Anna Tañà i Ignasi Redorta. Barcelona
El despatx del 129è president de la Generalitat de Catalunya està situat a la tercera planta del Palau Robert de Barcelona. El botó de l’ascensor ja ho anuncia: “Oficina del 129è President. Planta 3”. Ens rep un secretari que ens condueix a una sala d’espera acollidora plena de llibres. Apareix la cap de premsa i, just a l’hora acordada, ens ve a buscar l’expresident Artur Mas (Barcelona,1956).
Mas està orgullós del seu entorn. Abans d’accedir al seu despatx ens condueix per l’oficina del seu equip que compta amb unes vistes panoràmiques del Passeig de Gràcia. Un cop dins la seva oficina però, destaca la tranquil·litat de l’ambient que es respira al carrer; les finestres, en aquest cas, donen al jardí del Palau. Pot ser un símbol de la seva discreció. La sala destaca per la seva blancor i el terra de parquet. A les parets, alguns quadres d’estil abstracte que podrien passar com a “Picassos” (si és que no ho són), i en un racó descansa una petita prestatgeria que suporta el pes de varis llibres i dues fotografies del President. El mobiliari és elegant i discret alhora, com el seu amfitrió. Dues butaques i un sofà doble, tot blanc, d’estil minimalista. Al centre una petita taula de vidre amb llibres i documents amb el logotip de la Generalitat de Catalunya i al fons de la sala una taula rectangular de fusta per reunions més formals. Destaca, però no sorprèn, un immens quadre a la paret del fons, rere la taula, acompanyat d’una bandera catalana a la seva dreta.
Es tanca la porta del despatx i pregunta com estem, si ens sentim a gust. Ell està còmode, es nota el seu bagatge responent entrevistes. La primera pregunta ens la fa ell a nosaltres: “Quin tipus de treball realitzeu?”. Així es trenca el gel de la conversa i aprofitem per parlar sobre com va ser la seva infància i com ha arribat a on està actualment.
Records d’infància
Els seus records són d’haver set un nen feliç durant molts anys tot i haver viscut dues situacions que no li van posar gens fàcil: “Quan jo tenia quatre anys va néixer la meva germana, érem quatre germans a casa i la Maria va néixer amb una deformació genètica, una alteració cromosòmica”, recorda amb visible tristesa. La seva situació familiar també es va veure alterada per la malaltia del seu pare, que als divuit anys va patir tuberculosi i li va portar conseqüències de salut per tota la vida: “El meu pare tenia problemes de respiració i tot i poder viure amb certa normalitat, per a uns nanos petits com els meus germans i jo, això era un element d’intranquil·litat permanent”.
La mort de la Maria va ser un cop dur per a la família Mas, la germana els va deixar als 56 anys, després de tota una vida de malaltia. El President, nostàlgic, deixa anar una frase per resumir la seva història: “la salut és sempre el més important de tot”.
Entrem de ple en la seva trajectòria política per recordar la difícil conciliació entre ser pare i ser polític: “Afortunadament vaig tenir un gran suport de la meva dona, però si ella també s’hagués dedicat a la política els nostres fills ho haurien notat molt”, sentencia. Mas es considera afortunat per haver pogut compaginar les dues coses, però també destaca que si els dos membres principals de la família es dediquen a aquesta professió en primera línia, la situació familiar es pot veure ressentida: “Ser polític és una dedicació pública i estàs al servei de la societat, això té complicacions”. Tot i admetre la duresa, Mas es mostra orgullós de com ha conviscut amb aquesta situació.
La seva trajectòria professional comença al sector públic com a tècnic durant sis anys, però ha passat també per l’empresa privada, l’Ajuntament de Barcelona, i com tots sabem, per la primera línia de la política catalana. Un total de setze anys dedicats a la política abans d’arribar a ser President de la Generalitat: vuit a l’Ajuntament de Barcelona, vuit a l’oposició i, d’aquests, cinc també a l’empresa privada: “no era incompatible” aclareix. “Els vuit anys a l’Ajuntament van ser la meva escola de formació política, és on vaig aprendre la major part de coses que em van servir després mentre estava a l’oposició”.
Aquests càrrecs que recorda amb tant d’orgull han set, aquests últims anys, les seves fonts principals d’aprenentatge. El President es posa una mica tendre al recordar els seus inicis en la política i és per això que li demanem pel tema que tots estem esperant: en Jordi Pujol. “Al costat de Jordi Pujol vaig aprendre molt, sobretot d’oratòria. En aquell moment, Pujol era el meu mestre polític, el meu referent. No puc dir el contrari”. No sembla del tot incòmode al parlar-ne tot i que mira de passar el tema per damunt. Mas manté una expressió serena però contundent, sembla acostumat a preguntes d’aquest tipus. Sense cap complex, afirma: “Sí, va ser el meu principal referent en el món de la política”.
