Curt, sonor i amb força. Són els motius pels quals es va batejar amb el nom de ‘Truc’ la revista que va exercir de relatora de l’actualitat del Moianès entre 1974 i 1998: des de publicar en primícia resultats electorals fins a patir la censura o reivindicar el català.
El maig de 1974 va publicar-se el primer número del Truc, a iniciativa d’un grup de joves que justificaven la creació de la revista, a l’editorial, perquè “l’interès pel país i pel món ha d’estar fonamentat en l’interès pel poble i la comarca”.
Amb diferents etapes, alts i baixos, modificacions en la freqüència de publicació i en la tirada, així com de les persones al capdavant o que hi col·laboraven, el Truc va editar-se fins al juliol de 1998, amb el número 139.
A finals del franquisme, la revista va suposar un revulsiu en els pobles i en l’agenda política de l’actual comarca del Moianès i constitueix un cas d’estudi a Catalunya enmig de l’escàs panorama editorial de proximitat d’aquells anys.
Entre els antecedents de la revista, algun dels fundadors recorden les lliçons, a mitjan anys 60, de Joan Mercadé, mestre de l’Escuela Nacional de Castellterçol –on té dedicat un carrer– que, de forma clandestina, encarregava redaccions en català, i explicava que el poble i la llengua necessitaven una revista en català.
El veritable catalitzador, però, van ser les trobades de jovent a l’arxiprestat del Moianès, organitzades per mossèn Josep Ruaix quan era vicari de Sant Feliu de Codines, i ajudat pel seminarista Josep Sala Bach.
En algunes d’aquestes converses, els joves van plantejar de fer un butlletí comarcal en català. En ple franquisme la idea requeria, tot i això, la cobertura de l’Església. L’Arxipestre Tomàs Gurri va acceptar-ho a condició que Ruaix revisés i corregís cada número abans de la seva publicació.
El nom, Truc, es va triar argumentant que era curt, sonor, amb força i que, en definitiva, convidava a despertar del marasme poruc en què vivien els pobles. El primer número es va confeccionar a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona. Se’n van vendre uns 400 exemplars, fet que va sorprendre –i esperonar– tant els fundadors que la tirada del segon va arribar a 1.050.
No hi havia director i els continguts es decidien al consell de redacció, sense estructura jeràrquica. L’ensenyança del català era inexistent, llavors, i no tothom escrivia. Com que la revista es feia i es distribuïa manualment, requeria moltes mans, així com per al cobrament de rebuts i la gestió de la publicitat.
El Truc responia a la necessitat de proximitat i tenia una vocació comarcalista, catalanista i ecologista. Feta per uns joves que començaven a estudiar a Barcelona, els articles mostren les seves inquietuds: el pacifisme, el feminisme, l’educació pública, la nova cançó o les propostes per a una societat alternativa eren temes tractats abastament, com també la política local i els problemes laborals, amb la crisi del sector tèxtil, que va donar lloc a l’edició de números extraordinaris a causa del tancament de fàbriques a Castellterçol i Moià.
En aquells moments, aquestes temàtiques eren pràcticament inexistents a La Tosca, l’altra publicació amb voluntat comarcal fundada l’any 1947.
També és característic del Truc una presència notable d’elements gràfics, amb protagonisme del dibuix i del còmic. Uns quants joves hi van fer els seus primers passos d’expressió artística, sovint amb continguts més contundents que els articles.
Entre aquests dibuixants hi ha contribucions com les d’en Picanyol, de Moià. La voluntat de fer visibles els artistes i els artesans del Moianès va fer que el Truc organitzés fins i tot una exposició col·lectiva d’art.
FINS A 300 SUBSCRIPTORS
Hi ha coincidència, entre els que van fer possible el Truc, que Ramon Puig n’és la persona més representativa, perquè va ser-hi des del primer dia fins a l’etapa final. De la primera època, en recorda que van arribar a 300 subscriptors, dels quals 150 eren a Moià, i que a Castellterçol havien fregat el centenar.
Organitzaven paradetes per vendre la revista al carrer i les llibreries col·laboraven en la seva distribució, així com alguna botiga, entre les quals la pastisseria Miró de Castellterçol.
Aquells anys havien de portar el contingut al Govern Civil, i en alguna ocasió els van censurar articles relacionats amb l’amnistia o de temes socials, sobretot d’un col·laborador afiliat al PSUC. Puig també rememora alguna querella que van haver d’assumir, sense gaires conseqüències.
