Francesca Davoli
A través de la coneguda metàfora d’Els Cent Llenguatges dels Infants redescobrim, de la mà del pedagog italià Loris Malaguzzi (1920-1994), una veritable visió del món sobre com els adults hauríem d’aprendre a deixar-nos sorprendre i meravellar per les capacitats expressives de les nenes i dels nens. I és que els infants són plenament capaços de construir relacions, actuar i decidir. Són persones competents, constructores de la seva pròpia cultura i identitat.
Per situar-nos dins d’aquest paradigma, familiar per a qui s’ocupa de primera infantesa, proposem la lectura del poema que Malaguzzi va escriure el 1993 i que ha esdevingut el seu llegat pedagògic més important (la traducció al català és de 2005, publicada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat):
“Però el cent existeix
L’infant / és fet de cent.
L’infant té / cent llengües / cent mans / cent pensaments / cent maneres de pensar / de jugar i de parlar / cent sempre cent / formes d’escoltar / de sorprendre’s d’estimar / cent alegries / per cantar i comprendre / cent mons / per descobrir / cent mons / per inventar / cent mons / per somniar.
L’infant té / cent llengües / (i encara cent cent cent) / però li’n roben noranta-nou.
L’escola i la cultura / li separen el cap del cos.
Li diuen: / que pensi sense mans / que actuï sense cap / que escolti i no parli / que comprengui sense joia / que estimi i se sorprengui / només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen: / que descobreixi el món que ja existeix / i de cent / li’n roben noranta-nou.
Li diuen: / que el joc i la feina / la realitat i la fantasia / la ciència i la imaginació / el cel i la terra / la raó i el somni / són coses / que no van plegades.
Li diuen en suma / que el cent no existeix.
L’infant diu: / però el cent existeix.”
Des de la visió adult cèntrica, l’infant –a partir de l’etimologia del mot in-fans, el que encara no parla– és percebut com a subjecte fràgil, que no pot expressar-se i que necessita d’algú altre que li doni veu.
La veu dels infants, en canvi, emergeix amb potència i contundència a través de les paraules del pedagog italià, i aquesta veu ha de ser reconeguda com un dels drets de la persona a expressar-se des del naixement.
Infant competent, mestre competent. A través d’aquesta equació pedagògica, es capgira el rol de l’adult: cal que la figura educativa estigui a l’alçada dels infants per no decebre les seves expectatives: és el dret de cada infant, tenir un mestre capaç, culte, curiós, motivat i predisposat a aprendre constantment, així com fa ell/a, al llarg de la seva infantesa o, millor dit, al llarg de la seva vida.
Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}