Tinc un amic, un d’aquells autèntics aficionats de l’esport, que fa tot el que té al seu abast per alinear-se amb el dia per assolir l’objectiu que el seu equip guanyi el partit. Es lleva al matí i fa una caminada per potenciar els bons auguris que l’ajudin a complir amb el dia d’accions a fer. Continua amb un esmorzar lleuger, per no desgastar més energia de la necessària, i amb el diari a davant tria les fotos dels rivals, les retalla i les posa al congelador, així els mantindrà inactius durant el partit. Abans de sortir de casa posarà la bufanda del club al seu altar amb unes espelmes que encendrà pocs minuts abans que comenci el partit, perquè puguin veure la llum de la porteria rival. Durant l’enfrontament es posarà la camiseta de la sort, que fa molt temps que no renta i encara hi té les taques de cervesa de la primera celebració conjunta.
Totes aquestes accions són una bona manera d’alinear-se per obtenir un final feliç, el triomf del conjunt per satisfer el seguidor. Uns principis positius per un futur incert, on l’atzar té un paper important. Més que tot, perquè el seguidor de l’equip rival també farà coses per alinear-se, seguirà una sèrie de rituals semblant, per tal d’afavorir el triomf dels seus. Així que si tot això és un recurs potencial per guanyar i els dos bàndols fan estratègies equivalents, les forces s’igualaran i retornaran al punt d’incertesa inicial de no saber qui guanyarà fins al final del partit, i així passi el que ha de passar. Un resultat que caurà per un dels equips, que ens acabarà traslladant a dependre de la sort o encaminar-nos a la fe.
Des de la premissa que hi ha en les habilitats dels jugadors i que un no participa directament a l’esdeveniment, perquè no escriu el guió del succés, sol guanyar l’equip que té al seu voltant major confiança i convenciment que amb l’esforç de la feina ben feta s’aconseguirà el triomf. Llavors segurament és més fàcil creure-hi, serà senzill deixar fluir les pròpies expectatives del que ha de passar, més receptius i actius a la no desgràcia i sí a la gràcia de la victòria.
En la voluntat del tot, de l’engranatge que mou cada unitat perquè se sumi al total, si m’hi sumo arribaré a gaudir de cada moment, o si més no a pair la frustració d’una manera més lleugera.
Aquesta voluntat pot usar tot el que li ofereixes perquè t’atorgui el que anheles, però també pot negar allò que no desitges, el que et negues a transcendir, dels pensaments pessimistes, de les pors que encara no han aparegut. Perquè la voluntat és no tenir expectatives sinó gaudir del que passa al teu voltant, sigui d’intervenció directa o a través de ser-ne espectador. Entregar la lliure disposició del que s’esdevé fa que tot sigui molt més amè i que l’espectacle dels altres sigui un goig, i mai una frustració que s’allarga en el temps.
{{ comment.text }}