La relació d’Eloi Cordomí amb la meteorologia li ve de molt petit?
M’hi vaig aficionar quan tenia 11 o 12 anys, arran d’un treball de l’assignatura de català: havíem de preparar un tema i fer una conferència a final de curs. La meva mare em va dir: “Per què no parles dels núvols?”… i mira, parlar de núvols ha acabat sent la meva feina! Vaig muntar la meva pròpia estació i prenia dades. Ara vull recuperar-la i muntar-la a Ogassa, on visc, perquè allà tindrà unes condicions idònies.
Fa uns vuit mesos que hi viu i ja ha pogut veure totes les estacions, menys l’estiu…
Sí. La tardor la vam gaudir moltíssim, perquè va fer tardor de debò. I l’hivern també déu-n’hi-do: hem tingut nevadetes, episodis de fred… I ara, a la primavera, què t’he de dir!
Diuen que els meteoròlegs gaudeixen especialment de cada fenomen. És així?
Sempre dic que la meteorologia és com una sèrie de televisió: et convé no perdre gaires capítols perquè si no perds el fil. És molt bonic fer aquest sentiment; al cap de dos o tres dies seguint-ho ja entens què passa. Potser no pots preveure-ho tot, però si veus un cúmul en forma de col-i-flor o un núvol esfilagarsat saps que hi ha inestabilitat, que arriba l’aire fred que havies pronosticat o que entra vent de les capes altes…
I viure’ls al Ripollès?
Si a més de llegir els mapes, que és el que fem els meteoròlegs, tens la possibilitat de viure en un entorn on directament pateixes els canvis i els pots veure, és clar, això complementa molt més tot el grau de coneixement que tinguis de l’atmosfera.
Però el fred, el passa igual que nosaltres?
Això sí! Ara bé, si mires les coses amb positivitat, sempre es porta millor.
Quan va pel poble, el paren sovint per demanar-li “quin temps farà”?
Mira, la veritat és que quan t’ho demanen no sempre ho volen saber. Simplement, volen establir conversa i llavors tu has de seguir en la mateixa línia.
Però hi ha gent que té negocis que depenen del temps. Noten la pressió per si s’equivoquen?
La pressió és relativa i, de fet, ara és molt menor que fa uns anys: abans el que es deia a TV3 anava a missa i la gent canviava els plans segons el pronòstic; ara tothom té apps, consulta la web del Meteocat, escolta la ràdio… la responsabilitat està molt més repartida.
A la zona corren dites com “ja clareja a Coll de Jou, ja passa la tempesta”. A vegades no cal mirar mapes.
Poder donar una explicació científica a aquesta cultura popular és molt atractiu, tot i que no sempre en trobem: hi ha refranys –com el calendari de la ceba– que, des del punt de vista científic, s’han d’agafar amb pinces…
Sovint diem que “mai havia fet tanta calor” o que “abans feia més fred”. Què diuen les dades?
Al Ripollès hi ha estacions amb més de 75 anys de dades, un petit tresor que permet veure com han variat temperatura i precipitació. La calor sí que bat rècords –sobretot els últims tres estius–, però els episodis de fred de fa 30 o 40 anys la gent els recorda més llargs del que eren. Les pluges continuen sent intenses, però cada cop més irregulars. Cal acompanyar la percepció amb xifres per entendre-ho bé.
El canvi climàtic hauria de ser la nostra preocupació principal?
Fa molts anys que sentim el mateix: pujarà la temperatura, augmentarà el nivell del mar, al Mediterrani tindrem més sequeres… El que canvia ara és que hi podem donar una visió més esperançadora. Disposem de tecnologia i eines per afrontar la crisi climàtica; falta esforç i, sobretot, un canvi de xip.
Quines línies d’acció proposa pel canvi climàtic?
Hem d’adaptar-nos. Preparar els cultius perquè quan tinguem primaveres plujoses puguin absorbir millor l’aigua, també perquè vagi a rius, aqüífers, embassaments… També preparar-nos per a situacions de temperatures altes i sequeres, que pot fer que comencem a parlar de risc d’incendi al Ripollès, cosa que fins ara no passava. Això vol dir gestionar boscos, fer nous cultius a la muntanya, obrir clarianes on ara mateix només hi ha bosc…
Quins nous cultius podria acollir el Ripollès?
Vinya, olivera i fins i tot alguns fruiters. És cert que hi ha altres circumstàncies més enllà de la temperatura i pluviometria, com és que aquí al Ripollès hi ha pedregades o calamarsades bastant sovint, i si això passa en el moment que la vinya està en procés de floració li pot fer mal. S’han de fer experiments. També hi ha altres coses que estan funcionant, com l’agricultura regenerativa.
Com a Mas la Sala de Sant Pau de Segúries.
Són un referent arreu de Catalunya. Intenten fer una terra més fèrtil i que tingui més matèria orgànica. Això fa que s’extregui CO2 de l’aire per emmagatzemar-lo, en forma de matèria orgànica, al sòl. I això té molts efectes positius, com per exemple que absorbeix molt millor l’aigua de la pluja.
Ens en sortirem?
La gent diu que ens estem carregant el planeta, però simplement ens estem carregant el planeta tal com és ara. La natura tindrà mecanismes per sortir-se’n, amb nosaltres o sense; el repte és que els canvis són tan ràpids que a la humanitat li costarà adaptar-s’hi.
Com combina viure a Ogassa amb la feina a TV3 i Catalunya Ràdio?
Ha estat una aposta familiar: vaig proposar una reducció de jornada i ells tenien la necessitat de cobrir una franja matinal i alguns caps de setmana al mes de difícil cobertura, i em vaig oferir. Tothom hi ha sortit guanyant. Continuo treballant a TV3 i Catalunya Ràdio, que és el que m’agrada, i puc complir el meu somni de viure en un entorn com aquest del Ripollès.
{{ comment.text }}