Amb l’article d’avui tanquem les expressions formades amb déu. És evident que algunes s’han perdut pel camí de la història, com passa normalment en totes les llengües i amb d’altres paraules. Cal afegir que la pèrdua de devoció religiosa d’una part de la societat ha causat l’oblit d’algunes expressions i l’encimbellament d’altres. Això no es pot negar.
“Déu hi faci més que nosaltres!” és una expressió que manifesta que algú ja ha fet tot el que ha pogut per aconseguir una cosa. “Déu vulgui que plogui seguit, però amb moderació” (o Déu t’escolti o també Déu no ho vulgui) són expressions que reforcen un desig. “Per Déu!” (o en nom de Déu, o també per l’amor de Déu) ens serveix per reforçar un prec.
La que no ha perdut gens de pistonada és “Déu-n’hi-do”, que actualment s’usa com a exclamació ponderativa i emfàtica, i expressa la grandària o la importància d’una cosa o d’un fet, o fins i tot l’admiració que ens produeix. Així es diu “Déu-n’hi-do, quina casa tan bonica”; “Aquest pagès ha fet un capital que Déu-n’hi-do!”; “Dius que té vuit fills? Déu-n’hi-do!, “Déu-n’hi-do les tragèdies que van passar els seus sogres!”. Aquesta locució –que ara s’escriu sempre amb guionets– ha arribat a prendre un valor exclamatiu d’estranyesa, de commiseració o d’ironia, com en aquestes frases: “Ai, Déu-n’hi-do! I què li va respondre ella?”; “Aquest és el teatre que deien que seria tan bonic? Ai, Déu-n’hi-do! No m’agrada gota”. Existeix també la forma diminutiva Déu-n’hi-doret, molt usada, sobretot en català oriental.
I, per acabar de reblar el clau, quan una persona rep un favor d’una altra pot donar les gràcies dient: “Déu t’ho pagui”. Amb molts fills!
Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona
{{ comment.text }}