“Fa ben bé 10 anys que la situació del català és molt greu, i el govern no hi ha fet res”

Fa més de dos mesos que va sortir el llibre. Un dels seus objectius era posar la qüestió sobre la taula, crear debat. En quina mesura creu que s’ha aconseguit?Potser és aviat per dir-ho, però penso que s’està aconseguint l’objectiu. Sobretot perquè moltes de les autores mai no havien expressat la seva opinió i ara s’adonen que val la pena haver-ho fet. Les dones també tenim tendència a no involucrar-nos públicament. Aquí ho hem fet i la gent ho agraeix. Espero que el debat continuï. El necessitem, perquè s’estan fent molts disbarats i cada cop més. Tot i això, vostè explica que es va trobar amb dones que no acceptaven la seva invitació a participar en el llibre.Moltes van dir que no. Totes les que parlen aquí són boníssimes, però no són les úniques. Havia contactat altres dones, i sempre t’esperes que hi hagi aquelles a qui no els interessen les condicions o no tenen temps. El que no m’havia pensat és trobar-ne tantes que em diguessin que no perquè estan compromeses amb la institució on treballen i no se senten lliures per manifestar-se. Vistes algunes reaccions que hi ha hagut a les xarxes, ha pensat que el debat s’allunyava de la correcció i el respecte?Sí, però el debat és una qüestió d’anada i tornada. Si em volgués barallar, això podria anar d’una altra manera, però no m’interessa discutir per discutir, ni fer-ho només per les formes. Jo sí que em sentia i em sento representant de les 70 dones i no he tolerat cap insult general. Però a mi m’han insultat i jo no m’hi he tornat mai, que ja és una manera de contenir el debat. I s’ha generat un malentès amb la comunitat transgènere que és això, un malentès. No vull entrar-hi perquè es desvia el debat real, el que interessat a la gent. En realitat, quan comença aquesta tendència d’introduir canvis en la llengua per voler adaptar-la a canvis socials, sobretot per a les dones?Ve dels anys 70. El primer article que vaig escriure sobre la qüestió data del 1977 i parlava del gènere en suahili. El context és el creixement del feminisme d’aquest moment i l’arribada de la lingüística feminista, que aquí es va entendre molt malament. "Si algú em troba un exemple en què canviant la llengua s'hagi canviat la realitat, jo m'ho replantejo tot" L’article al qual feia esment era sobre el suahili, no sobre el català.En suahili, homes i dones pertanyen al mateix gènere… i si resulta que és una societat tan masclista com la nostra potser és perquè no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra. Després me’n vaig desentendre perquè pensava que aquest debat era cosa de quatre, ho feia servir en les classes d’antropologia lingüística per posar un exemple de falsa correlació entre llengua i cultura. Però l’any 2010, des del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, ja vam organitzar una jornada que es deia “Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana”. Per què? Doncs perquè jo em vaig trobar que la mateixa universitat em corregia els textos i em posava alumnat en lloc d’alumnes. Em vaig adonar que tot això havia anat més enllà del que podia preveure, tot i que alguns estudiants ja m’havien advertit que segons com escrivies allò que havies de presentar a l’administració, no t’ho admetien. La veritat és que no els havia fet gaire cas fins que m’hi vaig trobar personalment. Per què li van dir que ho feien, en el seu cas?Ho vaig voler esbrinar. Perquè els estatuts de la universitat estaven escrits d’aquesta manera. És el moment en què vaig dir “això no pot ser”. A la jornada de 2010 va venir tothom. Vaig parlar amb Ensenyament, Política Lingüística, universitats, fins i tot l’Institut Català de les Dones, i tothom em donava la raó. Em preguntava: “si tots estem d’acord, llavors com hem arribat fins aquí?”