El senyor de la terra, el màxim responsable de la contrada, aquell que dicta les lleis i les fa complir, era una persona justa i coherent amb el poble. La seva mà sempre estava oberta, generós quan el vent bufava de cara, gestionava l’abundància per afavorir a tothom. Contundent quan els temps eren miserables, els conduïa amb fermesa i si calia duresa per contraatacar la injustícia i les bogeries d’altres que volien corrompre l’harmonia de tots. Era, si no l’excepció, diferent dels altres senyors, no prioritzava que la història el recordés com el més excepcional de tots, sinó que fluís en el seu regnat la prosperitat dels individus en el seu benestar i brullés l’alegria al col·lectiu. Així i tot, com la majoria de les persones, tenia les seves cabòries.
La més significativa era la creença i necessitat de perpetuar la dinastia i, sobretot, la seva manera de governar. No volia passar per la crueltat i penúries que havia heretat el seu pare del seu avi. Per això, s’havia esforçat a consciència a educar l’hereu del tron, i la resta de fills que seguien el llinatge. A través de l’amor i l’efecte, explicava la història passada i instruïa les virtuts del present. Intentava fer-los conscients, insistia que busquessin de quina manera podien contribuir a millorar la vida de tots, des de la seva posició privilegiada i alhora necessàriament responsable.
Quan el seu fill el va fer avi, quan començava a intuir que el seu camí començava a enfilar l’últim tram de vida, es va obsessionar a buscar frenèticament i una mica sense sentit com podia consolidar la seva manera de fer, desitjava mantenir les virtuts de tot el que havia aconseguit. Finalment, va anar a parar amb un savi profeta perquè li assegurés bons auguris per a la seva dinastia. Aquest visionari, un cop enteses les necessitats i expectatives que tenia el senyor, va pronosticar el que succeiria en el futur immediat. En una pissarra d’argila va traçar una línia del temps, amb uns punts i un títol, el camí de la mort. Va representar-hi quina seria la seqüència de les morts del regne. Primer seria l’avi, llavors el pare, després el fill i així seguiria la seqüència.
Això no va convèncer gens el senyor, no entenia per què pronosticava la mort i no la vida. Es va enfadar molt amb el profeta, fins al punt de voler-lo fer fora per sempre del seu territori. El savi, que per això era anomenat, li va demanar un moment de la seva paciència i tolerància per poder-li explicar què significava la representació.
La profecia deia que la vida seguiria el seu transcurs amb harmonia. El desenvolupament de cada vida es regeix per la simple intenció que el pare no ha de veure la mort dels seus fills, encara que sigui possible, la normalitat és seguir un procés d’evolució natural. Per tant, si això es compleix la història seguirà el camí lògic, i no s’haurà de combatre la mancança, l’aflicció ni la desolació. Així que només cal predisposar-se que així sigui.
