Catalunya pot fabricar més contaminant menys?

Catalunya ha construït la seva prosperitat sobre la indústria. Ara afronta un nou repte: mantenir aquest motor econòmic mentre redueix emissions, consumeix menys recursos i guanya competitivitat. El nou Pacte Nacional per a la Indústria vol demostrar que aquesta transformació és possible. Durant els segles XIX i XX, una fàbrica amb les xemeneies fumejant simbolitzava el progrés. Ara, el repte és l’oposat: continuar fabricant sense augmentar la petjada ambiental. La indústria ha estat un dels grans motors de l’economia catalana. Primer amb el tèxtil, després amb la metal·lúrgia, l’automoció, la química o l’agroalimentació. Ha modelat el territori, ha impulsat les exportacions, ha generat ocupació qualificada i ha contribuït decisivament a construir una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa. Però el context ha canviat. Avui ja no n’hi ha prou amb fabricar més. També cal fer-ho consumint menys energia, reduint emissions, minimitzant residus i depenent menys de matèries primeres i tecnologies procedents de tercers països. La competitivitat industrial del segle XXI es juga tant a les fàbriques com als objectius climàtics. Un pacte per transformar la indústria catalana És aquest el dilema que intenta resoldre el nou Pacte Nacional per a la Indústria (PNI) 2026-2030, signat pel govern, CCOO, UGT, Foment del Treball i Pimec, amb la participació d’universitats, cambres de comerç, centres tecnològics, cooperatives, col·legis professionals i entitats municipalistes. Més que un document administratiu, el PNI aspira a convertir-se en una estratègia compartida sobre quin model industrial necessita Catalunya durant els pròxims anys. La resposta no passa per tenir menys indústria, sinó per tenir-ne una de diferent. El document defensa que la prosperitat futura dependrà de la capacitat d’augmentar la productivitat, accelerar la descarbonització i reforçar la resiliència del teixit productiu davant d’un món sotmès a tensions geopolítiques, interrupcions de les cadenes de subministrament i dependències estratègiques. Aquestes tres missions, inspirades en les orientacions que la UE està impulsant després de l’informe sobre el futur de la competitivitat europea elaborat per Mario Draghi, constitueixen el nucli del Pacte. Per convertir aquesta visió en actuacions concretes, el govern preveu mobilitzar 5.000 milions d’euros entre el 2026 i el 2030 i desplegar més de 190 mesures estructurades en cinc grans àmbits: sostenibilitat i energia, ocupació de qualitat, innovació i competitivitat, infraestructures i sòl industrial, i governança. El document combina actuacions horitzontals amb iniciatives específiques per a sectors considerats estratègics, des de l’agroalimentació fins a la mobilitat, la química, la salut o les tecnologies digitals. La descarbonització hi ocupa un paper central. No es planteja només com una obligació derivada dels compromisos climàtics europeus, sinó com una oportunitat per reforçar la competitivitat. Electrificar processos industrials, impulsar les energies renovables, millorar l’eficiència energètica, desenvolupar l’hidrogen renovable, fomentar l’economia circular o reduir la dependència dels combustibles fòssils formen part d’una mateixa estratègia: fabricar millor per continuar fabricant. La indústria representa prop del 20% del producte interior brut català 📷 Jeff Broughton La indústria del segle XXI Aquest canvi de perspectiva reflecteix també una evolució més profunda. Durant molts anys, sostenibilitat i indústria sovint s’han presentat com a antagònics. El PNI assumeix justament la tesi contrària: que la indústria serà més competitiva si és més eficient en l’ús de l’energia, dels materials i dels recursos. En un context internacional marcat per l’encariment de l’energia i la necessitat d’autonomia europea, la transició ecològica deixa de ser només una política ambiental per convertir-se també en una política industrial. La dimensió econòmica ajuda a entendre aquesta aposta. La indústria representa prop del 20% del producte interior brut català i, si s’hi afegeixen els serveis directament vinculats a l’activitat manufacturera, supera la meitat de l’economia del país. També concentra més de la meitat de la despesa empresarial en recerca i desenvolupament (R+D), és responsable d’una part molt important de les exportacions i genera llocs de treball més estables i millor remunerats que la mitjana. Per al govern, mantenir una base industrial sòlida és una condició imprescindible perquè Catalunya continuï sent una economia competitiva i capaç de generar prosperitat. El gir també respon a un canvi de context internacional. La pandèmia de la covid i la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna han evidenciat la fragilitat de les cadenes de subministrament i la dependència exterior en sectors estratègics. El PNI vol que la resposta no passi per tornar al model industrial del segle XX, sinó per construir una