Rita Sardà i Adrián León. Vic
L’ús massiu i abusiu de la tècnica per a la reproducció d’originals, en el sistema capitalista que vivim, materialista i saturat de reproducció industrial, ha provocat una inquietud per a recuperar la importància i el valor de la peça inèdita. El filòsof i pensador Walter Benjamin –2020, 80è aniversari de la seva mort– considerava que la nova forma d’art abandona dos elements que el caracteritzaven: l’aura i el ritual. L’autenticitat d’una peça residia en el hic et nunc.
Laia Aguilà ens convida a parar l’intangible del temps, o a deixar que passi –perquè no en som propietaris, encara– en un matí serè de diumenge. «Trobaràs una cadena, et deixo la clau sota un roc» i iniciem el tram final –el primer que t’endinsa al Parc Natural del Montseny– per arribar al Clot de la Mora, un lloc idíl·lic pel que ve de fora i casolà per qui hi viu. Arremangada, artesana, mare de quatre filles i un fill, vint-i-set anys vivint al Pla de la Calma. Ens reben les oques, els gossos, les vistes, l’Enric, en Lluc, les ovelles, els rucs que tenen per nom Clotis, Gala, Tomàs i Mariano i ens conviden a l’era, a viure el cicle del moment, a conversar més que a entrevistar amb una dona que viu, emocionalment i econòmicament, de la llana. La Laia.
La neo-artesana del Montseny, què et semblaria?
[riures] Jo sempre dic que sóc artesana i dissenyadora. La paraula ‘artesania’ s’ha prostituït molt els últims anys. Recordo anar a fires d’artesans i considerar-me un extraterrestre perquè hi havia poca artesania, i molta comprada d’altres països. La figura d’un artesà no hi era, i quan em deia artesana a mi mateixa no em sentia còmode, no anava amb mi l’artesania que veia. Penso, també, que ara ha aflorat una mica més l’artesania autèntica i per això crec que dissenyadora i artesana em defineix més bé –de portes en fora, clar–. Creo peces inèdites des del procés fins a la comercialització, passant per la construcció.
L’essència de la teva creació radica en la peça única, fruit d’una experimentació que sembla casual, però que té un treball previ. Quan parles del que fas, com ho anomenes?
Jo faig tot el procés de la llana. El meu projecte és intentar que la llana dels petits productors o petits ramats tingui sortida. La llana està sent un residu i jo en faig peces inèdites, però encara tenim el desconeixement que la llana també serveix a l’estiu. Faig complements pel cos, abrics, encàrrecs per anar a passarel·les, làmpades… Les làmpades, per exemple, es poden vendre durant tot l’any.
«Saber de tot i no saber molt bé de res», què en penses?
Durant molts anys, quan tenia les nenes petites, em vaig dedicar a fer tastets. Ser mare de quatre tampoc és fàcil i jo sóc molt marassa. Sempre pensava en això, “no sóc bona en res”, però a mi em va salvar econòmicament perquè tothom em podia demanar per fer un taller d’espelmes, de paper, de gravat… Els tastets també són bons, quina mania els humans amb haver de ser experts! Al final és com tu et sents bé, és llavors quan ets bo. Hi ha gent que és molt bona amb alguna cosa i és tal l’exigència amb ella mateixa que acaben vivint un infern, mai estàs satisfet. Jo sempre dic: “tinc una vida i no me n’han promès cap altra, de moment”.
Tot i que la reproducció dels teus dissenys sempre serà molt artesana, la reproducció et satisfà?
La producció en sèrie em genera ingressos perquè puc repetir làmpades o altres productes per la llar que es venen durant tot l’any, però m’avorreix una mica. No vol dir que no ho faci amb carinyo, però hi ha l’artista que pot al·lucinar amb el que fa i prou i un altre artista que té una família i ha d’alimentar-la. Aprofito els dies que no estic tan creativa per fer aquest tipus de producció.
Per xarxes es pot veure. Valores molt el procés i el cicle de les teves peces artístiques.
Sí, en absolut, sobretot a Instagram. Tinc la de @eltalleretdelclot com a vivencial i la de @drapard.montseny com a marca.Al final és pedagogia. La gent, quan venia a fer un taller em deia «jo he vingut aquí a fer un barret» i els hi responies «però d’on ve el material?». Els hi feia girar la idea per ensenyar el procés de la llana. Els estampats que faig amb plantes no els hi dic estampats, els hi dic «empremtes de bosc», ja canvio la paraula. Empremta i no estampat. Una manera senzilla de fer veure que has anat al bosc, has collit les plantes, has hagut de fer uns banys i, després, ho has estampat al davantal. El mateix amb el viure, quan les coses són fàcils no es valoren.
