Maria Capmany i Franquès, de 27 anys, i Providència Casanovas Isbert, de 50 anys, totes dues veïnes de Barcelona. Són les dues víctimes que s’han incorporat a la llista de persones que van perdre la vida pel bombardeig de Granollers del 31 de maig de 1938, ara fa 84 anys.
L’Arxiu Municipal, amb la col·laboració de l’historiador Joan Garriga i periodistes d’EL 9 NOU, manté oberta la investigació per documentar els detalls del desastre: “És un procés viu, per això continuem i continuarem buscant i acotant documentació o testimonis, com en el cas de la Maria i la Providència”, explica Roser Rodríguez, directora de l’Arxiu.
El maig de 1938, després de gairebé dos anys de Guerra Civil, Granollers acull gent d’arreu del país i de l’Estat que s’escapen dels combats o els atacs de l’aviació al servei del franquisme. A la llista de difunts del bombardeig apareixen persones d’Astúries, el País Basc o Santander, entre altres comunitats. Són a la capital vallesana buscant refugi, un lloc segur allunyat del front.
El 16, 17 i 18 de març de 1938, avions de Hitler i Mussolini, aliats del dictador Franco, comencen a bombardejar Barcelona des de les bases que tenen a Mallorca. Provoquen al voltant d’un miler de morts i uns 2.000 ferits, el segon desastre contra la població civil més gros després del bombardeig de Guernica. La por de les bombes empeny barcelonins com Maria Capmany i Providència Casanovas a marxar de la capital catalana.
A les 9.06h del dimarts 31 de maig, un minut després d’aterrar els projectils de l’aviació legionària italiana, Granollers cau en el caos: despulles i ferits pels carrers, cases i edificis en runes, el desconcert més absolut en una ciutat que llavors tenia un cens de 14.615 habitants, a més dels centenars i centenars de refugiats d’arreu.
Els registradors que prenen nota dels cadàvers traslladats al cementiri són incapaços d’identificar almenys 16 cossos i també fan constar aquesta frase: “Aún siguen.”
Familiars i amics de Maria Capmany i Providència Casanovas les tornen a Barcelona el mateix 31 de maig. El 2 de juny, es publica l’esquela de Capmany a La Vanguardia i La Publicitat i l’endemà, la de Casanovas a La Vanguardia. Tots dos recordatoris diuen que han estat víctimes del bombardeig. Aquestes esqueles han estat la prova documental per incorporar les dues barcelonines a la llista de víctimes del bombardeig.
Concertista virtuosa
L’1 de juny de 1938, la direcció general de Radiodifusió de la Generalitat envia un comunicat a les emissores del país, reproduït íntegrament pel diari La Humanitat: “Maria Capmany. Els que gusten de la bona música, la coneixen. Reblen les excel·lències del seu art a través del micròfon. Els seus concerts –piano acaronat per mans de virtuosa– eren aplaudits amb el pensament i el comentari elogiós.
És així com aplaudim davant d’un aparell de ràdio. Maria Capmany és morta. Ha mort assassinada per la metralla feixista. Entre les vides que darrerament ens han pres, hi ha la d’aquesta noia intel·ligent, bonica i posseïdora d’una ànima d’artista que iniciava un camí triomfal.” Només tenia 27 anys.
La pianista Maria Capmany era reconeguda per les seves interpretacions en directe a emissores com Ràdio Barcelona (EAJ-1) i Ràdio Associació de Catalunya (EAJ-15). Com altres joves músics, participava en les primeres passes d’un nou mitjà de comunicació, la ràdio, quan els enregistraments tot just es feien amb goma laca per a gramòfons a 78 revolucions per minut, res comparable al so d’un piano en directe.
Les àvies del patí
Andreu Pujol i Mir neix a Granollers al cap de poc de la guerra. Té 1 any quan cauen les bombes del 31 de maig. Dorm al bressol mentre les seves àvies, Providència Casanovas i Maria Murtra, vídua de l’exalcalde Eduard Pujol, mort el 1927, pelen faves al pati de casa, al carrer Anselm Clavé, 33, on ara hi ha el Decathlon. Providència i el seu marit, el pintor Andreu Mir i Escudé, són hostes a casa dels Pujol Murtra. Sembla més segur que no pas continuar al seu barri de Sarrià. Els pares de l’Andreu, Albert Pujol i Mercè Mir, també hi són.
Poc més d’un metre separa les dues àvies Maria i Providència en aquell pati. Després de l’explosió, la porta de l’habitació del nadó Andreu queda clivellada de metralla. Maria resulta il·lesa i Providència, ferida. Segons ha sentit explicar el seu besnet Andreu Pujol i Culleré, emboliquen la dona en un matalàs per protegir-la i surten corrents cap a l’Hospital Clínic de Barcelona perquè l’atenguin. No s’hi pot fer res. Tenia 50 anys i deixa marit i dues filles.
El vidu de Providència, Andreu Mir, torna el 1950 a Granollers per fer una mostra de dibuixos a ploma al Casino. I el seu net, Andreu Pujol i Mir, amb casa a Santa Eulàlia, el 2008 recorda aquesta llegenda familiar a la revista Ronçana: “La meva àvia Providència Casanovas, de Sarrià, tenia una cosina que es va casar amb l’últim descendent del timbaler del Bruc [Isidre Llussà i Casanoves]. No van tenir fills, així que no vam poder sentir tocar el timbal.” Vuitanta-quatre anys després de ser enterrada, els seus nets i besnets de Barcelona i Mèxic llegiran el nom de Providència Casanovas Isbert a l’esquela de víctimes del bombardeig.
