El 30 de desembre de l’any 2000, aquest mes farà 18 anys, nou persones van perdre la vida al voltant del cim del Balandrau, a Vilallonga de Ter. La tragèdia va ser majúscula: eren excursionistes i esquiadors amb una basta experiència a muntanya, però la majoria van quedar sepultats sota la neu i el darrer cos, el de la barcelonina Maria Àngels Belsa, no va ser recuperat fins al 24 de març, gairebé tres mesos després de la seva desaparició. Que aquell dissabte faria mal temps estava anunciat, però el temporal va acabar superant tots els pronòstics, una circumstància que el meteoròleg terrassenc Jordi Cruz analitza ara a 3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu (Símbol Editors).
MATÍ ESPLÈNDID, TARDA DE TORB | El 30 de desembre de l’any 2000 al Balandrau hi van coincidir un grup d’excursionistes format per Josep Marí, Josep Miralles i Maria Àngels Belsa i un altre d’esquiadors de muntanya que integraven Oriol Fernández, Elena Fernández, Josep Artigas, Mònica Gudayol i Josep Maria Vilà. Tots dos van sortir de prop de la Creu de Fusta, a 1.600 metres d’altitud, i preveien un ascens fàcil de menys de 10 quilòmetres i 800 metres de desnivell. Gràcies al testimoni de Vilà, l’únic que va sobreviure, Cruz ha pogut reconstruir com es van tòrcer els plans.
Després de saludar-se i comentar que feia un dia fantàstic, cada grup va emprendre la seva ruta. No es movia ni un bri d’aire i, amb el cel serè, Oriol Fernández fins i tot va decidir quedar-se en màniga curta. L’ascens va ser plàcid, però al Coll dels Tres Pics el vent ja bufava amb força i van trobar la neu endurida pel fred, motiu pel qual Josep Maria Vilà i els seus companys van descartar la pujada al cim i van començar a baixar. Els excursionistes, dos d’ells també amb esquís, coronaven el Balandrau a les 2 en punt, moment en què Maria Àngels Belsa va telefonar al seu fill per explicar-li que tornaven cap a la fonda Rigà, a Tregurà de Dalt, on havien reservat taula per dinar.
Tots dos grups, desorientats, van acabar al torrent de Fontlletera
Minuts més tard tant els uns com els altres es van veure sorpresos per un temporal de vent que, amb cops de més de 100 quilòmetres per hora, aixecava una gran quantitat de neu, reduint la visibilitat a menys d’un metre. La temperatura també va caure en picat i –desorientats– tots dos grups van acabar al torrent de Fontlletera, una trampa que seria mortal.
Què va passar exactament a Josep Marí, Josep Miralles i Maria Àngels Belsa és una incògnita, però Cruz sí que ha pogut reconstruir que dos dels esquiadors van quedar parcialment sepultats per una allau. Els seus companys els van alliberar pels volts de les 5 de la tarda, al mateix temps que el temporal arribava a Camprodon tombant arbres i aixecant teulades.
Ells, a molts metres d’altitud i amb el torb encara en actiu, es van acabar dividint per parelles. Oriol Fernández, més experimentat, va avançar per buscar ajuda, però els serveis de rescat acabarien trobant el seu cos de bocaterrosa damunt la neu el 2 de gener. Si Josep Maria Vilà va sobreviure va ser perquè va decidir fer un forat on resguardar-se amb la seva parella, Mònica Gudayol, que ja ni tan sols el reconeixia a causa del deliri provocat per la hipotèrmia. Tenien 27 anys. Ella no va sobreviure, però al matí Vilà va aconseguir baixar uns metres més, torrent avall, i arrecerar-se en una escletxa a la pedra. El van localitzar a última hora del vespre de l’1 de gener.
En paral·lel a la seva història hi ha també la de Javier Guerrero i Àngela Roch, de Molins de Rei, que aquell mateix dia van perdre la vida al Coll de la Coma de l’Orri, a Setcases. Ell s’hauria fet mal al turmell i, després d’hores exposats a una sensació tèrmica de 30 graus negatius, van acabar morint de fred.
UN FENOMEN METEOROLÒGIC ADVERS | Malgrat que aquests tres accidents al Pirineu del Ripollès van tenir lloc entre el 30 i el 31 de desembre del 2000, Cruz remunta les condicions que els van fer possibles a deu dies abans. I és que entre el 21 i el 23 havia caigut una ingent quantitat de neu que no es va arribar a compactar, la mateixa que el temporal va acabar llançant contra els esquiadors i els excursionistes en l’anomenat fenomen meteorològic del torb: ratxes de vent de més de 56km/h combinades amb un increment de la sensació de fred i una reducció de gairebé el 100% de la visibilitat: “Es veu tot blanc, sense ombres ni contrast entre el cel i la superfície, cosa que fa perdre el sentit de la profunditat i de l’orientació”. És més: Cruz assegura que, sense adonar-se’n, els cinc esquiadors van travessar una pista forestal que els hauria portat fins als cotxes, aparcats a quatre quilòmetres, o bé al refugi de Tregurà, que tan sols estava a un.
Deu dies abans de la tragèdia havia caigut una ingent quantitat de neu que no es va arribar a compactar
ELS RESCATS DE MUNTANYA | Gràcies a les explicacions de Siscu Carola, excap dels GRAE i dels bombers voluntaris de Camprodon, el meteoròleg narra també com van viure aquells dies els serveis de rescat, que fins passades les 12 de la nit de Cap d’Any no van saber la quantitat de persones que hi havia desaparegudes al voltant del Balandrau. Vuit cossos es van recuperar entre el diumenge 31 i el dijous 4 de gener, mentre que el de Maria Àngels Belsa no va aparèixer fins al 24 de març. A les tasques hi van arribar a participar 60 bombers i 30 voluntaris, gossos especialitzats en recerca de persones enterrades a la neu i helicòpters de la Generalitat, la Comunitat de Madrid i la gendarmeria francesa. El darrer estava equipat amb Recco, un aparell capaç de detectar la radicació electromagnètica de material d’alpinisme, targetes de crèdit o mòbils encara que haguessin quedat sepultats sota la neu.
Trasllat d’un dels cadàvers al camp de futbol de Camprodon, que es va habilitar com a centre d’operacions / Oriol Molas
AVENÇOS EN LES PREDICCIONS DEL TEMPS | Cruz apunta que els mitjans que hi havia l’any 2000 eren insuficients per arribar a predir la magnitud del canvi de temps que va afectar el Pirineu. Avui, en canvi, com a treballador del Servei Meteorològic de Catalunya, assegura que “les millores tecnològiques han permès que els models simulin molt millor l’orografia: als principals cims de Catalunya podem saber la temperatura, el vent i altres variables amb una antelació de tres dies”. Que es repeteixi una tragèdia com la de fa 18 anys és complicat, però “continuarà havent-hi accidents mortals al Pirineu mentre els excursionistes no segueixin les recomanacions dels experts, no es formin i no facin cas de les prediccions”.
{{ comment.text }}