Al Cafè del Centre, del carrer Corredossos de Baix, 11 de Caldes de Montbui, tanquen els dilluns. És una cooperativa de treball al món de la restauració; els sis socis actuals –el Xavi, en Joan, el Juli, el David, la Muriel i el Roger– han aconseguit ser un referent a tota la comarca tant pel tema gastronòmic com per l’assumpte social. Poques vegades una aposta professional cooperativista d’aquest tipus ha tingut una simbiosi tan perfecta amb el dinamisme cultural i, concretament, amb un poble tan actiu com és Caldes.
És així, doncs, com nosaltres, intrèpids crítics de la Guia Miquelín anem a conèixer aquest local reformat i és que recordem perfectament el bar atrotinat que portava la Nuri fa uns anys. Ara és un local modern amb una segona planta per a exposicions i unes plaques penjades per tot el sostre per esmorteir i trencar dins el possible les ones acústiques i fer més agradable la conversa. La música de fons a aquesta hora, però, esdevé innecessària donat l’elevat to sònic de la molta gent que hi ha llavors. És un local que no ha perdut l’essència de bar d’Ateneu. Ens hi trobem com a casa, mai millor dit perquè venim de l’Aliança de Lliçà. En Roger farà de cambrer i sommelier i ens presenta un menú degustació maridat que, amb variacions, poden fer sota comanda.
I ja ens porta un plat perfectament decorat amb el pica-pica: unes croquetes de pizza de formatge i xampinyons i de gambes a l’allet, un mini salmorejo i un minicarpaccio de pop amb vinagreta de tomàquet i remolatxa regat amb una copa d’escumós Loxarel Garnatxa blanca Brut Nature, un plat molt equilibrat… El sopar promet.
Amb l’entrant ens porta un vi Agaliu Blanc, de la Cooperativa l’Olivera, una cooperativa d’integració social que lliga perfectament amb el projecte de la gent del Cafè. És un vi on es nota molt la barrica i la seva acidesa contrasta perfectament amb els primers plats, que són uns pèsols ofegats –estan al dente, es trenquen i no es desfan al mastegar– amb botifarra negra i cansalada cuita a baixa temperatura –i ben cruixent!– i cremós de patates; i de seguida un arròs sec de sípia amb tàrtar de gambot i daus de lluç. L’arròs és espectacular i segur que lligaria millor amb un peix més consistent com el bacallà, però ens comenten que avui s’ha acabat. Sens dubte, és un dels millors arrossos que hem tastat en temps.
En Roger ja ens porta una copa de vi Regina Rosat, un Montsant amb criança, no ha agafat fusta i té una certa cremositat. Aquí sorgeix una conversa sobre el camí que estan prenent els nous rosats i els tabús que estem començant a trencar. De tota manera, comentem que lligaria millor amb un sopar més lleuger perquè ara ens han portat un marmitako de tonyina amb un toc oriental, divertit però massa contundent. Sense pausa arriba una copa de vi negre Carles Andreu Trepat. Els vins de raïm trepat –molt desconegut a les nostres contrades– són una mica àcids i frescos, que mariden molt bé un xurrasco de vedella de Can Riu cuit a baixa temperatura i tallat a l’inrevés de com normalment trobem els xurrascos, cosa que fa que sigui un tall més gruixut i la beta de greix passa pel mig i deixa un sabor exquisit, molt bo.
ELS ‘PUTTONYOS’
Els de la Guia Miquelín tenim saque, però fins les més fermes torres trontollen i una pannacotta de ceps i xocolata blanca amb crumble d’avellanes i sorbet de llimona ha de servir per solidificar muralles. I a fe que ho aconsegueix, encara que el sabor del bolet sobresurt una mica massa. Ens el prenem amb un vi sorprenent, un vi dolç húngar Tokaji de cinc puttonyos. Això és curiós: els puttonyos indiquen el nivell de sucre que pot tenir aquest vi (de 3 a 6) i cada unitat correspon a una cistella de 25 quilos de raïm atacat per a un bolet. O sigui, que tenim davant un vi dolç podrit noble que, amb cinc puttonyos, equival a 120 grams de sucre per litre. És un colofó excel·lent que hem aconseguit amb les mans del Xavo, el cuiner, i el seu equip. I molt especialment també per les explicacions d’en Roger que ens han fet passar una vesprada molt agradable.
La presentació dels plats ha estat molt acurada i el servei fantàstic sobretot pensant que el Cafè, com sempre, està ple de gom a gom. La nostra abnegada missió ens obliga a demanar al Xavo on anirem ara. Té un parell de suggeriments i finalment ens indica el camí dels fogons del restaurant Mint de Granollers. No hi fallarem!
A taula!
En Roger, a la porta del Cafè del Centre, a Caldes de Montbui
{{ comment.text }}