“Quan es va conformar el Centre Cívic Joan Triadú, vam ser conscients que feia poc més de 50 anys que a l’edifici s’hi havia creat l’escola Sant Albert i que, així com la gent se’n recordava que allà hi havia hagut els Maristes, Sant Albert havia marxat de la memòria col·lectiva.”
Així recollia l’exprofessor del centre Xevi Roviró, en un acte divendres en record de Sant Albert, la necessitat de rememorar l’existència de l’escola.
El centre es va fundar l’any 1973 com a cooperativa, després que els Maristes marxessin de Vic. Al cap de 15 anys de canvis, es va integrar a l’escola pública catalana, juntament amb l’escola Andersen, que va absorbir els alumnes i bona part dels docents de Sant Albert.
Amb l’objectiu de commemorar el llegat de l’escola, antics professors i alumnes –entre els quals Roviró– van convocar una trobada al Centre Cívic Joan Triadú, per recordar Sant Albert com una escola atípica per la renovació pedagògica que va adoptar en un context de canvi entre el model franquista i el democràtic.
Així mateix ho va comentar el pedagog i també exprofessor de l’escola durant un curs Antoni Tort en una xerrada que va obrir l’acte, amb una setantena d’assistents. Segons va assenyalar Tort, els Maristes van deixar un buit que va servir per tirar endavant un nou model, amb el català com a llengua vehicular: “Això i el relleu de mestres, una nova generació que no va passar els estralls de la guerra, va permetre fer millores a l’escola”.
Talment van coincidir altres antics mestres del centre, en un col·loqui per recordar aprenentatges viscuts. Tal com va destacar Gemma Heras, docent de l’escola del 1979 al 1988, aleshores van començar a posar l’alumne al centre de l’aprenentatge, una pràctica que s’ha estès fins a dia d’avui. “Llavors, la sort que teníem era que les aules no estaven massificades”, va comentar Heras.
Entre altres propostes innovadores en el seu temps, com ara assemblees d’alumnes, l’organització d’una ràdio dins de l’escola o la participació a l’hort, Pere Roca, professor de Sant Albert del 1981 al 1988, va emfatitzar que tot s’ideés prop dels anys 80: “El que està clar és que ens vam trobar una colla de gent que teníem moltes ganes de fer canvis”.
A la trobada també s’hi va projectar un recull fotogràfic. “Entre la comissió formada per professors i alumnes vam anar-ho recopilant”, comentava Roviró. Dividit en cinc apartats –espais, persones, aules, activitats, i escola i entorn–, la compilació agrupava imatges de diferents moments històrics del centre, la majoria dels anys 80. “El recull ha sigut a base de drives, perquè estem distanciats físicament, però ha sigut molt emotiu de trobar”, va emfatitzar Heras.
Una emoció amb la qual van identificar-se els antics alumnes. “Em sento afortunat d’haver participat d’una manera diferent de fer les activitats”, assenyalava en Raimon, exalumne entre 1974 i 1982.
En aquest sentit, molts van destacar també la il·lusió de tornar a veure cares que feia temps que no veien i van agrair als organitzadors la preparació de l’acte. “Els exalumnes ho volien celebrar tots, perquè no s’havia fet mai. Quan es va tancar, l’escola va desaparèixer, i només en va restar el record”, sentenciava Roviró.
{{ comment.text }}