L’impacte del canvi climàtic, la presència d’espècies exòtiques invasores que entren en competició amb les autòctones i els canvis en els hàbitats són els principals riscos per a la preservació de la biodiversitat de les conques del Besòs i la Tordera i representen un risc més elevat per a espècies que es considera que estan en perill.
Ho recull el Catàleg de fauna salvatge amenaçada de Catalunya de la Generalitat –la tortuga d’estany o el cranc de riu autòcton– o els criteris internacionals establerts per la Unió Internacional de la Natura a la llista de la qual sobresurt el tritó del Montseny, un amfibi endèmic que només es pot trobar en un espai de pocs quilòmetres quadrats a la conca de la Tordera i que es qualifica com en risc crític d’extinció. L’Observatori Rivus ha identificat una dotzena d’espècies amenaçades o singulars a les dues conques per fer pedagogia sobre aquests riscos.
A la llista internacional, hi ha també el cranc de riu autòcton que es considera que és una espècie en perill. És un exemple d’espècie amenaçada per la introducció d’un animal exòtic invasor, el cranc americà, que ha ocupat el seu espai i ha introduït una malaltia –l’afanomicosi– a la qual els crancs americans són resistents però els autòctons no, cosa que provoca grans mortalitats.
“El cranc de riu autòcton estava molt estès i era molt comú. Ara només es troba en alguns punts molt concrets i amb una presència molt testimonial”, comenta Sònia Sànchez, investigadora de la Fundació Rivus i coordinadora de l’Observatori Rivus, hereu de l’antic Observatori de la Tordera impulsat pel naturalista Martí Boada, de Sant Celoni, i del qual enguany fa 25 anys de la seva creació.
L’Observatori Rivus fa un seguiment de l’estat dels ecosistemes de ribera a les conques del Besòs i de la Tordera a partir de vuit línies de recerca: diatomees (algues microscòpiques que “són molt bones indicadores de la qualitat de l’aigua”, diu Sànchez), macroinvertebrats, peixos, amfibis i rèptils, vegetació de ribera, mamífers (amb especial atenció a la llúdriga), aus i hidrologia.
L’impacte del canvi climàtic també es deixa notar en les espècies que es troben a les conques del Besòs i de la Tordera. Pot implicar la reducció de la presència d’aigua o l’alteració dels règims hídrics amb conseqüències en espècies com el tritó del Montseny, que necessita hàbitats amb aigües constants, fresques i molt oxigenades; el baetis, un macroinvertebrat que “necessita aigües fredes en rius de muntanya” i que ara es troba en àrees de capçalera de les dues conques; o el vern, una espècie d’arbre que “no es pot trobar fora del cursos fluvials a casa nostra”, recorda Sànchez, perquè necessita l’aigua.
Les vernedes, considerades hàbitats d’interès comunitari per la Unió Europea, tenen “poblacions consolidades als cursos alts” de les dues conques però van anar en regressió als cursos mitjans per actuacions lligades a la urbanització a l’entorn dels rius. Aquests canvis de morfologia també perjudiquen altres espècies com l’anguila, que remunta els rius per acabar el seu cicle reproductiu i que es veu afectada per rescloses o altres infraestructures transversals que li frenen o li impedeixen el pas; la tortuga d’estany, que “necessita aigües de curs lent”, recorda Sànchez, i s’ha vist afectada per “l’ocupació humana que redueix basses i punts d’aigua adjacents als rius”, i el gripau d’esperons, una de les espècies d’amfibi “més amenaçades”, apunta la coordinadora de l’Observatori Rivus, i que necessita basses temporals o s’ha vist perjudicat pels atropellaments.
El cas del rat-buf
I hi ha el cas de la rata d’aigua o rat-buf, de la qual actualment “no es coneix cap població ni a la conca de la Tordera ni a la del Besòs”, admet Sànchez. “Creiem que és una espècie que podria trobar-se en algun punt però ara no en coneixem la distribució.”
Sobre la rata d’aigua, Toni Arrizabalaga, del Museu de Ciències Naturals de Granollers i expert en petits mamífers, apunta la possibilitat que estigui extingida a les dues conques. Parla d’uns possibles rastres –excrements i petjades– trobats al curs alt del Tenes però que no s’ha confirmat que fossin de rat-buf. “Es poden confondre amb els de rata de claveguera.”
Arrizabalaga recorda que “la contaminació va ser un cop molt gran” per a aquesta espècie. També l’eliminació o abandonament de les infraestructures de reg i basses on també vivia. A les zones de capçalera, que es van mantenir amb bones condicions, la va perjudicar “la forestació” de l’entorn dels cursos d’aigua perquè ha reduït la disponibilitat d’aliment. El rat-buf és herbívor i menja només herbes, que necessiten espais oberts per créixer.
Per Arrizabalaga, a diferència de la llúdriga, és difícil que torni pel seu propi peu perquè no és de fer “grans desplaçaments” i fora de l’aigua és “patosa” i és “una presa fàcil”.
{{ comment.text }}