Li he dit a la IA que escrigui aquest relat sense que sembli que ho ha escrit la IA.
No sé si se n’ha sortit. La raó és ben senzilla: aquesta història va de percepcions, d’emocions, de sentiments… En resum, de conceptes que no s’avenen massa amb l’etiqueta “artificial”. Sens dubte fora més escaient qualificar-los com a molt “naturals”, molt humans, vaja. Modèstia a part, eh. Que no se’ns ofengui l’algoritme.
Ja sé que ella, la IA (sí, potser li hauria de posar un nom, però aquí de publicitat gratuïta res de res, que al capdavall això ho fem per amor a l’art; o, ves a saber, igual ens busquen un embolic per qüestió de drets de propietat intel·lectual o alguna altra martingala d’aquestes; que ningú no es llegeix la lletra petita i tot s’accepta a la babalà i llavors no saps d’on et cau la clatellada… anomenem-la doncs IA, que és curt i entenedor)… Disculpeu la verbositat, amb aquestes digressions és ben fàcil perdre el fil. Reprenem-lo.
Com deia unes línies més amunt, la IA té totes les dades que us pugueu imaginar per fer un relat d’allò més versemblant. Us ressenya i us explica qualsevol cosa que li demaneu.
No us talleu. Té al seu abast tota la informació que nosaltres, humils pasterades de composició bioquímica, no assoliríem ni en mil vides. Alegria, dolor, esperança, angoixa, coratge, temença, valor, fatiga… Pregunteu, pregunteu… En sap un niu de qualsevol cosa, us ho descriurà amb precisió i riquesa de detalls i us posarà els exemples que vulgueu, ornats amb anècdotes i tecnicismes que ni els més doctes en la matèria us podrien oferir. Us citarà Dant, Ausiàs March, Primo Lévi, Mary Shelley, Joan Sales, David F. Wallace, Cantinflas, Evan Dando, Scarlett O’Hara, Carles Porta i la gata boja…
Ens guanya de molt. No hi tenim res a pelar. Batalla perduda d’antuvi. Però, i aquí em pregunto: pot comprendre el que està exposant? O simplement aboca dades ordenades amb sentit i coherència? Que potser té capacitat per sentir la “fisicitat” que no descriuen ni les paraules ni les imatges? Les fiblades, els calfreds, les llàgrimes de joia i les de dol, l’estómac que s’encongeix, l’oxigen que no arriba als pulmons. Això ja es complica… Per molt que vulgui assemblar-se a un cervell humà, en el seu llarg codi de zeros i uns no hi tenen cabuda sensacions, esperances, ni aquella espurna que no atén a raons.
Però deixem-la sola davant d’aquest repte. Vejam com se les enginya.
Volta la vuitantena. Passada de llarg, si filem prim. Hospital enllà, empetitint molt els ulls i fitant amb atenció hom albiraria ja els noranta. Quan, en els rutinaris qüestionaris de valoració de memòria a què el sotmeten periòdicament, li demanen la data de naixement acostuma a quedar-se en silenci, molt concentrat, com si estigués traient la pols a les lleixes de la memòria, cercant la resposta correcta en algun volum florit entrellucat de revolada. I, de vegades, no troba res, i aleshores esbossa un somriure desdibuixat, com un infant quan l’enxampen després d’una petita trapelleria, i es disculpa amb un posat dolç i resignat.
Al temps se li atorguen múltiples qualitats humanes i una d’elles és que no perdona. Colossal certesa. Ell va passant, així, com qui no vol la cosa; però amb perversa displicència es va cobrant el seu tribut. I en el seu decurs percebem que tot s’ha complicat i es complica més cada dia. Qualsevol activitat rutinària i mecànica, d’aquelles que es resolen amb el cap pensant en altres coses, ara esdevé un repte i un contratemps enutjós i complex. Cordar-se un botó, encertar els dos extrems d’una cremallera… ja no parlem de posar-se uns mitjons o calçar-se les sabatilles. Fer arribar la cullera a la boca sense tacar-se la camisa. Llevar-se del llit o alçar-se d’una butaca. Desafiaments olímpics.
La metgessa i una infermera han vingut a casa. Fa uns dies que no està fi i avui es troba gairebé sense forces, abaltit. Des de la seva butaca les fita fixament mentre parlen amb un dels seus fills. Amb molta atenció però des de galàxies de distància. Els observa mentre conversen, copsant ara sí ara no mots que no comprèn. No sabem què pensa. Parlen d’ell i se suposa que el deu amoïnar el no entendre on va a raure tot plegat.
De cop i volta, recula en la memòria i se li apareixen imatges del metge del poble que el visitava fa anys i panys a la seva consulta. El pis, al bell mig d’un carrer fosc i estret, era laberíntic i senyorial. El doctor, un home menut, elegant i amb un bigotet retallat i esgrogueït d’aquells que estaven tant en boga a mitjans del segle passat. Un senyor dels d’abans, amb un halo de respectabilitat indiscutible, al qual se li parlava des d’una distància reverencial. Tot i que, d’entrada, aparentava un tarannà eixut, en el tracte directe desprenia una humanitat i una confiança en el seu saber que per si sola ja començava a guarir. Parlava sense mirar-te mentre gargotejava la recepta amb estilogràfica i una lletra que feia honor a la cal·ligrafia pròpia de la seva professió. I sempre, sempre, amb una cigarreta als llavis o als dits. Obviarem qualsevol comentari al respecte. Penitenciagite!
