“El patrimoni de l’Església és un bé privat d’ús públic”

L’Església va obrint espais als seglars, també en la cura del seu patrimoni. Si ara fa un any es nomenava el primer director del Museu Episcopal de Vic (MEV) que no era prevere, Oriol Picas, ara ha arribat el del primer delegat episcopal per al Patrimoni Cultural. El nomenament ha recaigut en Dani Font Montanyà (Torelló, 1968), llicenciat en Història i gestor cultural amb una llarga vinculació al Bisbat en aquest àmbit. En una diòcesi com la de Vic, amb una quantitat ingent de patrimoni arquitectònic i artístic per preservar, és un càrrec rellevant.

En matèria de gestió cultural de l’Església diocesana, Dani Font ha fet una mica de tot…
Fa trenta anys que vaig començar per fer fitxes històriques vinculades a una primera informatització del Bisbat. Cada parròquia tenia una fitxa amb un apunt perquè quan hi anés el bisbe tingués aquesta informació. Després va venir l’Inventari de Béns Mobles, la renovació del MEV, em vaig integrar a la comissió de Patrimoni i des d’aquí hem anat estructurant una feina tècnica i professional del patrimoni.

Existia aquesta figura, o Vic va ser pioner entre els bisbats?
Sempre ha estat pioner, en patrimoni. En el mateix Museu Episcopal, ja ho va ser. Sempre hi ha hagut una sensibilitat especial.

Què entenem per patrimoni cultural del Bisbat? Allò que és un bé catalogat, no qualsevol propietat de les que té?
Exacte. Des de Patrimoni Cultural, hem de promoure, assessorar els mossens i les parròquies en la gestió d’allò que té un valor cultural afegit. Siguin esglésies o béns mobles. Això demana una cura especial, i també té uns requeriments especials: de conservació perquè no es degradin, de custòdia perquè no els robin, d’obertura perquè la gent els pugui veure… L’Església té l’obligació de fer-ho accessible.

Des de Setcases a Calaf, ens imaginem que en el Bisbat de Vic això vol dir un llistat immens…
Més de 600 esglésies de titularitat diocesana, i vinculades a les parròquies. No totes tenen valor històric o artístic important, és cert, però aquí hi hem de sumar el seu contingut. Per bé que moltes van ser saquejades durant la Guerra Civil, segueix havent-hi una quantitat ingent de patrimoni cultural moble que està a les esglésies i necessita cura. La major part d’aquesta feina la fan els mossens o la gent que té cura de les esglésies en general. Des del Bisbat assessorem perquè ho puguin fer en condicions. Una de les nostres obsessions és que, per bé que aquest patrimoni té un valor artístic, també té un valor d’ús molt important.

Valor d’ús, vol dir en el culte de les esglésies?
Sí. No podem considerar només el seu valor cultural, artístic, material. Les parròquies n’han de ser conscients, però nosaltres també n’hem de ser del valor d’ús. No ho tractis com si fos un trasto però tampoc ho posis en una vitrina on no ho puguis tocar mai més. S’ha de trobar aquest equilibri.

Ara li poso un exemple: Llanars, que és una parròquia petita, té un valuós frontal romànic. Per a alguns experts potser hauria d’estar en un museu. Però es va optar per mantenir-lo a l’església.
Des de Patrimoni vam fomentar que es restaurés, que es protegís amb una vitrina correcta i que es quedés allà. Si des del mateix lloc es pot protegir i cuidar, si està vigilat i valorat, i si és viu… per què l’hem de treure? És un debat complex, que hem tingut en altres llocs també. A vegades, però, la voluntat de tenir un patrimoni al lloc no va associada a una capacitat correcta per gestionar-ho. I hem de buscar solucions alternatives. Això passa molt amb els arxius: són tremendament valuosos com a font històrica d’una parròquia, i d’un poble sencer. Però allà estarà ben conservat? Algú sap què hi diu en aquells documents? Es poden atendre els investigadors? Si ho tanquem en un armari només complim una de les funcions, la que no es perdi… però, i les altres? El tema de fons és el mateix sempre: com valores el teu patrimoni i com el fas viu.

Vol dir que podem mirar el patrimoni com un valor cultural, però no podem oblidar el sentimental?
El lligam afectiu és un dels valors que té. Per a molta gent, veure el campanar de la seva església és pensar “soc a casa”. Potser no van a missa però hi tenen un lligam. Per això aquest patrimoni és dificultós de gestionar. Hi ha factors culturals, però també econòmics, sentimentals, identitaris… abans de treballar amb el patrimoni s’han de valorar tots.

Un dels problemes que ens imaginem que dirà el delegat de Patrimoni és que el Bisbat no té prou recursos per invertir-hi…
Hi ha un petit oblit, i és pensar que l’única inversió que fa l’Església és en la restauració. I en canvi, des de fa segles hi ha un esforç brutal de totes les comunitats parroquials per mantenir el seu patrimoni. Potser ara necessiten diners per a la teulada de l’església, però quants anys fa que existeix, i que els feligresos la netegen i en canvien les teules? De l’esforç de conservació, el 90% és el que fa la gent de les parròquies cada dia, molt de patrimoni és autogestionat. Llavors hi ha moments puntuals en què cal un ingrés extra, perquè són molt petits i no tenen recursos. També és veritat que estem molt de sort amb els ajuts institucionals, encara que a vegades només surtin els desencontres.

Les institucions, ajuden?
Aquell 2% de Cultura que es vol com a ideal, els del patrimoni encara ens queixen que ens toca un tros petit. Però dins d’aquesta petitesa, els bisbats estem contents. Perquè tant la Generalitat com les diputacions (en el nostre cas, la de Barcelona i la de Girona) ens ajuden tant com poden. Estem contents. A poc a poc es va complint la idea que tenim que el patrimoni de l’Església és un bé privat d’ús públic. Sí que és un bé privat, però des del seu naixement té una vocació d’estar al servei de la gent. Es pot visitar, i moltes vegades és l’únic equipament col·lectiu que hi ha en un poble tret del pavelló. I això l’administració ho veu, per això ens ajuda.

Els programes com Catalonia Sacra o Cases d’Oliba, tots dos sorgits en tot o en bona part des del Bisbat de Vic, són part d’aquest idea d’obertura del patrimoni?
És un objectiu diàfan. Fa poc hem tingut una reunió de Cases d’Oliba, i veus que hi ha un treball en xarxa, que uns i altres ens ajudem, encara que el monestir de Camprodon i la Seu de Manresa, per exemple, tinguin realitats molt diferents. Si des de l’Església s’està convençut que el patrimoni cultural és tan important i ple de valors, cal fer esforços perquè la gent ho conegui, perquè estigui obert, i no només això sinó que ho puguem explicar. I que la persona que vingui en surti més rica, amb més coneixement i comprensió de la realitat. Això demana una voluntat extra: no només ho cuidem perquè és molt important, sinó que ens esforcem a difondre-ho. Que el visitant sigui acollit per gent que té coneixement i que parla idiomes, que a les xarxes socials siguem actius i amables… la professionalització. I així li podem obrir preguntes: què hi fa això aquí, com és que hi ha aquesta església o aquests retaules tan grans en un lloc tan petit? Ho hem d’ensenyar bé, si no estaríem fallant.

Al marge dels llocs més destacats, com els de les Cases d’Oliba, hi ha molt patrimoni menut. El preocupa veure l’església que té una esquerda, que li cau la teulada, i que no hi ha recursos per restaurar-la?