Casandra Maggio i Karolina Rios. Beirut
Txell Feixas Torras va néixer l’any 1979 a Sant Joan de Mediona, i és una periodista i escriptora catalana. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per casualitats de la vida i gràcies a l’ajuda d’una mestra, perquè, segons explica, estava “ben perduda”. Des de fa cinc anys viu a Beirut com a corresponsal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Els seus inicis com a periodista els trobem a l’emissora de la ràdio local del seu poble, i en aquells moments només era un passatemps “ho feia només com un hobby”, explica. Però molt aviat es va adonar que era la seva passió. “Vaig començar a familiaritzar-me amb la ràdio amb un grup d’amics quan teníem entre 13 o 15 anys i fèiem programes musicals d’aquests que demanaves una cançó i la dedicaves als teus amics”. Després va fer un pas més amb un dels seus amics a Ràdio Vilafranca: “Ell feia un programa a Ràdio Vilafranca, i vaig anar amb ell a fer-lo. Era un magazín dels dimarts a la nit; després dissabtes a la nit… i això ja va anar a més”.
“No era ni de ciències, ni de números”
Txell Feixas
Txell Feixas mai va somiar amb ser periodista, tot el contrari, ella volia fer Arquitectura o Criminologia, però “tothom que m’estima em va dir que ho deixés perquè les cases caurien, i amb criminologia la gent tampoc hi veia molt futur, i no em van animar”. Poc temps després va arribar el moment de decidir que volia estudiar a la universitat: “no era ni de ciències, ni de números”. Per sort, l’Esther, la seva professora de filosofia li va dir: «Escolta, els dimecres sempre que vens d’haver fet el programa el dimarts a Ràdio Vilafranca, et veig molt contenta explicant a la classe i a la gent el programa i a qui heu entrevistat. Per què no et planteges fer de periodista?».
Aquest va ser el moment exacte on, per primera vegada, va pensar que aquesta podria ser la seva professió. “Aquí vaig fer el primer clic, i vaig dir: això que només és un moment d’oci i d’esbarjo per mi, pot ser la meva professió. Vaig posar periodisme com a primera opció i vaig anar fent, però no puc dir el que molts diuen de «ja de petita somiava ser periodista», no. O «Ja de petit somiava ser corresponsal de guerra», encara menys. Tot ha estat una mica fruit de la casualitat o de tenir una persona que m’assenyalés que podia ser una bona opció”.
Com a corresponsal
Després de deu anys informant sobre el món de l’economia en la delegació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a Madrid, la periodista “volia fer un canvi de xip absolut”. En un primer moment, va triar una plaça a Brussel·les per cobrir el tema europeu, però per qüestions de la vida o del destí “no va sortir”. No obstant, es va obrir una altra convocatòria a la (CCMA) per anar a Londres o a Beirut. “Tota la meva gent em deia: evidentment triaràs Londres. Per coherència entenien que jo diria Londres perquè és més semblant que venir a aquesta regió”. Però Feixas volia fer un veritable canvi perquè l’economia “era una informació molt numèrica, molt freda i molt cíclica i cada any era: pressupostos, producte interior brut, xifres d’atur, xifres d’inflació i rodes de premsa de beneficis de bancs. Després de deu anys era com molt repetitiu, i no ho havia après tot, però sí que em sentia en zona de confort i pensava que si a la meva edat no feia un canvi, em quedaria tota la vida fent allò”.
“Tot allò que havia vist tantes vegades dels cotxes blindats, gent armada, gent morta pels carrers i extremistes que s’havien immolat rebentats per les voreres. Ho tenia davant”
Txell Feixas
Tot i que Beirut era un destí arriscat i havia de fer televisió, un format nou per ella i una informació internacional diferent de tot el que venia fent anys enrere, “vaig pensar que era una bona oportunitat i vaig arriscar-me i provar. Ho vaig fer i ja fa cinc anys que visc aquí”. Cinc mesos després d’haver arribat a Beirut, li van demanar el primer viatge fora del Líban. “Ens van dir que anàvem a l’Iraq, on hi havia l’estat islàmic, que estava a les acaballes”. Concretament va ser a Mossul “és on vaig passar més por, perquè era la primera vegada que posava un peu a un lloc de conflicte i tot allò que havia vist tantes vegades dels cotxes blindats, gent armada, gent morta pels carrers i extremistes que s’havien immolat rebentats per les voreres. Tot això que jo havia vist en molts reportatges i en alguna pel·lícula, ho tenia davant”.
