’amistat?
És molt important per a mi. I la solidaritat, també. Jo no miro la gent ideològicament, excepte que siga gent molt intolerant, que no m’interessen. L’amistat és millor que la família, perquè en la família tu caus en un lloc determinat i pots tenir sort o no tenir-ne. Però l’amistat és voluntària, ningú t’hi obliga. També els amors són voluntaris però per les raons que siga, s’acaben. En canvi, d’amistats gairebé tots en tenim des que érem adolescents. Duren molt.
Amistat que es barreja amb situacions de delinqüència…
Jo els tracto com a outsiders, gent que va contra les normes, o que no en té… o que són les seves normes pròpies. Jo no soc cap delinqüent, però també he tingut normes pròpies: al treballar de forma autònoma, et poses tu mateix els horaris i treballes quan vols. D’alguna manera, això ja és ser un anti-norma, no? Cada vegada n’hi ha més, de normes, i a mi em molesten molt. Perquè quan se’n posen tantes, vol dir que l’educació ha fallat. Si ha passat això, és quan calen moltes prohibicions.
Es normativitza massa?
Sí. A mi em sembla molt bé, per exemple, que no es fumi en els locals, no tinc per què empassar-me el fum dels altres. Ara bé, et van dient “no fumis, no fumis”… i la gent ja sap per què no ha de fer-ho. Si vol fumar no cal matxacar-los. I contínuament t’estan recordant que no has de fer això o no has de fer lo altre… Si eduquen a la gent en el benestar de la salut o en què no anem de pressa amb el cotxe, no cal insistir.
L’humor i la sàtira són marca de la casa en Ferran Torrent. L’humor es té o s’ha de treballar?
En el meu cas, ho tinc. No sabria viure sense l’humor. Fins i tot quan he tingut problemes grossos, és quan m’he dit a mi mateix que he de treure la meva ironia. La novel·la tracta fins i tot amb una certa ironia el tema de l’Alzheimer, que el conec bé perquè primer la meva àvia materna i després la meva mare hi van passar, i ara és la meva germana. Ella és molt valenta, té molt d’humor, és conscient encara i és ella mateixa la que ho practica. Crec que és imprescindible, l’humor. Billy Wilder va fer Primera plana, que és una gran pel·lícula d’humor, sobre una tragèdia.
Per tant, i en aquest debat que és tan actual, creu que es pot fer humor de tot?
Diria que sí, sempre que aquell que el fa admeti que a ell mateix li puguin fer humor de tota classe. En l’àmbit de les creences, no s’atempta contra la d’un altre… perquè hi ha creences però també molts descreguts! Si jo tinguera una creença, no em sabria greu que en feren conya. L’únic que jo espere és que facin bon humor. I és molt difícil. Admire la gent que fa bon humor cada dia o cada setmana, és difícil treure-li punta a l’actualitat.
La pintada amb què comença la novel·la porta a una discussió ortogràfica: si ha de ser visca o vixca… Com veu la situació de la llengua al País Valencià, i al Principat?
Sobre el País Valencià, sempre faig la mateixa broma: en el franquisme estàvem morts i ara som moribunds. És a dir, que hem avançat. Ara mateix hi ha molts autors publicant, hi ha molts grups fent música… però per a mi el problema, tant al País Valencià com a Catalunya, és l’ús públic de la llengua. És molt més important que s’use la llengua que no que hi hagi tants escriptors. Has de fer que la llengua tinga un valor per a la societat. Com s’ha de fer? Quan m’ho pregunteu els periodstes, acostumo a dir que vosaltres no m’ajudeu a mi a fer les novel·les… Veig poca política per a l’ús social de la llengua. Catalans, valencians o mallorquins hem de ser conscients que en la nostra llengua se pot fer de tot.
Amb més de vint novel·les, el podem considerar un autor prolífic?
Quan penses en altres, no ho soc tant. L’última novel·la era de 2019, o sigui que fa quatre anys. Al cap i a la fi, és la meua feina.
{{ comment.text }}