L’argot juvenil és efímer, dinàmic i desinhibit. Es defineix com el parlar que usen els joves per relacionar-se entre ells i, per tant, és lògic que sigui un llenguatge desvergonyit i summament fugaç. Tanmateix, això no hauria d’excloure que el jovent també sabés expressar-se amb correcció i adequació. Sobretot en l’àmbit oral, en què la comunicació és immediata i irreversible, convé que els nois i les noies disposin d’un repertori lingüístic ampli per adaptar-se a contextos formals.
“Ho estic petant, tio, en plan que m’ho passo teta, ara mateix rotllo postureig total.” Expressar-se així és tan lícit com que el parlant digui més o menys el mateix d’aquesta altra manera: “M’estic divertint molt gaudint d’aquesta experiència i, per ara, sense complicar-me gaire la vida”. Ni el primer enunciat és sempre reprovable ni el segon, tothora lloable. Depèn del context, és a dir, de la situació que embolcalla l’acte comunicatiu i que, com a parlants, ens ha de donar pistes per adequar el missatge al destinatari.
Saber adaptar-se al context requereix mobilitzar tots els recursos expressius que tenim a l’abast per escollir aquells que més s’ajusten al propòsit comunicatiu (què volem dir i a qui). Si el nostre repertori és fràgil o limitat, és obvi que hi haurà ben poques possibilitats de fer una elecció encertada, sobretot perquè, com diu la dita, d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Per això és tan important ensenyar a desplegar les habilitats orals durant l’educació obligatòria. És a les escoles i als instituts on s’han de proporcionar les oportunitats perquè l’alumnat aprengui a comunicar-se oralment en contextos formals; i no només ens referim als gèneres acadèmics (presentacions orals, debats), sinó també als socials, els que els joves es trobaran quan hagin completat l’etapa obligatòria (entrevista de feina, participació en reunions, etc.).
El problema és que l’oralitat sempre ha estat supeditada a l’escriptura: tradicionalment s’ha ensenyat poc en comparació amb l’expressió escrita, sobretot per la falsa creença que és una destresa innata o que s’aprèn de manera espontània i natural. Però la comunicació oral és una competència clau per al desenvolupament acadèmic i personal dels aprenents ja que esdevé, alhora, vehicle i objecte de l’aprenentatge: vehicle perquè és a través de la llengua que s’elabora el coneixement i objecte perquè ella mateixa és, per se, un coneixement que cal adquirir.
L’oralitat s’ensenya de manera sistemàtica, concreta i significativa, és a dir, seqüenciant tots els components que la integren, diferenciant les característiques de cada gènere i practicant en contextos reals o versemblants. Tot això requereix temps i, sobretot, capacitat per didactitzar-la, és a dir, per facilitar-ne l’aprenentatge. Ara bé, el més important és reivindicar la comunicació oral com a objecte educatiu, perquè primer cal prendre consciència del seu valor per després destinar espais, moments i recursos per ensenyar-la amb qualitat.
Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}