‘Retorn’ a Sant Romà de Sau

“Aquest poble va desaparèixer, però continua molt viu en la ment de moltes persones.” Meritxell Font, informadora de l’Oficina de Turisme de Vilanova de Sau per l’empresa Lux Mundi, va ser l’encarregada, dissabte passat, de conduir una visita guiada a Sant Romà de Sau, el poble que les aigües de l’embassament va engolir fa gairebé 60 anys i on té les arrels familiars. Una visita que ha estat possible arran de l’actual episodi de sequera, que ha tornat a deixar al descobert una part de les restes del poble. “Em fa especial il·lusió estrenar aquesta visita, perquè part del que avui explicaré forma part del meu llegat familiar”, va avançar una emocionada Font, tot recordant que “el meu pare i el meu avi hi van néixer, en aquest indret”. La seva família va ser propietària, durant almenys cinc generacions, del mas La Riba, un dels que avui emergeix de les aigües del pantà, uns metres més avall de l’església. En resten dempeus unes poques parets, suficients per intuir el casal rectangular i de notables dimensions que va ser. Just al darrere també treuen el cap les restes que havia estat la cabanya. Aquesta finca, juntament amb El Muner, La Rovira i El Vilar –que es poden divisar a l’altre vessant de l’embassament– van ser les masies més “potents” del poble a la primera meitat del segle XX. Sant Romà de Sau, llogaret d’orígens mil·lenaris, va arribar a tenir “22 cases”, va anar detallant Font, llicenciada en Història. Una desena d’aquestes cases formaven una sagrera al voltant de l’església, mentre que les altres es difuminaven per aquesta petita vall regada pel riu Ter. El conreu de cereals i l’explotació de boscos eren les principals activitats econòmiques dels seus habitants, molts dels quals també feien de carboners, fet que els va fer mereixedors del sobrenom d’“els fumats”, va apuntar Font amb un somriure. L’entorn boscós i aïllat del poble va convertir-lo en recer habitual de bandolers durant el segle XVII. El mateix Joan de Serrallonga hi hauria buscat refugi tot sovint. I és que el seu lloctinent, Jaume Melianta, àlies el Fadrí de Sau, n’era fill, del poble. De la seva casa, ubicada al carrer que baixava des de la plaça de l’església, també en queden algunes restes, ja en un estat plenament ruïnós. La icona d’aquest poble desaparegut, però, ha estat i continua sent la seva església, convertida en un dels indicadors de la sequera més populars del país. L’església, en el seu moment enfilada dalt d’un petit turó, ha estat qualificada com la més antiga del món que es conserva dreta dins l’aigua. Aquests dies en són ben visibles el cos central i el campanar, que es mantenen drets gràcies a la reforma estructural que se’ls va fer l’any 1999. Consagrada pels volts de 1060 –possiblement sobre les restes d’una d’anterior–, el temple és el resultat de “moltes reformes”, va recordar Font. L’empremta original romànica és visible a la part inferior, “amb els carreus de pedra ben alineats i les ornamentacions llombardes”. En canvi, la part superior, “aixecada amb còdols de riu i sense morter de calç”, és una conseqüència de les reformes del segle XVIII, juntament amb el canvi d’orientació de l’entrada principal, la modificació de l’absis i el coronament del campanar, de torre quadrada i tres pisos, amb una coberta piramidal. Menys sort que l’església va tenir un altre dels elements patrimonials que tenia el poble, el seu pont, “el més notable dels ponts romànics sobre el Ter”. Havia estat construït a finals del segle XIV i constava de “cinc arcs i quatre pilastres acabades en esperó”. L’original feia tres metres d’amplada, just per passar-hi un carruatge, però la riuada de 1940 el va deixar molt malmès. El pont es va reparar pocs anys després i es va eixamplar “amb un voladís” per deixar-hi passar els camions durant les obres de la presa. Des que el poble va quedar cobert d’aigua, “no s’ha tornat a veure mai més”, lamentava Font. Ubicat a la part més baixa del poble, possiblement el llot del pantà i la mateixa pressió de l’aigua se l’han acabat menjant. El que aquests dies encara no han tret el cap, però