Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Una escriptora a contracorrent

Maria Dolors Orriols, reivindicada en un llibre de Montserrat Bacardí publicat per Eumo

Va escriure la primera gran novel·la sobre la Guerra Civil tres anys abans que Incerta glòria de Joan Sales, va projectar la primera revista cultural en català de la postguerra, va narrar la desaparició de Sant Romà de Sau i, per si fos poc, va ajudar a bastir el Museu d’Art de Catalunya al costat d’Alexandre Cirici. I malgrat això, Maria Dolors Orriols és una més de les dones oblidades en el panorama literari i cultural de Catalunya.
Aquest buit el vol omplir Montserrat Bacardí, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autora de Maria Dolors Orriols. Viure i escriure (Eumo Editorial), un extens estudi que posa en relació el context vital i històric de l’escriptora amb les vicissituds de la seva obra literària, part de la qual va estar oculta durant més de tres dècades. Bacardí es va enamorar de l’autora vigatana quan estava buscant novel·lística sobre la Guerra Civil, a principis dels anys 90, i es va topar amb El riu i els inconscients, una de les obres mestres d’Orriols. “No m’ho podia creure, que existís una novel·la com aquella”. A partir d’aquí va continuar la seva recerca, ara potenciada amb el fons personal de l’escriptora, cedit a la UVic-UCC per la família l’any passat.
L’expressió viure i escriure del títol no és gratuïta. Maria Dolors Orriols “va fer de l’escriptura la seva vida”, i en sentit invers, va portar als llibres la seva experiència vital. “Tot el que va escriure té un fort component autobiogràfic”, al marge del que són estrictament les seves memòries, recollides a Escampar la boira (Absis, 2003). La seva trajectòria tindrà dues grans etapes creatives: la primera, en la immediata postguerra i la segona, des del final de la dictadura. Entre els anys 1949 i 1953, aïllada a casa seva, viu “una època fecundíssima” de la qual sorgiran els primers llibres, com els contes de Cavalcades i la novel·la Retorn a la vall, que aconsegueix publicar gràcies a una editorial de textos jurídics, Juris, que és propietat de Josep Planchart, antic dirigent d’Estat Català i amic de la família. També en aquesta època treballa per publicar la primera revista cultural en català de la postguerra, Aplec, “l’única dels anys 40 i 50 que obté el permís oficial per publicar-se fent veure que és un aplec de textos”. Sortirà, i no durarà més que unes hores a la venda, el primer número. Però és un indicatiu de la seva voluntat de donar a la cultura catalana una projecció cara enfora, més enllà de la clandestinitat.
No tindran la mateixa sort dos dels seus títols fonamentals, començant per El riu i els inconscients, la novel·la sobre la Guerra Civil. Acabada l’any 1953, no va sortir fins al 1990, però amb un impacte molt menor del que hauria tingut si hagués pogut aparèixer quan tocava. “Una novel·la extraordinària, escrita amb una gran ambició temàtica i formal: el contrapunt del riu que té veu pròpia respecte a la veu dels inconscients, que som tots plegats”. I que abasta també l’abans i el després de la guerra, com Incerta glòria, que va aparèixer el 1956. “No va ni provar d’editar-la, era la novel·la d’una escriptora republicana i crítica amb la mediocritat i la misèria de la postguerra”. Després vindrà Petjades sota l’aigua, un relat sobre la creació de l’embassament de Sau i la vida que fa desaparèixer sota l’aigua. “Aquesta és coral, inclou els personatges que han vingut de fora a fer el pantà i els fa parlar en la seva llengua”. L’acaba el 1955 i no es publica fins al 1984, quan ho fa la llavors incipient Eumo Editorial. Dedicada durant uns anys al món de l’art com a marxant i museista, Orriols tornarà a escriure, incessantment, des dels anys 80 fins poc abans de la seva mort: cinc novel·les més, “totes diferents” perquè, per a ella, cada creació era on s’hi jugava allò que havia volgut ser sempre: escriptora.

La noia de Can Merinos de Vic
Maria Dolors Orriols va néixer a Vic, en el si de la família que regentava la botiga de Can Merinos, a l’única casa que no té voltes de tota la plaça Major. Es va casar jove amb el metge barceloní Nicolàs Lloret, més gran que ella, i se’n va anar a viure a la capital. Allà va passar, per exemple, la Guerra Civil. El dia de l’entrada dels nacionals a Barcelona, pren consciència del que acaba de passar, i de les conseqüències que això tindrà per a ella, que ja té clar que voldria dedicar-se a escriure: “Si havia sortit al carrer per convèncer-me de la nostra derrota, allà en tenia la prova”, escriuria anys més tard a la novel·la Cop de porta. Animada per un amic, Alexandre Riera, continua treballant com si al seu entorn no hi hagués el daltabaix: “El seu és un compromís amb el país perdut”, explica Bacardí. No viurà a Osona, però hi conservarà sempre el vincle i en farà, en bona part, el seu univers literari.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.