. I l’única resposta és que és molt difícil rectificar. Algú engega aquesta màquina en un moment donat i a ningú no se li acut dir prou. Sobretot perquè qui havia de fer-ho segurament devia ser un home, i tenia por de ser titllat de masclista. Ara som on som. Això no s’ha aturat. En altres llengües europees, si més no, es donen debats semblants?Miri, abans de la pandèmia havia d’anar a Perpinyà a presentar el meu llibre anterior, El futur del català depèn de tu. Ens vam aturar pel confinament, i ara els vaig proposar d’anar-los a presentar tots dos, aquell i aquest. Em van dir que això no interessava a la gent. La mateixa llengua! Però què passa? Que allà no hi arriben els que ens obliguen a escriure d’aquesta manera. Això em fa veure encara més la dimensió del disbarat: aquí són totes les institucions, les que s’hi han apuntat sense cap criteri ni fonament. "Els educadors tenen la responsabilitat de donar les mateixes oportunitats a tots els alumnes. I si no els donen la llengua, no ho estan fent. És el nucli" El paper de les institucions és qui determina, per exemple, que es facin sevir els desdoblaments o s’elimini el plural genèric masculí? No es consulta una decisió així als qui en tenen la responsabilitat científica, com és l’Institut d’Estudis Catalans?La meva interpretació és que a l’IEC hi ha lingüistes, i els lingüistes diuen que fan descripció, no prescripció. L’error ha estat que els altres sí que prescriuen, i l’IEC no diu res. Els han arrabassat l’autoritat i ells no la reclamen. Fa uns dies em va arribar un opuscle amb normes de la Cambra de Comerç. I qui és la Cambra, amb tots els respectes, per dictar criteris lingüístics? I qui diu ells, diu altres institucions, perquè tothom té el seu llibre d’estil. L’Estatut de Catalunya diu que el govern ha de seguir les normes de l’IEC, però se les està saltant. Els he escrit i em contesten que és “una forma d’ús”, però no ho és, va contra la normativa. No és que em preocupi la normativa, perquè si anés a favor de les dones ho acceptaria. Però a les dones no ens serveix de res. I és un desgavell per a la llengua. Els que no pensen com vostè diran que el llenguatge serveix per visibilitzar (en el cas del desdoblament, les dones) i, per tant, ajuda a canviar realitats.És que no va així. Si algú troba un exemple en què canviant la llengua s’hagi canviat la realitat, jo m’ho replantejo tot. Però és que no hi són. Passa justament a l’inrevés: la societat canvia i la llengua s’hi adequa. Els canvis lingüístics són molt lents. Els dubtes que nosaltres tenim amb el tu i el vostè, per exemple: fa cinquanta anys estava claríssim a qui tractaves de tu i a qui de vostè. Però canvia la societat, i ara entre els meus alumnes n’hi ha que em tracten de tu i altres de vostè. Fins i tot s’ha recuperat el vós, no en el mateix sentit en què ho feien els nostres avis, però sí que en l’àmbit professional hi ha qui no sap si tractar-te de tu o de vostè i s’agafa al vós. Tot això és perquè hi ha un canvi social en la relació entre classes o entre edats i busquem la manera d’adaptar-nos-hi. Potser el vostè desapareixerà, no ho sé, però portem mig segle. Així es com van els canvis. Carme Junyent A un ritme pausat, ja ho veiem…Els canvis socials creen una incomoditat amb la llengua, i la gent s’espavila per sortir-se’n. Al final, es consolida una forma i s’accepta. Però no funciona perquè algú digui que en lloc d’el director hem de dir la direcció o en lloc de dir els professors hem de dir el professorat. Fins i tot seria possible que la gent s’hi acostumés espontàniament, no dic que no! El que no pot ser és que vingui un polític a dir-me “tu has de parlar d’aquesta manera”. Amb els plurals no binaris –el totis, per simplificar– està passant una cosa semblant? Un canvi que vol començar de dalt cap a baix?Una elit il·lustrada, tal com ho veig. Un grup decideix que necessita unes altres concordances. Jo puc entendre que dins del grup ho facin servir, i fins i tot, si tenen èxit, que ho acabem utilitzant tots. L’altra qüestió és que proposin una forma artificial i esperin que tots seguim. El plural femení genèric, per exemple: què pretenen? Que parlem així? Perquè llavors quan Vox també ho faci, com reaccionarem? En el cas que vostè em demanava, passa el mateix. I si no volen realment que tots l’utilitzem, la qüestió és encara