I ara té al seu davant aquesta noia que podria ser la seva neta, amb l’orella reblerta de pírcings i un aro al nas, gesticulant i donant instruccions amb desimboltura i eficiència. I que, de tant en tant, desvia l’atenció de la conversa que manté amb el fill i se li adreça amb tendresa i simpatia, amb un capteniment que, si per si sol no cura, reconforta d’allò més.
Els tècnics sanitaris, una dona i un home, entren al pis com àngels de la guarda multicolors i en comptes d’ales porten a l’esquena una motxilla com la bota de Sant Ferriol. Afables i eficients, l’asseuen a la cadireta i el baixen per l’escala amb esforç i perícia. El treuen al carrer i el pugen a l’ambulància. El seu fill se li adreça de la vorera estant i li diu alguna cosa que no entén. Intueix que vindrà cap a l’hospital seguint l’ambulància. La matinada és encara fosca i roineja.
En aquesta ocasió ha estat de sort i li ha tocat el llit del costat de la paret envidrada dels nous boxs, més amples i còmodes que els cubicles d’urgències habituals. I, en una cabriola enjogassada de la fortuna, fins i tot la companya d’habitació és tolerable. Tot i que està inquieta i no para de bellugar-se i que, a voltes, engega algun estirabot, la convivència és suportable. Cas diferent fora que compartís espai amb el pacient d’alguna de les habitacions que hi ha passadís enllà. Fa llarga estona que crida, maleeix i brama. Infatigable. No és fàcil escatir d’on treu aquest torrent d’energia. La decrepitud oculta misteris insondables.
Al penjador de la paret de davant del llit hi ha una dessuadora amb caputxa. Mirant-nos-la fixament i deixant volar la imaginació podríem jugar a buscar quines formes ens suggereix. Si li demanéssim al seu fill, que després d’hores assegut a la butaca ja no sap com distreure l’espera, ens respondria que li recorda vagament l’ET, aquell extraterrestre macrocefàlic, camacurt i rabassut, d’ulls immensos i que maldava per tornar a casa, en una escena de la pel·lícula homònima en la qual els seus protectors el camuflen amb una caputxa. Però ell et donaria una altra resposta. En una breu treva que li concedeixen els atacs de tos, tomba el cap envers el fill i li diu que l’òliba que hi ha a la paret fa estona que se’l mira i aquesta presència vigilant, sobrevinguda i animal, l’inquieta i el neguiteja. Com és d’esperar, la primera reacció davant l’absoluta convicció de l’afirmació del pare és de sorpresa. Però ja no és la primera vegada que ho viu. L’ha vist patir al·lucinacions en ingressos anteriors. No obstant això, sempre t’agafen amb la guàrdia baixa. Afortunadament, per això tenim els tòpics. I l’experiència és un grau. El fill s’aixeca de la butaca, s’atansa a la jaqueta, la sacseja i la deixa fora de la vista del pare. “Ja està, pare. Ja l’he feta fora.” El pare se’l mira i li agraeix l’acció amb la mirada. Torna a relaxar-se i comença de nou a estossegar. La mascareta de l’oxigen xiuxiueja com una serp…
Han passat ja uns dies. Hi ha hagut certa millora. Cap luxe. La fragilitat és palesa. Però a l’hospital no regalen estances amb les despeses pagades. La metgessa parla atropelladament i accelerada. Costa trobar un forat per encabir alguna rèplica que permeti qualificar la conversa de diàleg. Tot i que això no treu que la doctora sigui força didàctica i regraciablement empàtica. Si tot va bé, en un parell de dies cap a casa. El fill li transmet la bona nova. I ell el respon amb una mirada plàcida. Ja té ganes de recuperar les seves rutines, els seus espais, la companyia familiar.
Després d’un parell d’hores d’espera, torna a casa en ambulància. Els dos tècnics sanitaris l’ajuden a baixar del vehicle i l’acompanyen fins a l’entrada. Ara, però, ja puja l’escala pel seu propi peu. Amb dificultats, això sí. El que no té cap importància quan estàs bé, ara esdevé una gesta gairebé alpinística: les darreres passes abans de fer cim. Un peu ara, adés l’altre. Manca l’aire. Cada moviment un risc… I ja som al replà del pis. S’obre la porta i de nou a l’estimada llar. Un petit trajecte més, travessar el rebedor, entrar al menjador, arribar a la seva butaca i deixar-se anar. No té gaire gana, però aviat serà hora de dinar. Potser una mica de brou i alguna fruita ben pelada i tallada encara entraran prou bé. Un àpat frugal i després tornar a la butaca i quedar-se adormit en un moment de calma dolça… Que dura ben poc perquè aviat la bufeta es manifesta i proclama que el viatge al bany és inexcusable. I aquella desagradosa sensació que s’escapa… Avança la tarda, amb el televisor amb el volum a tot drap i la placidesa de compartir els comentaris insubstancials que donen a la monotonia domèstica aquella garantia de recer i seguretat. Només resta esperar que vespregi una mica més, sopar alguna coseta lleugera, una estona més de televisió i cap a dormir, avui però al seu llit. Com a casa enlloc, fins que es pugui…
Ah, per cert, li he demanat a la IA que escrivís un relat sobre què ens depararà el futur. Com ho veieu? Ja em direu, que se’ns esgota el límit de caràcters que li he proposat i en això sí que la IA hi té la mà trencada… o és el xip?
