“Quan em van ensenyar internet vaig dir: ‘Això ho canviarà tot”

El periodista Miquel Macià reconstrueix al llibre Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025) la millor època del periodisme i com després la crisi econòmica i internet van ensorrar la majoria d’aquells mitjans. En més de 620 pàgines recull el testimoni d’un centenar de persones que han format part d’aquesta història. Macià va ser, entre d’altres, membre de la primera redacció d’EL 9 NOU, cap de redacció de l’Ausona, director i fundador del setmanari La Marxa de Catalunya i un dels pioners del periodisme català a internet Osona.com i Nació Digital. Aquest és el seu cinquè llibre dedicat a la història social de Vic.

Per la tradició de mitjans de comunicació que té Vic, una tradició que es remunta al segle XIX. Aquest període anterior a la Guerra Civil ja s’havia historiat una mica, però de la guerra cap aquí se n’ha fet molt poc. Hi havia el perill que aquesta història es perdés. I després també volia que fos un homenatge als professionals. És un llibre que parla més dels periodistes que no pas de les empreses periodístiques.

Al segle XIX hi ha el bisbat i el Seminari que, a més de ser un focus religiós, també van ser un focus cultural –i ho intenten continuar sent–. Això va crear un entorn intel·lectual i cultural molt sensible a la lletra escrita. I quan passa això, en surten revistes, diaris, setmanaris, trisetmanaris…

Indubtablement. I va durar mentre hi havia la bombolla immobiliària i publicitària. La crisi de 2008 va acabar demostrant que hi havia massa mitjans per al que era sostenible.

Hi havia aquest caldo de cultiu. Jo crec que el naixement d’El Reclam va ser, essencialment, una idea que Joan Orriols va portar de França. Va ser pioner. EL 9 NOU va ser, com diu Miquel Codina al llibre, l’esperit de l’Assemblea de Catalunya en època democràtica. És a dir, el fruit d’un gran consens social. TVO també va néixer de la inquietud d’una gent pel món audiovisual. Jo crec que tots aquests mitjans pioners van néixer de les inquietuds d’unes persones. Evidentment, si al darrere no hi hagués hagut una comunitat que els donés suport, no haurien pogut tirar endavant.

Hi va haver un element objectiu, que és la caiguda de la publicitat. Si la publicitat hagués continuat creixent, molts haurien continuat. Molts mitjans es van sobredimensionar. Potser, si haguessin mantingut més contenció, haurien pogut sobreviure. Però també hi va haver casos, com la presència del grup de Jacint Romeu, de Tarragona, que, a través dels diners que rebia del govern, va inflar TVO i La Marxa amb unes despeses absolutament inassumibles. Això també va tenir conseqüències.

Quan em van fer fora de La Marxa, aquell mateix estiu em van convidar a un cafè internet de Barcelona i em van ensenyar què era. Quan em van ensenyar com funcionava, vaig dir: “Això ho canviarà tot.” D’entrada, perquè permetia comunicar-se arreu del món amb una inversió mínima. L’empresa nostra es va crear amb l’equivalent a uns 3.000 euros i un Ford Fiesta vell com a únic capital! Vaig veure, a més, que tenia un abast universal, que la gent també hi podia accedir fàcilment amb un ordinador i que era útil.

Amb el camí que seguia internet cap al 2003 o 2004, o creixies i guanyaves dimensió, o no podies competir. Quan creixes pots aspirar a tenir equip tecnològic propi. Pots tenir interlocució amb les institucions nacionals. Amb les agències de publicitat espanyoles i catalanes –que, de fet, gairebé totes són a Madrid–. Pots parlar amb les grans marques. Necessites massa crítica.

Jo vaig prendre la decisió que la nostra funció era comunicar. I si hi posàvem filtres que limitessin aquesta comunicació, ens fèiem mal nosaltres mateixos. La nostra força era comunicar. I després, intentar rendibilitzar aquesta audiència massiva a través de la publicitat. És molt difícil posar límits quan tu no ets el mitjà de referència obligada. EL 9 NOU sí que ho pot fer, perquè és el mitjà de referència a la seva zona. Però un digital generalista ho té molt més complicat.

I tant. I aquesta va ser una de les causes que em van portar a vendre Nació Digital. Vaig entendre que s’acabava una època. Que el sector tocava sostre. I crec que no m’he equivocat.