El paper dels corresponsals internacional és molt important, però molts mitjans de comunicació només tenen corresponsals en les grans ciutats com Londres, Washington o Brussel·les. Altres prefereixen tirar de la informació de les agències de comunicació, una informació que moltes vegades no termina d’arribar als espectadors o als lectors. La periodista ens diu que “si ho fa una gran agència, l’únic que fa és gravar-te un seguit de plànols, enviar-ho i que un altre des de Barcelona ho editi. Crec que el valor afegit sobre el terreny, fa que la informació arribi molt millor”.
Les corresponsalies a les zones de conflicte tenen un risc molt elevat, per això la majoria dels mitjans opten per les agències, però “és important que s’aposti i que posin una persona sobre el terreny que et pugui explicar el que està veient, de manera que els espectadors o els oients empatitzin molt més amb aquella informació, que sovint és llunyana i complexa. Parlar de l’Orient Mitjà no és fàcil, però crec que ho facilita si ho fa una persona més propera”.
A més, Feixas ens parla del paper que juguen ara mateix les xarxes socials en el panorama periodístic. “Molta gent amb les noves tecnologies i amb les xarxes socials creuen que tothom pot fer de periodista, però no estic massa d’acord. Crec que les xarxes socials ens poden ajudar si fem un bon ús, però a vegades, el que fa és generar una sobre informació i una desinformació, que fa més útil que mai que els corresponsals estiguem pel món”.
Per la seva experiència, Txell diu que “en el meu cas, em sento molt ben valorada”. També afegeix que “crec que tant la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, TV3 i Catalunya Ràdio fan una aposta increïble i excel·lent per les corresponsalies. Una televisió com la nostra, té gairebé, deu corresponsals pel món amb una infraestructura que és molt complexa, molt costosa i informatius aposta per això. Aposta perquè una estructura d’estat com són els mitjans de comunicació públics, donin una bona informació internacional, que no es redueixi a reproduir el que diuen les agències internacionals”.
Dona i periodista
El paper de la dona en el món és essencial. Quan s’és periodista i dona, no sempre tens totes les de guanyar, sempre sorgeix algun inconvenient que fa que el simple fet de ser dona ens limiti o ampliï la visió. És per això que Txell apunta que “en l’àmbit diari i rutinari, et pots trobar amb molts homes que quan els entrevistes, et retirin la mà quan tu els hi vas a donar o no s’acostin a fer-te dos petons o, fins i tot, que quan fas una entrevista no et vulgui mirar als ulls i només miri als meus companys homes i t’ignorin totalment, perquè molts són musulmans i són més radicals en la seva religió”.
Segons les seves experiències, apunta que “a vegades, també ens hem trobat amb soldats o militars que si veuen que hi ha una dona a l’equip, com en el nostre cas, alenteixen l’entrada al país, perquè és com si pensessin que ja ens cansarem i que ja tornarem a casa, que és on ens toca ser-hi”. Però moltes vegades i, sobretot en els països més radicals, el fet de ser dona et pot ajudar a parlar amb altres dones, un privilegi que els homes no tenen. Per la Txell, “passa per sobre el gran avantatge que té ser dona, que és tenir accés a un món femení que només tu per ser dona, t’obren”.
El llibre Dones Valentes, que vam publicar fa un any, va ser possible “perquè jo era una dona i, les dones aquí són molt reticents a obrir-se davant dels homes. Hi ha un món femení molt tancat que només si ets dona, com jo, hi pots accedir”, explica.
Com a escriptora
Hi ha una gran majoria de periodistes, que també són escriptores, però n’hi ha altres que no. Feixas mai va pensar a escriure un llibre i menys ser escriptora, perquè “sempre havia defensat que sóc periodista, i no escriptora”. Creu que no és el mateix. Ella, escriu cròniques per ràdio i per televisió, però explica que li agrada molt llegir i que té un gran respecte pels escriptors. A més que “no em volia sentir impostora amb el que mai havia fet”. Però, per casualitats de la vida, l’editorial ARA Llibres va tocar la seva porta explicant-li que veien a les seves cròniques “una mirada, i una manera d’explicar l’Orient Mitjà”, que els hi agradava molt.
