Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

En Marc va mirar el rellotge, impacient. 2/4 de 10. “Propera parada: la Garriga.”
S’havia llevat d’hora. De fet, feia nits que no podia dormir gaire bé i, a més, ell era diürn de mena.
Després de gairebé dos mesos des que ho havien deixat amb la Txell, encara li costava agafar el son.
Malgrat tot, l’emoció de tornar a casa en el dia més especial de l’any, contràriament al que hauria pogut pensar, va fer que aquella fos la primera nit en molt temps que aconseguia encarrilar set hores seguides dormint. Potser era que l’ambientador d’espígol que s’havia comprat al supermercat de la cantonada el dia abans al vespre l’havia relaxat. El va sorprendre gratament l’amabilitat amb què l’havia tractat la dependenta, una dona gran, baixeta i de mirada entranyable.
“Passi-ho bé, jove!” Ja no en queda, de gent amable, havia pensat. Aquella olor l’embriagava, el transportava a la seva infantesa d’una manera molt brutal. Aquella festa, aquells carrers, aquelles figures. Aquella olor. Va tornar a mirar el mòbil. No havien passat ni dos minuts.
En Marc, a punt de fer-ne 24, havia acabat la carrera feia un parell de setmanes. I ja es delia per especialitzar-se en oftalmologia. Però aquella boira espessa en què estava immers des del dia que la Txell li va dir que s’havia acabat, que ja no l’estimava, que se n’anava del pis que havien compartit els dos últims anys, no s’havia esvaït fins al dia abans al vespre, quan el va envair l’olor de l’ambientador d’espígol. S’hauria de començar a fer la idea que s’havia acabat una etapa.
“Sempre agafes els camins més previsibles, no trenques mai la norma!”, havia sigut la frase culminant.
Sempre li havia agradat Barcelona. Hi va anar a viure quan només en tenia 17 però s’hi havia adaptat molt ràpid. Allà no el coneixia ningú i passava completament desapercebut. Com un ocell solitari. Hi havia viscut els últims set cursos i no canviaria l’experiència per res. Però aquella sensació de tornar a casa… Allò sí que el feia feliç. I aquell dia encara més.
Va baixar del tren amb pressa. 1/4 d’11. Si s’afanyava encara podria veure la baixada de la comitiva des del lloc de sempre. Va pujar pel carrer Verdaguer i abans d’entrar a plaça ja va començar a distingir cares conegudes. Calor, gralles i espígol. Molt espígol. Va trucar al pare, “on sou?”. Havien pujat a casa la tieta, que feia un parell d’anys que vivia en un pis al costat de l’ajuntament. Estaven fent temps al balcó, des d’on es veia cada racó de la plaça. Ell va preferir anar a guardar lloc al carrer Sant Miquel. Des d’allà va sentir com recitaven el poema de l’espígol de l’any. No va pas entendre-ho tot, la veu suau i agradable de la dona que parlava li arribava massa atenuada, difuminada. Però aquell timbre li va resultar estranyament familiar.
El pare va aparèixer de seguida. Anava mudat i se’l veia feliç. Encara no sabien que ho havien deixat amb la Txell, els ho hauria d’explicar havent dinat. Després d’abraçar-se, el pare li va anunciar, cofoi, que, als seus 57 anys, aquella era la quarantena vegada que veia baixar la comitiva des d’aquell revolt. Les 17 vegades restants es repartien entre els vuit anys que va ser regidor i els altres set que havia estat geganter. Les dues úniques vegades que s’havia perdut “la millor festa del món” van ser aquell cop que es va cancel·lar tot per una pandèmia mundial i l’any que era a la mili. “No saps la sort que tens d’haver-te’n escapat!”, li deia sovint. “Al pas que anem, no m’estranyaria que els teus nets l’haguessin de fer…”, li contestava en Marc.
Quan la mare va arribar al revolt ja començaven a avançar les primeres figures. A en Marc sempre l’havia fascinat l’àliga. Tan majestuosa, tan elegant, tan simbòlica. A la plaça de la Catedral sempre es posava a primera fila per veure-la ballar. A casa seva no eren de missa i no havien entrat a ofici des que es va morir l’àvia Gàlia, que en Marc no havia ni conegut, però la sortida de l’àliga de la catedral amb la imatge del sant i els castellers fent un pilar a cada banda era un dels seus moments preferits de la jornada.
“Saps què signifiquen els dos caps de l’àliga?” En Marc es va girar, sobtat. Els seus pares miraven entusiasmats com ballava la geganta pubilla, que portava el cistell ple d’espígol. En Marc va mirar a banda i banda, no entenia d’on havia sortit aquella veu. No hi va donar més importància, s’ho devia haver imaginat.
Va saludar un parell d’amics geganters. “Posa’t la faixa, nen, que necessitem reforços!” Va riure, però no s’ho va ni plantejar. A ell li agradava viure-ho des de fora. Com si això li permetés observar-ho tot des d’una perspectiva general, aèria. Només hi hauria una cosa que li faria moltíssima il·lusió, però també molt respecte… Potser massa. A més, no anaven precisament curts de personal. Cada any hi havia més gent a la colla, i això el feia estar molt orgullós de la seva ciutat i la seva gent.