sí que s’havien vist en anteriors episodis de sequera, són les puntes de les torres del Molí de Sau, un altre dels equipaments emblemàtics del poble. Es tractava d’un antic molí fariner que, a partir de 1904, el vigatà Teodor de Mas va convertir en una petita central elèctrica, en un intent fallit de fer arribar corrent fins a Vic. Una data marcarà definitivament la història d’aquest poble: el 13 d’agost de 1963. Va ser el dia que es van tancar les comportes de la presa i el poble va començar a quedar negat per les aigües del Ter. Els experts apuntaven que es trigaria mesos a omplir-se l’embassament, però unes fortes llevantades, “entre el 13 i el 16 de setembre d’aquell any”, ja el va situar al 60% de la seva capacitat. “Aquí s’acabava la història de Sant Romà de Sau”, va cloure Font. La sentència, però, ja s’havia dictat molts anys abans. De fet, el projecte ja el va dibuixar i preveure el govern de la Segona República, malgrat que “va ser Franco qui es va acabar penjant la medalleta”. Les obres es van allargar durant més de 20 anys. I en la seva construcció hi van participar més de 700 treballadors arribats d’arreu. Mentrestant, els propietaris de les finques –els masovers en van haver de marxar amb les mans a la butxaca– van encetar un llarg periple per cobrar les expropiacions. En l’últim moment, la Confederación Hidroeléctica va acabar posant el poble a subhasta i tres dels propietaris el van acabar adquirint per 50.000 pessetes. “Van retirar tot el que era aprofitable i s’ho van anar venent”, va apuntar Font. Un d’ells era el seu avi, Àngel Font. Algunes cases de Vilanova, Rupit i altres pobles de les Guilleries i el Collsacabra es van construir llavors amb bigues, llindes, finestres o parets de Sant Romà. “Me’n recordo perfectament, de com era el poble”, rememorava dissabte Clara Autet, l’única dels participants a la visita guiada que hi va néixer, a Sant Romà, l’any 1934. “Em sap greu veure-ho així, tot tan pelat i derruït. És un desastre. Era més bonic quan tot això era verd, envoltat de boscos i camps”, deixava anar amb tota franquesa. Autet va viure al Vilar fins als 14 anys, quan va marxar del poble per anar a treballar “de minyona”. Encara hi va tornar un parell d’anys més, fins que es va casar, que es va traslladar definitivament a Tavèrnoles. Aquesta no és la primera vegada que les despulles del poble, cada vegada més migrades, emergeixen de les aigües del pantà. “La primera vegada que es va poder veure tota l’església sencera va ser el 1989”, va recordar la mateixa Font. Des de llavors ha passat mitja dotzena de vegades. “Sembla que el tema desperta molta curiositat”, deixava anar Mila Martínez, primera tinent d’alcalde i regidora de Promoció Econòmica. Precisament, l’interès que va despertar la visita farà que es torni a convocar, possiblement pel pont de la Puríssima. Tant de bo els propers que la ressegueixin hagin de quedar-se uns metres més amunt. Voldrà dir que ha plogut. De moment, i des de l’estiu, l’estat que presenta el pantà ha esdevingut un reclam turístic més.

‘Retorn’ a Sant Romà de Sau

Jornada sobre l’ampliació de la llei de discapacitat

Una lluita amb arrels a Osona aconsegueix canvis legals en les pensions de viduïtat

Dos detinguts per agredir l’alcalde i un regidor de Sant Pere de Torelló

Test d’actualitat – 5

LA PREGUNTA

El primer ministre francès hauria de dimitir pels disturbis al país?

Ripoll impulsa una campanya per fomentar que els veïns se saludin amb un “bon dia”

L'origen vigatà del bar musical més popular de Palamós

Manel Dot: “Els llevants d’abans duraven quinze dies o més; ara duren dos o tres dies”

Tenen un accident a la C-17 a Malla, on abandonen el cotxe

Un terratrèmol de magnitud 2,5 amb epicentre a Toses

Vint multes en menys de tres hores per distraccions al volant

“Quan reps un diagnòstic així, et desmunta tot el que tens al cap"

Girbau compra l'alemanya Fintec, dedicada a fabricar màquines de plegar i classificar roba

“La meva vida és un abans i un després de l’Ona”

Vila d'Abadal anirà a la candidatura de Junts al Senat i Anna Alemany a la del Congrés