“Experiències que et ressonen durant molt de temps”
Txell Feixas
El que no sabia la periodista, és que ells volien que escrivís el que ella volgués, però “a través de la meva mirada”. És per això que ràpidament “vaig tenir clar que el que més m’havia tocat més la fibra, o pel que havia tornat a casa plorant, era per dones que m’havien explicat com havien viscut tot això. Testimonis femenins que em van deixar nusos realment interns al tornar a casa”. La periodista explica que per escriure el llibre Dones Valentes, ja tenia clar una desena de noms que havien de sortir si o si com a testimonis perquè “em van impactar i perquè són històries que ja formen part de mi, i són experiències que et ressonen durant molt de temps”.
Per fer el llibre, explica que la idea de com ajuntar les històries d’aquestes deu o quinze dones va ser arran del factor edat per “intentar donar-li una continuïtat”. Des que neixes per ser dona, mentre creixes quan ets nena i passes a ser una jove, mare, i àvia… fins que gairebé mors. Així que el factor edat “era com un fil que les unia” i també volia que a través de les diferents dones, es pogués donar una volta a la regió de tots els països que ella i l’equip havien anat cobrint. Arran d’aquest llibre, la relació feminisme-dona àrab és un fet molt important en aquestes regions. “Quan parlem de la figura de la dona al món àrab, el concepte va des d’un Líban que és el més liberal, fins a un Afganistan, que com diu el llibre, per ser nena potser no neixes. Ja és una qüestió de gènere.”
En molts casos el feminisme és una opció de sobreviure”
Txell Feixas
Com a experiència i recalcant el simple fet de ser dona, explica que “fa dues setmanes, van tirotejar a tres periodistes, de 18 a 20 anys, només per ser dones. Hi va haver un atac coordinat per tirotejar-les, com un recordatori que el lloc de les dones és a casa, i no treballant. Ni fent doblatges a una televisió com estaven fent aquestes tres noies que van assassinar. Per tant, en molts casos el feminisme és una opció de sobreviure, no com a ideologia. No és que triïn ser valentes, és que per a elles no hi ha altra opció”.
El panorama periodístic no està en el seu millor moment. Per tant, la periodista anima a totes les dones que “lluiteu, treballeu fort. Demostreu que ho voleu amb tota la vostra passió”. Explica que no hi ha més secret que “treballar, ser constant, formar-se i informar-se, i picar molta pedra”.
Gràcies al seu treball constant, la Txell explica que “he arribat fins aquí, però he tingut un recorregut molt variat, he fet nits durant molts anys, i el cap de setmana fent coses que no tenien res a veure amb el periodisme internacional”. “Crec que la qüestió és saber què vols fer i no desanimar-te. Qui ho vulgui aconseguir que no es faci enrere i que ho lluiti”.
Per la Txell Feixas, el periodisme s’ha convertit en la seva vocació. És per això que “sense dubte” tornaria a passar per tot el que ha passat. Tot i això, sempre hi ha la part que més por genera, “he passat alguns mals moments, això passa molt en aquests viatges que fem aquí a la regió. El primer que vaig fer em va generar por i situació d’angoixa perquè encara no coneixes els mecanismes mentals quan vius una cobertura en zona de risc. Ara per exemple, anava a Iraq amb tot més clar, però pensava “Txell, viuràs situacions que et faran preguntar-te perquè he vingut, què estic fent, no em paguen prou…”.
Explica que aquests viatges comporten un mix de sensacions, “quan tu estàs allà, hi ha molts moments de nervis, de tensió, de baixada, de molta angoixa… Però també saps, i això és l’aprenentatge, que quan acabes de cobrir-ho, la satisfacció és màxima quan saps que tot ha sortit bé”.
Això és el que avui ha portat a la Txell a ser una periodista reconeguda, i a viure el dia a dia sense preocupar-se pel futur. “Amb la pandèmia he après molt a no fer gaires plans, perquè tots hem vist que es trenquen ràpidament. Així i tot, aspiro a ser igual de feliç que ara. Per mi la felicitat és una actitud a la vida. Si estic aquí, estaré bé, però si estic a Barcelona fent qualsevol tipus de periodisme, sé que també m’apassionarà. No és una qüestió d’on ets i de què fas, si no de com et prens la vida. No em preocupa massa on seré, sinó que sé que estaré bé”.
{{ comment.text }}