La primera injecció la va posar a la seva mare quan encara estudiava, i durant 42 anys Anna Espona, que ara s’ha jubilat com a practicant a Sant Pere, de posar injeccions ho ha fet de forma diària. La primera punxada, però, no l’oblidarà mai, assegura, i la mare va tenir molta paciència: “Va ser penicil·lina, li clavava l’agulla, em queia a terra, la tornava a collir; quan la tenia clavada, la penicil·lina s’havia embossat i la tornava a posar”. En total nou punxades, però al final ho va aconseguir.
Espona recorda que “em ve de petita, sempre havia dit que volia ser monja i infermera, però monja no ho vaig ser” i de fet “sempre havia tingut la vocació de voler curar”. Per exemple, explica, quan anava amb els escoltes de Sant Pere sempre era la que portava la farmaciola i quan va tenir l’ocasió va començar els estudis. Va ser de la segona promoció de l’Escola d’Infermeria de Vic, llavors ubicada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Va acabar els estudis el setembre del 1978 i al desembre li donaven la plaça de “practicante de zona”, una figura i una terminologia que amb el temps ha canviat, encara que diu que, sobretot per a la gent gran, “sempre he estat la practicant a Sant Pere”.
El metge del poble, el doctor Benavente, li va demanar si li interessava la plaça de practicant que també tenia ell, que hi va renunciar a favor d’Espona. “Em van donar la plaça i espavila’t”, perquè l’espai on treballar se l’havia de procurar ella. Primer va estar un temps a la casa del metge, després va preparar un petit consultori a casa dels seus pares, i una petita habitació als baixos on treballava ella. Més tard el consistori va habilitar un consultori a l’edifici de l’Ajuntament fins que va obrir l’espai actual.
El 1991 es va treure les oposicions i al cap de poc es va crear l’àrea bàsica de salut i això “va ser treure la loteria”, ja que volia dir “deixar d’estar les 24 hores del dia lligada i tenir un horari”. Fins aquell moment, si volia marxar suposava una tasca de logística gran de punxar les dosis de 12 hores abans de marxar i tornar per fer la següent, en alguna ocasió amb el suport de la practicant que hi havia a Sant Vicenç.
Les urgències són el que li agradava menys, però fer cures, fer-ne el seguiment i veure’n l’evolució ha estat el més gratificant, assegura, com també el contacte amb la gent, amb qui ha establert confiança i que els darrers dies li han fet mostres d’agraïment. De fet, fa broma i encara els darrers dies li han dit que “coneixia tota la gent pel cul”, ja que en 42 anys pel consultori hi han passat moltes persones, alguns de les quals ha conegut ja des de ben petits.
Els darrers mesos de feina també han estat durs a causa de la pandèmia. Ella es va reincorporar al setembre a causa d’una baixa llarga per unes operacions. “Tenia la necessitat de tornar a treballar” per ajudar amb la pandèmia, ja que la seva feina ha estat una vocació des del principi. Amb quatre dècades ha perdut el compte de les injeccions que ha posat. L’última, també la recordarà, va ser de nou a la seva mare.