Depèn de la quantitat de publicitat que captis. Hi havia mitjans digitals que pràcticament ja no tenien departament comercial, que només amb el que arribava d’una sèrie d’institucions ja cobrien despeses. En canvi, Nació Digital sempre va tenir un equip de publicitat de 7, 8, 10 persones, i una cartera d’anunciants que facturava anualment més de 500 clients. Ara, que hi ha una dependència excessiva, és clar que sí.

Sí, però que un mitjà de comunicació tingui una línia ideològica passa a tot arreu: a França, als Estats Units, a Anglaterra. Als Estats Units, fins i tot, els diaris demanen el vot als seus editorials al final de la campanya electoral. El problema és quan hi ha submissió. A Nació Digital teníem una línia independentista i, durant molts anys, consideràvem un valor que fos un diari amb una línia ideològica capaç d’albergar sensibilitats que anaven des d’Unió fins a la CUP. Un diari que també tenia molt en compte que havia de ser prou seriós i solvent perquè el llegís gent que votava el PP o Ciutadans, perquè hi trobessin coses rellevants, tot i saber quina era la seva línia editorial. Però va arribar un moment que això va passar a ser un demèrit, perquè, dins d’aquell ventall, cada partit volia sentir exactament allò que creia que havia de sortir.

Va venir després. Durant el procés es va complir el que diuen els teòrics de la ciència política: que, en una fase avançada d’un procés independentista, les sigles de les organitzacions desapareixen. I aquí havien desaparegut: a ningú se li acudia anar a les mobilitzacions amb una pancarta amb les sigles del seu partit. Això indicava que érem en una fase molt avançada. En canvi, quan es produeix la frenada, reapareixen les organitzacions, perquè els partits són com empreses: han de sobreviure. I és llavors quan pressionen els mitjans perquè col·laborin amb la seva força electoral i d’influència, sovint amb una agressivitat que jo no havia vist mai abans. M’he sentit maltractat per gent vinculada a organitzacions polítiques, perquè si no publicaves al peu de la lletra el que t’havien explicat…

És clar que perilla, per això mateix que et dic: quan un periodista se sent intimidat, és molt possible que això acabi fent baixar el sostre del que s’atreveix a publicar. Cal valentia i responsabilitat dels editors perquè mirin el seu producte no només com un negoci, sinó com una eina elemental d’una societat democràtica, cosa que vol dir estar al costat dels seus periodistes i no deixar-se manipular per certes línies.

Era un cas únic, que un projecte nascut aquí acabés al Passeig de Gràcia de Barcelona. Sempre havíem mantingut una seu aquí, que ara ha desaparegut, i per tant això també ha afeblit l’ecosistema mediàtic osonenc. M’hauria agradat que hi hagués hagut algun comprador d’Osona.

És el que ho té més fàcil. El periodisme de proximitat, per la mateixa idiosincràsia, t’obliga a filar molt prim: has de ser molt precís, per fidelitat a les fonts, a allò que has vist, a la gent que et llegeix i a la capçalera sota la qual escrius. Ara bé, el model de negoci, això ja no t’ho sé dir.

Depèn del mitjà. És una pregunta molt àmplia. El que sí que et puc dir és que a mi el que em fa patir és que baixi el nivell cultural i professional dels periodistes.

Jo crec que, en general, sí. Tenen més titulacions, més formació en idiomes, més formació tècnica, però el que ha baixat és el coneixement cultural. Potser s’ha llegit poc; la cultura audiovisual i de l’oci ens ha robat, generacionalment, hores que abans es dedicaven a aprendre i a llegir.

La vocació, què és? Voler treballar 8 hores o 24? Voler fer cròniques de futbol, o voler anar a aclarir un tiroteig que ha passat a les 5 de la matinada? Als periodistes d’ara no els podem exigir ni molt menys la disponibilitat d’abans. Jo crec que, per a mi –ho dic per mi–, el periodisme és un estil de vida. Per a la meva generació ho era: et llevaves de periodista, dinaves de periodista, feies la vida de periodista, anaves a dormir a les tantes de la nit de periodista. Això comportava sacrificis, que tinguessis menys vida, menys relació amb la família i els amics.

Suposo que depèn de com s’utilitzi. Si dones per bo el que et diu i en fas la teva peça sense més, segurament no serà gaire bo. I si no tens un fons de coneixement que et permeti detectar les insuficiències de la IA, tens un problema gros. Els periodistes han de ser gent culta, amb criteri, capaç de sospesar les coses.

I tant que sí, totalment. Jo seguiria treballant. I de fet treballo, encara que no cobri: vaig fent coses, ja ho veu.