Quan van haver passat els comtes, els gegants més bonics del país, va aparèixer l’àliga. En Marc s’havia endut a Barcelona un imant de nevera amb la seva silueta i guardava com un tresor a l’habitació una foto que tenia amb la seva figura preferida quan ell tenia només 2 anys, el dia que l’àliga es tornava a incorporar a la imatgeria festiva de la ciutat després de dècades frustrada en l’oblit. Però veure-la en directe sempre li posava la pell de gallina. Duia espígol als becs. Als dos becs.
Es posaven tradicionalment en aquell revolt perquè el pare ja des de nen havia vist passar la comitiva sempre des d’allà. I a en Marc això li encantava perquè era una mica estret i l’àliga havia de fer maniobres per poder passar sense topar amb les parets. Amb una mica de sort, algun any havia pogut arribar a tocar-la fugaçment amb la punta dels dits.
Quan ja havia passat tothom i el pare va haver saludat efusivament les autoritats, tots tres van baixar cap a la catedral. En Marc cada any es fixava en aquell senyal de trànsit que hi havia al final del carrer Sant Miquel que indicava que s’havia d’anar cap a la dreta. I tothom anava cap a la dreta, efectivament. El seguici continuava el seu camí en direcció a la plaça imponent, obeint la indicació del senyal encara que segurament la majoria dels conterranis del futur oftalmòleg mai no s’havien adonat de la seva presència.
Aleshores es van trobar, com era tradició, amb uns amics dels pares amb qui solien anar a fer un vermut per esperar l’hora dels balls. En Marc se sentia una mica estrany passant l’estona amb ells. Li queien molt bé, però la situació li feia una mica de mandra. A més, a ell li agradava fer la seva. La Txell no havia pogut venir mai per festa major i la majoria dels seus amics aprofitaven que era festiu per anar a passar el dia a la platja. I els geganters que coneixia, aquelles dues horetes anaven al local a recuperar forces, que ja arrossegaven cansament per la cercavila nocturna de vigília. Així que fins aleshores sempre solia acabar anant al vermut.
Però aquell dia va decidir canviar de plans. Sobretot perquè sentia la necessitat imperiosa d’anar a ofici. Es va acomiadar educadament i va pujar les escales de la catedral. Hi havia espígol per tot arreu. Va entrar a poc a poc i es va asseure a l’últim banc.
“Sabia que vindries.” Es va girar, sorprès, i va trobar-se asseguda al seu costat la vella de l’espígol. La que li havia venut l’ambientador a Barcelona i, ara se n’adonava, la que llegia abans el poema i li havia fet la pregunta al revolt. Després d’uns segons en els quals va intentar trobar una resposta lògica a tots els interrogants que se li formulaven, va aconseguir obrir la boca: “Qui ets?”.
Ella no va respondre. Tenia els ulls petits, de color d’espígol. Al cap d’una estona, va mirar-se’l i li va dir amb una veu molt dolça, “què creus que passaria, Marc, si un any no féssim cas del senyal que hi ha al final del carrer i anéssim cap a l’altra banda?”.
La presència d’aquella vella l’inquietava i li produïa una inexplicable sensació de pau al mateix temps. Però aquella interpel·lació el va desconcertar del tot. Com podia saber ella la seva fixació en aquell senyal?
“Cada any, en aquella cruïlla, l’àliga es planteja aquesta pregunta. Cada un dels seus caps mira en una direcció oposada.” En Marc al·lucinava, no sabia com procedir.
“Digues: si poguessis complir un desig, el que fos… Quin seria?” En Marc, hipnotitzat pels ulls d’espígol, va apropar-se lentament i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. Ella el va abraçar.
“Tanca els ulls.”
El va envair una llum blanca. I olor d’espígol. Molta olor. Silenci.
De cop, era al final del carrer Sant Miquel. Sentia xivarri, remor de multitud. Lluny. Lluny… a l’esquerra. Va mirar el senyal. Cap a la dreta, com sempre. Va estar uns instants parat. Va tornar a mirar el senyal. S’hi veia reflectit. Plomes. Moltes plomes. I una armilla de color grana. Amb l’escut de la ciutat davant del cor. Espardenyes de set vetes. Una mica petites, per cert, li estrenyien.
Va començar a caminar a poc a poc cap a l’esquerra. Mai havia portat espardenyes de set vetes. Li agradava la sensació. El carrer s’acabava. Havia arribat a la plaça de la Catedral. Va mirar enrere, no era una visió. La seva vista privilegiada li permetia identificar carrers i places conegudes, enllà. Més xivarri. I més olor d’espígol. Va entendre que l’estaven esperant. Al mig de la plaça, la figura de l’àliga reposava sobre els seus quatre fidels suports. No va tardar a distingir entre la multitud els seus pares. I la Txell. Eren al lloc de sempre. Impacients per veure els balls des de primera fila. Sobretot el primer, el més especial. El més solemne. El més emocionant. Com més s’acostava al centre, més intensa es tornava l’olor. Algú estava posant delicadament més espígol al bec de l’àliga. Era una dona vella, baixeta, amb uns ulls molt petits i de mirada entranyable. La va mirar. Tenia els ulls de color d’espígol. Es van somriure amb tendresa.
Llavors va contemplar l’àliga atentament, eternament. La vella s’havia esfumat. Només n’havia quedat l’olor. Va ajupir-se per ficar-se sota d’aquella figura tan majestuosa, tan elegant, tan simbòlica. La tenora va cantar les primeres notes. I l’àliga va volar.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es prohibeixi fumar en terrasses de bar, entorns escolars i parades de bus?

En aquesta enquesta han votat 1900 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.