A l’espera que apareguin, properament, les dades del tercer trimestre de l’any, la tendència que s’apuntava en els primers sis mesos de 2023 assenyalava que les llars de l’Estat espanyol estaven estalviant més que mai. Tret dels mesos de confinaments i restriccions per la pandèmia, el 20% dels ingressos que les famílies van destinar a estalvis en el tercer trimestre era el doble reflex de la restricció de la concessió de crèdits i per part de la banca, per una banda, i de la contenció en la despesa per les incerteses que genera una inflació encara elevada i uns tipus d’interès poc assumibles, per l’altra. Sigui com sigui l’elevada diferència entre ingressos i despeses del segon trimestre havia contribuït a empènyer la taxa d’estalvi a l’Estat espanyol a l’11,7%.
Tot i tractar-se d’una evolució molt puntual, de només tres mesos, les famílies espanyoles han trencat una tendència molt acusada com és la d’acumular menys estalvis que les famílies europees. En termes de percentatge de renda disponible destinada a estalviar, Espanya estava cinc punts per sota de la mitjana europea a final de l’any passat. La inflació estava fent estralls i els tipus d’interès havien començat l’escalada, però en els primers mesos d’aquesta situació el consum es mantenia. Va ser amb el començament d’aquest any quan van començar la contenció de la despesa, malgrat que els ingressos de les llars s’incrementaven perquè també ho estaven fent els salaris. Va ser així com es va arribar a un segon semestre en el qual la diferència entre les rendes disponibles, globalment més de 251.000 milions d’euros, i la despesa, lleugerament superior a 200.000 milions, donaven com a resultat que les llars estaven estalviant aproximadament un 20% del que ingressaven. Des de la pandèmia, quan gastar era complicat perquè no hi havia gaires llocs oberts on fer-ho, que no s’estalviava tant.
És probable que part d’aquesta contenció en la despesa hagi vingut precedida d’un període en el qual la incertesa va portar moltes famílies a evitar-se maldecaps i avançar en l’amortització de deutes. Així ho assenyala també un informe de la Fundació Funcas. Això volia dir despesa que es desviava dels estalvis i, un cop fetes les amortitzacions, hagi arribat l’hora de guardar diners. Això significaria que, efectivament, les famílies encara veuen amenaces de tempesta (econòmica) en l’horitzó.
Núvols negres que contrasten amb el creixement dels ingressos que s’havia experimentat en el primer tram de l’any. Les remuneracions havien crescut tant per la banda dels assalariats com per la banda dels pensionistes, aquests últims a l’aixopluc de la revalorització acordada per l’Estat. Contràriament a aquesta anàlisi, el servei d’estudis de CaixaBank opta per una lectura optimista. Considera que l’enfortiment financer de les famílies espanyoles és una bona notícia per afrontar uns trimestres que no dubta a qualificar com a exigents.
Més enllà de si l’increment dels estalvis és un mal auguri perquè determina quines perspectives tenen les famílies per als propers mesos, o un bon auguri perquè les dota de més capacitat de resistència, també és interessant comprovar el comportament dels estalviadors. Si en els primers trams de l’etapa de fort creixement de la inflació i els tipus d’interès van optar, quan els va ser possible, d’amortitzar part dels seus deutes, ara tendeixen més a acumular estalvis que a emprendre inversions amb més risc, però menor remuneració. Amb la inflació encara a ritmes de creixement superior al 3%, tenir els estalvis sense remuneració no deixa de ser una manera que els diners perdin valor. Tot i això, dels més de 900.000 milions d’euros que els espanyols tenen en comptes corrents que gairebé no es remuneren, només un 4% van canviar a productes més complexos i millor compensats. És la confirmació que a l’Estat espanyol s’estalvia més aviat poc –ara una mica més– i, sovint, malament.
L’estalviador espanyol opta per ser conservador. Per això, dels 36.000 milions d’euros que l’any passat van sortir dels comptes corrents, una part van anar a dipòsits a terminis breus, llavors encara amb baixa remuneració, o a lletres del tresor. Aquest conservadorisme dona pocs incentius a la banca per incrementar els interessos que paguen als estalviadors pels seus diners. Però, en aquest últim sentit, comença a haver-hi algunes bones notícies. La banca està començant a obrir una mínima batalla pels dipòsits. Encara paguen interessos per sota de la inflació, però tot és començar. És cert que posen condicions que, en alguns casos, són poc engrescadores, però es denota la liquiditat suficient que tenia el sistema i que era l’argument de la banca per no pagar més als estalviadors comença a ser cosa del passat. Per saber si aquesta és una tendència que es generalitza, però, encara caldrà esperar uns mesos perquè els passos són molt tímids.
L’increment dels ingressos que ha propiciat destinar més diners als estalvis (i, si es confirmen les dades de PIB conegudes la setmana passada, a convertir el consum en el principal factor de creixement) és, convé no oblidar-ho, per a una part de la població. Encara queda una part, una de cada quatre famílies, amb dificultats per arribar a final de mes. Perquè hi ha tendències que evolucionen mentre que d’altres queden massa temps en la llista d’espera.
{{ comment.text }}