“Les drogues em van portar a l’autodestrucció però me n’he sortit”

“Hi ha la creença que si t’has drogat i has tingut un problema d’addicció no podràs fer mai més res.” La vigatana Laura Vegara, però, després d’un procés llarg en què ha recaigut moltes vegades a les addiccions ha aconseguit sortir-ne, donar la volta a la foscor i refer-se. Ara la seva experiència li ha obert un nou camí per treballar com a intervencionista familiar en addiccions, una figura que fora de l’Estat és reconeguda i que no se centra només en la persona que pateix l’addicció, sinó que fa un acompanyament a la família. Un suport extern que en el seu procés, assegura, va trobar a faltar. “Ara soc la figura que els meus pares no van tenir en el seu moment”, afirma. La seva lluita va durar 12 anys. Una lluita que, remarca, “és una història que es repeteix molt a l’actualitat” i que no desitja a ningú. L’entorn familiar –la separació dels seus pares– quan tenia entre 13 i 14 anys i també l’escolar, amb una situació d’assetjament al centre on estudiava, van propiciar que utilitzés l’alimentació per “gestionar el malestar”. Això va derivar en anorèxia. A nivell acadèmic no tenia problemes, però a causa del bullying, amb la família van decidir canviar de centre. Havia arribat un punt en què no podia anar a l’escola, “em quedava al llit plorant i no me’n veia capaç”. En canviar de lloc, explica, va fer una “elecció de supervivència”. Aquella nena creativa i sensible que “no encaixava amb la majoria” va intentar anar “a caure bé, a adaptar-me per caure bé”, per evitar que es repetís la situació d’assetjament. Llavors va tenir el primer contacte amb les drogues, d’entrada un porro, i va començar a sortir. Mai se sap com acabaran les coses però per a ella, en aquell moment, era una manera d’evadir-se, lamenta. A mesura que va anar passant el temps va passar a les drogues de síntesi i a la cocaïna. Com altres joves, equivocadament, ella creia que així “era guai, que ningú em faria mal i me’n sortiria”. Però aquí, el problema: “No saps mai quan quedaràs enganxat”. I ella s’hi va enganxar. D’entrada només consumia els caps de setmana, una addició que convivia paral·lelament amb els problemes alimentaris, l’anorèxia, a la qual amb els anys va sumar-hi la bulímia. Al principi “vaig anar intentant cobrir-ho amb l’aparença” i seguia estudiant. De fet, després del Batxillerat va començar Enginyeria de Ponts i Camins. Però el consum es va ampliar també entre setmana i arran d’això “vas canviant: perds el control de les emocions i tens reaccions dolentes”. Als 20 anys, “vaig acabar petant” i va tenir el primer ingrés en un centre pel consum de drogues. Abans havia tingut algun altre ingrés pels problemes alimentaris, recorda. “Entres en un cercle d’autodestrucció”. Va començar amb alguna ratlla el cap de setmana i les companyies la van portar al crack, i al consum d’aquesta droga per via intravenosa. En sortir del centre va intentar reprendre la seva vida i els estudis, però “tenia un sentiment de vergonya”. D’entrada, relata, “tens molta por que la gent se n’adoni, que vegi alguna cosa estranya en tu i que facin certes preguntes”. Assegura que quan hi ha una addicció és difícil gestionar les emocions, “és una malaltia, el teu cervell canvia”. Al trastorn alimentari i al del consum de substàncies, s’hi sumava un trastorn de conducta. Va tenir relacions de dependència emocional, autodestructives i també maltractament físic i psicològic per part d’alguna parella. A més, explica, va tenir problemes de conducció temerària “per no poder controlar la impulsivitat” i també es feia autolesions, “petits talls perquè em semblava que m’alleujava el dolor”. Una situació que també la va portar a diversos intents de suïcidi. Subratlla que “tot anava junt” però, per sort, es va anar posant a lloc. Als pares els havien dit que “jo no me’n sortiria”. I remarca: “Estic viva perquè els meus pares mai es van rendir”. Després del primer ingrés en van seguir molts d’altres, fins que a partir dels 26 anys va aconseguir deixar de consumir. Ara, nou anys després, diu que en aquell moment era com si hagués arribat al límit i que a partir de llavors comencés a construir una nova vida de zero. Una altra part que també és “molt difícil”, admet. “Quan vens d’un lloc tan fosc és important tenir projectes, una il·lusió per lluitar”. A partir d’aquí, comenta, va iniciar un creixement personal que, segons ella, és imprescindible i que ha de ser constant. En tot tractament, explica, hi ha quatre fases: la de desintoxicació, la de deshabituació, la rehabilitació i la de reinserció. Quan intentava trobar sentit a tot plegat va decidir anar-se’n a l’Índia, on va estar dos anys. Allà es va formar com a professora de ioga, una disciplina que havia descobert en un dels ingressos als 20 anys i que la va ajudar molt. Va reflexionar sobre què podia aportar a altres persones basant-se en el que