Vivències personals d’una escola

El nou centre escolar que Campdevànol ha estrenat a Cal Ribalaigua suposa un punt i seguit en la història de l’escola Pirineu, que durant 85 anys ha estat el referent per als alumnes del municipi. Per preservar-ne la memòria i posar en context el moment educatiu actual, l’Ajuntament de Campdevànol i la Diputació de Girona han editat el llibre Pirineu. 85 anys. Vivències personals d’una escola al servei del poble, on la periodista Ruth Espuny en narra l’evolució des de la seva creació als anys trenta del segle passat durant l’etapa republicana i fins al present, passant per les quatre dècades de franquisme o la transició cap a la democràcia.
L’autora explica que el llibre “pretén ser un recorregut modest per la seva història, a través de les persones que hi han passat”. Per això ha fet vuit entrevistes a alumnes, mestres, directors i pares, tant antics com actuals. Entre aquests ha parlat amb l’exalumne Josep Picas, que durant l’època franquista va constatar la distància que es posava entre nens i nenes, no només separats en diferents edificis per les hores lectives sinó també a les estones de lleure. Era el cas del Dijous Llarder, quan a les nenes les feien pujar a Coronetes mentre que als nens els portaven a un altre paratge, des d’on les havien d’observar mitjançant uns prismàtics.
Una altra testimoni és Maria Cortacans, la primera mestra que va fer-hi classes de català després de la dictadura, gràcies al seu propi reciclatge. Ella encara fa classes com a voluntària a l’escola Pirineu tot i estar jubilada, tant de lectura com de comprensió lectora d’autors catalans. En canvi Conxita Pous, que actualment té 92 anys, ja havia anat a l’escola de l’època de la República. Hi explica com va passar de fer-hi les mateixes classes que els nens a aprendre sus labores quan els franquistes van alçar-se amb el poder del país.
L’escola Pirineu disposava de dos edificis. L’antic, construït durant la República a la carretera de Gombrèn, que ara molta gent demana que es conservi, i el del costat de l’església, més conegut com els Nacionals, que es va construir als anys seixanta. De tots ells el llibre en recull fotografies, amb cursos que abracen des de la seva prehistòria als anys vint, abans que existís com a tal, i fins als anys setanta, gràcies també a l’aportació de molts campdevanolencs que en van ser usuaris. És un dels apartats que més ha agradat als lectors.
Ruth Espuny, que curiosament no va anar mai a l’escola Pirineu tot i ser de Campdevànol perquè la van portar als Salesians de Ripoll, afirma que l’escola hauria de ser no només a Campdevànol sinó a qualsevol població, l’equipament més important “perquè és on es formen els homes i les dones que en seran el futur”. Precisament el futur escolar de Campdevànol també apareix en aquesta obra amb la presentació del nou centre.