indústria més digital, més eficient i menys dependent dels combustibles fòssils i de les matèries primeres importades. La sostenibilitat, doncs, es converteix també en un factor de seguretat econòmica i d’autonomia estratègica. En un moment de polarització política, el PNI ha estat subscrit pels principals agents econòmics i socials del país. No és un detall menor. Govern, patronals i sindicats comparteixen el diagnòstic general, encara que cadascun hi posi l’accent en aspectes diferents. La patronal Foment del Treball subratlla que la indústria continua sent la principal palanca per generar ocupació de qualitat i reforçar la prosperitat del país. Des de Pimec, l’acord es valora, però també es reclama que les mesures siguin executables i adaptades a la realitat de les petites i mitjanes empreses, que constitueixen la major part del teixit industrial català. Els sindicats comparteixen el diagnòstic, però insisteixen que aquesta transformació només serà reeixida si es tradueix en ocupació estable, formació, requalificació professional i retorn social dels recursos públics. La UGT defensa que la competitivitat no pot desvincular-se dels drets laborals ni de la qualitat del treball, mentre que CCOO reclama que els ajuts públics vagin associats a compromisos verificables en ocupació, innovació i sostenibilitat. Naturalment, el Pacte Nacional per a la Indústria no resoldrà per si sol tots els reptes pendents. La implantació de les energies renovables avança massa lentament; cal modernitzar les xarxes elèctriques; alguns sectors ja alerten de la manca de professionals qualificats i les empreses continuen reclamant la simplificació administrativa que permeti accelerar projectes industrials. El veritable repte començarà ara. Catalunya no renuncia al seu ADN industrial. El que intenta canviar és la manera de fabricar. La gran pregunta ja no és si cal més o menys indústria, sinó si és possible mantenir la prosperitat reduint alhora la petjada ambiental. El nou PNI per a la Indústria representa, probablement, l’intent més ambiciós dels darrers anys de demostrar que competitivitat i sostenibilitat poden avançar plegades. Tres pactes per adaptar la indústria a cada gran crisi Un sector en transformació contínua Quan la Generalitat va impulsar el primer Pacte Nacional per a la Indústria 2017-2020, la prioritat era revertir els efectes de la crisi financera i recuperar el pes del sector productiu dins l’economia catalana. La recepta passava per reforçar la competitivitat, impulsar la innovació, facilitar el finançament de les empreses i crear ocupació industrial de qualitat. Cinc anys més tard, el segon Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025 va néixer en un escenari ben diferent. La pandèmia havia evidenciat la fragilitat de les cadenes globals de subministrament i la necessitat de produir més a prop. A aquest repte s’hi van afegir la digitalització accelerada, la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. Per això el document va incorporar nous eixos com la sostenibilitat, l’economia circular, la indústria 4.0 i el concepte d’indústria 5.0, que situava les persones, la resiliència i la creació de valor compartit al centre de la política industrial. El pressupost també va fer un salt important: 152 actuacions dotades amb 2.817 milions d’euros, ampliables fins als 3.270 milions amb fons europeus. El nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030 representa un tercer estadi d’aquesta evolució. Ja no es tracta només de modernitzar les fàbriques, sinó d’assegurar que Catalunya mantingui capacitat industrial en un context de competència global, tensions geopolítiques i autonomia estratègica europea. La descarbonització, l’electrificació, la IA i la reindustrialització passen a formar part d’una mateixa política. Si el primer pacte buscava recuperar indústria i el segon transformar-la, el tercer pretén garantir que continuï sent un dels principals motors econòmics del país.

Catalunya pot fabricar més contaminant menys?

La crisi del Golf reobre el miratge nuclear en plena transició energètica

Ormuz sacseja Catalunya: energia, guerra i dependència en un sistema vulnerable

Dinamarca i el vent

IA per blindar els cultius: els gens clau que ajuden les plantes a resistir

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

El temps troba casa a Ogassa

“Sobre l’hospital, conec molta gent que es decanta per anar a Olot per proximitat”

Manlleu aprova la urbanització de l’entrada per Torelló on faran un McDonald’s

Un ‘palauet’ al cor de Manlleu

Una moneda de Baitolo, troballa de la campanya d'excavacions al Camp de les Lloses de Tona

Radiografia a l'ocupació del Ripollès: falta personal qualificat i de talent

Mor un veí d'Ogassa en un xoc frontal a l'Alt Empordà

Polèmica a Ripoll perquè una filla de l’alcaldessa treballarà a la policia local

“Quan tens una actuació delicada, a casa no pots dir que t’has jugat la vida”

L'art de cuidar els clients des de la cuina