havia viscut i a través del ioga va començar a ajudar persones amb addiccions a les drogues. Va coincidir amb un mestre de Londres que portava gent a l’Índia a desintoxicar-se, comenta, “i em vaig implicar ajudant-lo” amb tot tipus de persones que patien addiccions de diferents tipus, des de les pastilles per a l’ansietat fins a substàncies prohibides. Per motius de salut, però, va acabar tornant a Vic al cap d’un parell d’anys. De mica en mica va anar desenvolupant el que finalment ha acabat sent la seva feina, amb el bagatge de l’Índia donant el suport a famílies i a persones que havien passat per situacions similars a la seva. Tot plegat li ha servit per “anar organitzant el coneixement” i crear una pròpia metodologia, un fet que ha combinat amb estudis de coaching o intel·ligència emocional i que ara compagina amb la carrera de Psicologia Social a la Universitat Oberta de Catalunya. Els primers anys després de deixar de consumir també havia agafat por a “embarcar-me en segons quins estudis, perquè sempre pensava que m’equivocava”, però finalment ho ha aconseguit. “En aquesta fase necessites un projecte, has de creure en tu”, ja que “et queden moltes pors d’autoincapacitat”, explica Vegara. En la seva metodologia hi ha algunes fases que ha detectat que les famílies han de passar, com passa en el dol. “En una situació d’aquest tipus hi ha una culpa i una frustració” de manera que volen solucionar el cas “de cop” i no saben com fer-ho. En aquest procés, sovint, explica, els familiars “no veuen les coses amb claredat, s’obliden d’ells” i s’acaben desgastant, “no tenen piles i veten coses per por”. Ara Vegara ajuda, a través d’una consulta pròpia, a posar ordre en aquestes situacions fins que les famílies són autònomes davant d’una situació difícil” i “aprenen a poder impulsar un fill”, encara que és conscient que cada família és un cas. Haver viscut un cas similar l’ajuda, diu, a detectar algunes qüestions que amaguen. Assegura que moltes vegades “l’estigma impedeix que s’actuï abans i agafar el cas quan no és tan complicat”. Aquí hi intervenen factors com el de com es mirarà la persona malalta i per altra banda com es mirarà la família. “Una de les grans pors és ser jutjats com a pares”, explica. Ella ha superat aquesta por del que diran, encara que és conscient que en conèixer la seva història la gent reacciona de maneres diferents. Hi ha els que diuen que no s’ho imaginaven pel seu aspecte perquè associen casos com el seu a un determinat sector de la població, un fet, apunta, en el qual ha contribuït la societat i el cinema. I per altra banda, hi ha la dualitat dels qui consideren que és una persona valenta perquè ho ha pogut superar o qui se n’ha distanciant “per por”. I centrant-se en l’aspecte físic, recorda, els dos primers anys d’haver deixat de consumir, no tenia el trastorn alimentari però “seguia encadenada al problema de l’aspecte físic” prohibint-se encara determinats aliments i “era una tortura viure així”, fins que va fer un canvi i “em vaig alliberar: he trencat totes les cadenes i estic fantàsticament amb mi”. Ara explica la seva història per poder servir d’ajuda per evitar que altres persones caiguin en la seva situació, i si es dona el cas, per ajudar-los a sortir d’aquesta foscor que relata i que li ha suposat una lluita de tants anys. Després de la seva experiència, lamenta que entre els joves “s’està normalitzant cada vegada més” el consum d’alcohol i d’algunes drogues, sobretot el cànnabis, i diu que “hi ha un problema en auge de falta de límits”. Assegura que “em preocupa molt que es minimitzin les conseqüències i hi ha una gran inconsciència”. Ara, amb perspectiva, diu que el més dolorós de la seva addicció ha estat “el sentiment de soledat que t’acompanya sempre, et sents terriblement sol”, ja que “si tens aquesta por que no et puguin entendre et costa més d’obrir-te”. Després de tot plegat, li ha sabut donar la volta i el que la va portar a la foscor li ha acabat aportant, en part, la manera de sortir-ne. Està il·lusionada posant el seu granet de sorra. “Sempre ets a temps a reconstruir la teva vida”. Mai és tard.

“Les drogues em van portar a l’autodestrucció però me n’he sortit”

Luis Gallego substitueix Katta al capdavant de l’AEC Manlleu

L’Ajuntament de Torelló recorrerà a les ETT per cobrir vacants d’alguns serveis municipals

Chantal Pérez, d’ERC Ripoll, no es tornarà a presentar

Les eleccions agràries, aquest divendres, de 9 del matí a 7 de la tarda

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

Detenen un conductor begut després de fugir d'un control pel Carnaval de Taradell

Condemnen a tres anys i vuit mesos de presó el conductor que va causar la mort d’una jove de la Guixa

Aquell local d'adolescents

Detenen un fugitiu a Manlleu buscat al Marroc per tràfic de persones

Un detingut per l'atracament amb arma de foc al Dia de Centelles

Commoció i dol a Manlleu