De petit, quan els meus pares em portaven al circ, he de reconèixer que l’actuació dels pallassos no era precisament el que més em cridava l’atenció. El que realment em captivava era la capacitat que tenien els equilibristes per caminar per damunt d’una corda sense caure, i a més havent d’aguantar una immensa barra transversal. En aquell curiós artefacte jo no hi veia un altre propòsit que el d’afegir més dificultat a l’espectacle i un impediment per agafar-se a la corda en cas de caiguda. Recordo que el mag de les alçades solia començar el seu recorregut caminant, a continuació seguia amb la bicicleta d’una sola roda i acabava amb alguna pirueta que feia tallar la respiració durant uns segons. Fins que finalment jo no el veia tornar a la seva plataforma de sortida no parava d’alternar l’emoció amb la preocupació.
Més tard vaig esbrinar que l’èxit de la funció no era tant una qüestió de màgia sinó que era més aviat una bona combinació de física, hores de pràctica i molta perícia. Resulta que el pes de la barra repartit a parts iguals a cada banda del funàmbul era el secret que li donava l’estabilitat i el punt d’ancoratge per no caure sobre la xarxa de seguretat.
No és difícil identificar-nos amb aquest personatge i reconèixer en el seu espectacle una metàfora de les nostres vides. A vegades ens toca caminar per la corda fluixa, o perdem el nostre centre i caiem de més o menys alçada amb tot el que això comporta. No tots els recorreguts són nets i exitosos. També cal preveure els entrebancs, les pors o els imprevistos. Dit d’altra manera, cal estar preparats per als aplaudiments però també per a les trompades.
La societat en la qual vivim té la tendència a enfocar-nos sempre cap a l’èxit i ens mostra contínuament un model de persona triomfadora. Sigui a través d’esportistes d’elit, actors famosos o empresaris rellevants el missatge encobert que sempre rebem és que cal ser els millors. Tanmateix, la nostra realitat diària ens ensenya que això no sempre és així. En aquest sentit, al Japó, una vegada més, tenen una paraula per identificar allò que potser no està prou ben vist en la nostra cultura occidental. La paraula és shoganai i el seu significat vindria a ser quelcom semblant a “no es pot evitar” o “la vida és així i l’hem d’acceptar tal com ens arriba”.
A primer cop d’ull es pot interpretar com una crida a la resignació, rendició o postura passiva davant una dificultat imprevista, però el seu sentit real és molt diferent. Shoganai és la clau per no quedar-nos atrapats en la lamentació quan hem estat objecte d’una desgràcia i ja no podem fer res per reparar-la. Aquesta paraula també ens ajuda a treure un aprenentatge de la situació viscuda i començar abans en les tasques de reparació, ja que no invertim esforç a trobar culpables o fer-nos les víctimes. D’aquesta manera el nostre estat d’ànim es debilita menys i els pensaments s’enfoquen més cap a la futura solució o alternativa que no pas cap a la tristesa o la frustració de la desgràcia viscuda.
Si sabem celebrar els nostres èxits igual que afrontar les nostres desgràcies el nostre recorregut serà més fàcil i no caurem a la xarxa que algunes vegades ens salva, però d’altres també ens atrapa i ens crea dependència. Només ens cal mantenir el centre.
{{ comment.text }}