Passat el moment més crític de l’entrevista, entrem de ple en les emocions, records i sentiments en el seu nomenament com a President de la Generalitat. “Va ser la culminació del meu trajecte polític i part del meu recorregut vital també”. Amb força emoció recorda el gran honor que té aquest càrrec i el poc desenvolupament que ha pogut tenir aquesta institució a causa de les circumstàncies anormals que ha viscut el país, sobretot la suspensió de la Generalitat durant dos segles. Ser President de Catalunya “ha set un somni, un gran repte i un gran exercici de responsabilitat” per Artur Mas. “No m’he plantejat mai com m’agradaria ser recordat, però suposo que com el 129è President, després cadascú que hi posi els adjectius que vulgui, aquest número ja no me’l pot treure ningú. És el meu pas per Catalunya”, bromeja de manera simpàtica sobre el seu títol. El camí cap a la presidència va ser llarg, dur, complicat i ple d’obstacles, però en destaca sobretot els aprenentatges que havia adquirit al llarg dels anys que el van ajudar a fer front a tot tipus d’adversitats: “Vaig estar-hi cinc anys i va ser una època que jo descric com la tempesta perfecta, com la pel·lícula de George Clooney” somriu divertit. Per la manera que en parla es nota que ha set una etapa important per a ell i per a la seva vida.
Mas i el 9N
Un fet complicat en el seu mandat va ser la consulta del 9N. “A casa hi havia confiança i, en el mateix dia, eufòria”. Tot i les conseqüències que li ha comportat aquesta situació, la recorda com una data important i necessària per al país. En destaca el suport familiar que va rebre i els sentiments de recolzament que li van donar els seus: “Sempre he estat molt recolzat”.
“I el President Puigdemont? Per què el va triar?”. Aquesta és la segona pregunta clau de l’entrevista, però no sembla molestar-li, té molt clara la resposta. Breu i contundent, una vegada més. “Per tres raons: la primera, perquè era alcalde i tenia experiència en la gestió pública, la segona perquè era independentista d’arrel i ningú podia recriminar-me que jo renunciava al projecte de la independència. Finalment, perquè estava disponible en aquell moment, jo havia temptejat alguna altra persona, que en aquell moment em va dir que no”.
Per anar concloent l’entrevista, ens parla dels seus projectes a mig termini i la seva feina actual. Està essent una conversa molt còmoda, el President sap exercir d’amfitrió. “Actualment la meva feina és bastant diversa, però no té la intensitat que vaig viure durant vint anys”. Mas rep estudiants de recerca, de prospeccions o simplement contrastos d’opinió. “Assisteixo a actes a universitats o instituts de diplomàcia cultural per intercanviar opinions. També faig molta visita als pobles i comarques en tot tipus d’esdeveniments: fires, reunions empresarials, visites socials… d’això me’n faig un tip”. Li agrada mantenir el contacte amb els ciutadans. Deixar de ser President no l’ha fet perdre l’interès pel seu territori i la seva gent. “Visito moltes empreses i tinc contacte directe amb tots els sectors econòmics i laborals de Catalunya”. Es reuneix, també, amb persones que li expliquen coses de tot tipus, tot i que en la seva defensa explica que no pot realitzar tot el que se li demana: “el dia té les hores que té i jo sóc una sola persona. Tinc molta ajuda, però a vegades no és suficient”.
La sensació d’incertesa que teníem en arribar a l’entrevista s’ha esfumat. I en acabar és ell novament qui ens fa preguntes: “D’on sou? Us agrada la vostra universitat? Com està la política en els vostres municipis? Teniu clar de què voleu treballar?”. Sembla conèixer tots els racons d’Osona, fins i tot dels nostres pobles. És un bon comunicador. Tancat el micròfon sembla molt més lleuger al parlar i mostra interès en saber més coses de nosaltres. La conversa agafa un altre to, més informal, que ens deixa conèixer una mica més el vertader President, que es mostra proper, simpàtic i senzill.
Abans de marxar li demanem la fotografia de rigor, bé, més d’una, que ell accepta encantat i es col·loca instintivament davant la bandera catalana. “El món del periodisme està complicat ara, heu d’agafar-vos-ho amb ganes i força” ens anima mentre travessem de nou el despatx de l’equip. Un cop a l’ascensor, amb una actitud molt més propera de la que tenia quan hem arribat, Mas aguanta les portes i, a poc a poc, mentre aquestes es tanquen ens acomiada amb el seu somriure característic i amb un “molta sort amb tot el que feu, nois!”.
El qüestionari
Les seves majors virtuts: Constància, generositat i transmissió de confiança
El seu color preferit: Era el vermell, tot i que ara ja no ho tinc tan clar
El que volia ser de petit: Arquitecte, astronauta, policia i fins i tot bomber
El seu major defecte: Donar massa confiança
Un referent: Winston Churchill
Un llibre: La riquesa de les nacions d’Adam Smith
Una cançó preferida: Laura de Lluís Llach
Una pel·lícula: La llista de Schindler d’Steven Spielberg
Un lloc per viure: Menorca, a part de Catalunya evidentment
Carles Puigdemont o Joaquim Torra: No puc escollir per solidaritat i respecte amb els Presidents de la Generalitat
{{ comment.text }}