A l’editorial número 100 de la revista es fa un balanç dels primers anys, que descriu els inicis dels 80 com una nova primavera per a la revista després d’alguna sotragada deguda a col·laboradors que havien plegat perquè majoritàriament acabaven els estudis i començaven carreres professionals.
En aquesta etapa de bonança, Manel Bonafacia va ser una peça clau: havia començat a col·laborar al Truc quan tenia 14 anys, amb un article sobre un monument franquista. Recorda que a l’inici tot era molt amateur, cadascú parlava del que li venia de gust, i que la revista barrejava temes d’interès general amb altres de locals.
En l’etapa de Bonafacia com a coordinador es va incrementar la tirada a una mitjana de 600 exemplars i, tan important com això, va passar a ser de freqüència mensual. Recorda que les eleccions municipals les cobrien molt ràpid i al cap de dos dies ja editaven un parell de fulls.
Als ajuntaments no els plaïa que el Truc acudís als plens. No hi estaven acostumats i no els agradava que algú expliqués les coses pel seu compte. Bonafacia explica que, quan el Truc s’imprimia a Gràfiques Ister de Moià, passava més hores a la impremta que a casa, refent, retallant i compaginant la revista.
Sense un local estable, l’únic patrimoni de la revista era una màquina d’escriure Olivetti de color verd que havien comprat quan va tancar la fàbrica tèxtil Roger. En aquella etapa mai van rebre ni una subvenció.
El Truc va ser una veu que es va fer notar, assegura Bonafacia, i que va influir també en el seu itinerari vital i professional. Estudiava Història, però aquesta experiència i l’assistència al Primer Congrés de Premsa Comarcal de Catalunya l’any 1981, on es va integrar a la Junta, el van fer decantar per Ciències de la Informació. Del Truc va passar a EL 9 NOU i d’allà a l’Agència EFE, on ha passat gairebé 35 anys. En Manel rememora també el concurs que van convocar amb el lema “Busquem una capçalera”. Van editar fins i tot cartells per enganxar als pobles de la comarca.
De les moltes propostes gràfiques rebudes, 10 van ser seleccionades per publicar a la revista. Al jurat hi havia un dissenyador-publicista, un ceramista, un pintor-escultor i professor d’art i l’impressor de la revista, que van decidir la capçalera guanyadora per unanimitat.
DE LA MÀQUINA D’ESCRIURE A L’ORDINADOR
Amb el pas dels anys, l’expansió de mitjans professionals com Regió 7 i EL 9 NOU i de les ràdios locals van anar prenent espai a la revista, i els va fer sentir molt sols. Durant un temps no van tenir ningú que cobrís les notícies de Moià i les referències a l’Estany o altres pobles eren escadusseres, tot i voler ser comarcals.
D’aquesta darrera i dilatada etapa n’és exponent en Valentí Ferrer, que estudiava Física a la Universitat i que va començar a col·laborar al Truc amb 17 anys, perquè li agradava dibuixar i feia il·lustracions.
Però va haver d’assumir també, amb Joan Capdevila, de revisar i refer molts articles i tirar endavant la revista amb pocs col·laboradors més, a part d’en Ramon Puig.
Ferrer destaca el seguiment de les eleccions com un dels continguts que els lectors esperaven i un número dedicat als 50 anys de la Guerra Civil en què van ensopegar amb moltes reticències per poder parlar obertament. Recorda, així mateix, que l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, amb el suport econòmic de la Generalitat, van fer una campanya per professionalitzar la premsa, i els va cedir un ordinador, conjuntament amb formació per utilitzar un programa informàtic.
En aquell temps les pantalles eren monocromes, i no servien ni de tros per anticipar quin seria l’aspecte final dels articles que maquetaven.
El darrer número de la revista és el 139, publicat el juliol de 1998, que es tanca amb un anunci a pàgina sencera de la Generalitat amb el lema “Ara és demà”. Dels que havien encetat la revista, molts feia anys que exercien de mestres, metges, periodistes, arquitectes o enginyers.
N’hi va haver que fins i tot van ser alcaldes dels pobles on havien estat corresponsals: la Catalunya que s’abocava al segle XXI s’havia transformat molt d’aquella que van imaginar i projectar uns joves que, l’any 1974, van posar l’ara és demà, per escrit, al Truc.
{{ comment.text }}