Tens ovelles.
El bestiar ens fa companyia i ens serveix per autoconsum. Les tinc, sobretot, perquè també formen part del procés de la llana. Són ovelles de raça queralpina. No té gaire viabilitat, té molts plecs i costa d’esquilar. Crec que socialment hem perdut molt el cicle de cada cosa, volem la immediatesa. Desconeixem la satisfacció que crea fer-se un jersei a partir de la llana de les teves ovelles. Esquilar, rentar, assecar, cardar, tenyir, filar i, finalment, teixir. La gent em pot dir: “que lent i quina feinada”, però per mi és una teràpia, no penso en el temps.
Tota la llana que utilitzes és del Montseny?
És de tot Catalunya. Aquí el Montseny hi ha pastors que tenen una gran qualitat de llana i n’hi ha que són horrorosament peludes, no amb fibra de llana sinó amb pèl, i el pèl pica molt. El que intento és reinventar-me, amb llana més rústica es poden crear testos de llana, biodegradables i molt atractius.
Deies que la llana és un residu, en què consisteix la planta de tractament de llana que s’està intentant impulsar?
La llana és biodegradable, però triga molt a descompondre’s. És ignífuga, impermeable i costa molt de podrir. És un residu, què en farem de tota la llana de les ovelles si no la fem servir? Estem comprant jerseis i llana de Nova Zelanda, aquí tenim llana, però no tenim el camí perquè això sigui rendible. La idea que estem intentant tirar endavant amb la Diputació i la Generalitat és crear una planta de tractament de la llana, una sala on es puguin portar els kg de llana i paguis per aquell servei de rentada, assecatge i cardat, o fins i tot filat. Una idea per aprofitar aquest residu.
Treballes de manera interdisciplinària amb molts elements. Quin vincle hi ha entre el que fas i la natura que t’envolta?
Al final tot està unit. El fet de viure aquí fa que aprofitis molt bé els recursos que tens. La mancança o la necessitat fa que siguis molt creatiu, has de prescindir de coses i fa que t’atrapis més a la terra. Ets sostenible per on vius i pel que fas. Treballo amb la llana dels pastors i amb els tints naturals, és donar importància a un recurs poc valorat socialment i, alhora, amb grans propietats artístiques i ambientals.
Quins vegetals del Montseny fas servir com a tints naturals?
Aquí al Montseny pots fer servir un munt de plantes; el roure, la faiga, el castanyer, el noguer, el romaní, la farigola, la noguerola… N’hi ha un fotimer! Ara, no busquis el groc llampant ni el rosa cursi, seran colors ocres, verdosos, marronosos o roses pàl·lids. I no cal que sigui del Montseny, si trobo un eucaliptus –una planta invasora i autòctona–, per què no aprofitar-la? Tant l’escorça com la fulla tenyeixen i estampen. També pots fer servir tints que no són naturals i no passa res. Quan faig peces negres, el negre és un tint sintètic.
L’artesania té un cost que no tothom es pot permetre, tampoc segueix una moda. Ets mare, has cedit a comprar productes de grans multinacionals?
Jo he tingut filles que han sigut adolescents i si hagués estat dient que no tot el dia, potser ja no em voldrien ni veure. Penso que el que els hi he transmet de petites, el que els hi transmeto encara que jo cedeixi, i la seva experiència i els coneixements que ja tenen, les farà prendre consciència. Per molt que t’ho diguin, necessites vestir molt semblant als altres, encara t’has d’identificar. És com viure aquí, era fantàstic fins que arriba el moment de «tu estàs boja, ets la mare més rara del planeta» i ara torna a ser «que guai, quina pena haver de marxar». També és veritat que hi ha moments a la teva vida que no pots econòmicament. Jo he comprat a Zara, però és la meva mesura i en sóc conscient. No estic dient que se m’hagi de perdonar o no, simplement és dir-ho. Sí, a vegades ho he fet.
I Amazon?