més inquietant: és per saber de quin bàndol som segons com parlem? Encara em semblaria més perillós, seria una manera de marcar-te: els que són del rotllo i els que no. El desdoblament sí que s’ha generalitzat. El nens i nenes o el ciutadans i ciutadanes.Terrible. Sap què aconsegueix? Que les nenes s’autoexcloguin. A mi em deien que un joc era per a nens i hi jugava, em deien que una pel·lícula era per a nens i la volia veure perquè volia dir que era per a la meva edat. Ara no, ara vol dir que és per a nens, i no per a nenes. I després, les incongruències: fa poc vaig a anar a fer una xerrada a un local on s’anunciava l’assemblea de socis i sòcies” d’una entitat. I a continuació, entre parèntesi, deia “només socis”. Volia dir que no s’hi admetien aquells que no eren socis de l’entitat, però es podia entendre que les sòcies no podien entrar. I després hi ha la banalització, de la qual li puc posar un exemple de ben a la vora. Em sembla que l’encertaré si dic que és un Sant Jordi i Santa Jordina del qual se’n va parlar molt.Sí. A Les Masies de Voltregà. O els tions i les tiones. En castellà, a Yolanda Díaz se li va escapar autoridades y autoridadas. Em va saber greu, perquè sempre he fet servir autoritats per explicar que aquesta paraula em fa pensar en homes automàticament. I és un femení! L’extrem ja va ser el d’aquell anunci d’una agència de la Generalitat per a les vacances de gossos i gosses. És cert, no l’enganyo, tothom el pot trobar fent una cerca a internet. Se’n riuen de nosaltres. La portada del llibre publicat per Eumo Editorial Saber, per exemple, que només un de cada quatre joves de Barcelona fa servir el català com a llengua habitual la preocupa? Ho dic com a experta en llengües en extinció.Ho he estudiat, ho he escrit, ho he publicat, i m’han dit de tot. Des dels anys 90 es veia cap on anàvem i les migracions que hem rebut ho han accelerat. Jo treballo per equivocar-me, ara veig que no m’equivocava i no n’estic gens contenta. Si ho haguéssim agafat quan es començava a veure, era molt més fàcil intervenir. Fa ben bé 10 anys que la situació és molt greu i el govern no ha fet res. Ara, com a mínim, se n’adonen. Ensenyament també admet que la immersió lingüística no ha funcionat com calia.Si jo ho sabia, ells amb les seves dades ho havien de saber. Em sap greu tenir raó, però ara és l’hora de posar-s’hi. Ho han de fer ja. Hi som a temps?És molt complicat, però no seré jo la que ens negui l’esperança. Què es podria fer? Actuar des de la llei, des de l’activisme social, des de tots els àmbits?S’han de fer moltes coses, moltes. Més de la meitat de professors acaben passant al castellà en algun moment de les classes? Aquí sí que s’hi pot intervenir, són treballadors públics i han de complir la llei que diu que la llengua vehicular de l’ensenyament és el català. Però molt més important que això és que tenen la responsabilitat de donar les mateixes oportunitats a tots els alumnes. I si no els donen la llengua, no ho estan fent. Per a mi, aquest és el nucli.

“Fa ben bé 10 anys que la situació del català és molt greu, i el govern no hi ha fet res”

Sau30, una nit per a la novetat i la nostàlgia L’Era del Sot

Taradell enceta la temporada dels Tres Tombs amb una festa reinventada

Sis propostes culturals per al cap de setmana

Anna Estrada i Andrés Corchero, en un muntatge de text i dansa a l’ETC

LA PREGUNTA

Està d’acord que el salari mínim pugi 50 euros més al mes?

Tres robatoris en tres mesos: "Ens sentim desemparats"

Vuit empreses d'Osona i el Lluçanès, entre les millors pimes de l’Estat

La Guàrdia Civil atribueix al gerent del Fitó de Seva infraccions ambientals i possibles delictes

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia

“A la nonne!” | Així ha sigut la 81a cavalcada dels Reis d'Orient a Vic

La inestabilitat del sector porcí provoca pèrdues per valor de gairebé 12 milions a Baucells

Comprar una casa a mitges a Vic, compartint espais, alternativa als lloguers disparats

Francesc Giné, nou director general de Grup Gepork

Tercer abocament de pneumàtics al riu Gurri de Vic