Com artesana sóc molt defensora. A mi Amazon no em coneix, i Etsy tampoc. Vaig estar temptada perquè econòmicament ho necessitava, però no sé si va ser per valentia o tossuderia que me n’he sortit. El meu transport és correus o petita empresa. I és part del cicle, del procés, d’entendre que darrere un cistell o un formatge artesà hi ha molt temps i dedicació. Jo sempre ho explico perquè si ho fem molt artesà i fem servir Amazon, ja hi tornem a ser. Hem d’intentar ajudar a l’economia petita, és molt rica i és un entramat brutal, al final tots dependrem de quatre empreses. Hem d’anar amb granets.
Amb granets es pot canviar el món?
Jo crec que quan tu fas una cosa ben feta, sigui l’ecologisme, l’economia, socialment o culturalment, ho fas per tu. Jo ho faig perquè em sento més bé. Jo no canvio el món, estic fent el meu raconet i, si a més a més, aquest raconet el pots transmetre a altres persones, ja estàs sumant. Aquests tampoc canviem el món, però ja en serem més. Tinc quatre filles i quan veus que hi ha nens que passen gana penses «encara passa això?». Per mi és insultant i vergonyós. M’ha arribat a fer patir amb majúscules. Però ha arribat un moment que penso en el que puc aportar, i és art i cultura.
Reinventar-se i passar de la llana al cinema. «LA MEVA SANG», dirigida per Clàudia Romeu.
És surrealista, però és molt interessant [riures]. És una pel·lícula documental d’introspecció a les dones ancestrals, però no només en un sentit femení, també en un sentit de conèixer tot el que s’ha perdut, el que és considerat tabú. Hi va haver un moment de molta emancipació de les dones i de cop i volta va quedar capolat allà. I no se n’ha parlat. Ara sé que hi ha dones que podien fer força amb el seu úter per controlar la regla. M’ha fet ser conscient que tenim molta ignorància dels nostres ancestres, no històrica, emocional, dels coneixements que tenien les dones. Durant anys ens han capat la menstruació, el dolor, la criança, les herbes… Tot s’ha d’amagar.
Mira, una casualitat. Em va veure en un article i va contactar amb mi per Instagram. La meva part es relaciona amb el món de la llana i tot el procés serà visual, fins i tot estic creant algunes peces pel rodatge. Faig de dona del segle XVI («ja fa per mi» diu entre rialles), les dones considerades bruixes o dones d’aigua, sàvies i que no es deixaven ser submises, però que van ser matades i oblidades.
La dona a l’art i al món rural. Us feu dir ‘Arremangades’.
Sí, perquè sempre anem arremangades, sempre estem pencant. L’objectiu és visibilitzar l’artesania rural i fer uns lots conjunts amb les diferents productores del Montseny. D’aquesta manera, quan regalis o rebis un lot descobriràs artesanes i productes que no coneixies. S’ha fet una xarxa del Montseny brutal i és d’aquí on va néixer l’Associació Arremangades.
El tema de les dones també ha vengut molt.
I tant. Al final ets un producte d’un pla estratègic, però ens n’aprofitem tots, ells tenen un producte i nosaltres un suport. També passa amb l’artesania o els productes naturals. La publicitat i els mitjans de comunicació diuen ‘producte biològic, producte natural’ i llavors et preguntes, «què vol dir natural?».
Ens quedem amb els conceptes de ‘procés’ i ‘cicle’.
Cada vegada els hi dic a les nenes, la vida ens ho va ensenyar una mica malament, “si vols una cosa serà, et faràs gran i tot anirà bé”. No, no, la vida està carregada d’inconvenients, de dificultats i de sorpresillas. Els moments bons s’aprofiten i et carreguen de piles perquè després has d’entomar la vida.
Ni calaixos, ni etiquetes, entrevistes que acaben amb converses i estampats que acaben amb empremtes. El Clot de la Mora, la campana de llauna de l’església que sona de fons, en Mariano que brama i el pa que encara no és el forn, i córrer perquè en Lluc té gana, i el raïm que treu l’Enric per oferir-ne. Sol radiant i efímer de novembre, assegudes en un banc de fusta, trencant nous, entre ovelles que en sentim repicar l’esquella i les làmpades de llana penjades a l’arbre eixugant-se. Un cicle tancat, que no mort mai, que es tornarà a iniciar als volts del solstici d’estiu, en època d’esquilar ovelles.
{{ comment.text }}