Jordi San José: “Una de les feines del sistema educatiu, en el seu conjunt, és garantir la cohesió social”

Vuit anys d’alcalde i abans, de regidor. Però a les aules, abans que a la política. Què pesa més?M’han apassionat les dues coses per igual. Tinc la sort d’haver pogut treballar gaudint al cent per cent en totes dues etapes. No em faci triar! Al seu llibre hi ha un professor com a fil conductor de tots els casos que explica. En Miquel, que és de ciències i més o menys de la seva edat. En Miquel és en Jordi San José?Bastant... Ell es jubila com a mestre, i jo m’he jubilat com a alcalde. Tots els personatges són algú. Al llibre, cada capítol és una família, i són les que jo m’he trobat quan era tutor a les aules o que m’he trobat quan rebia persones de Sant Feliu a l’Ajuntament. Tenia per norma rebre tothom, i aquí hi surten casos de famílies en situacions complicades que he conegut personalment. Estimades famílies, en plural, en el títol. Ho diu perquè les famílies són així, cada vegada més plurals?Exacte. Es parla de la crisi de la família, i jo no crec que existeixi. Com a alcalde, he fet centenars de casaments. El que està en crisi és aquell model de família basat en la imposició, en l’obligatorietat, en la submissió de la dona a l’home... Hi ha un model tradicional de família que es manté, però com a opció, no com a norma. I han aparegut altres opcions: hi ha homes que s’estimen amb homes i dones amb dones, hi ha homes i dones que volen tenir fills sols, i entre tots els que coneixen altres persones i volen tenir segones oportunitats... i més encara. Però tots es basen en el que jo intento posar en valor en el llibre: la incondicionalitat de l’amor als fills, la voluntat de donar-los el màxim de confiança i oportunitats. Amb independència del gènere dels progenitors i d’altres condicionants, hi ha la voluntat explícita d’estimar els fills. La família és l’espai en què els infants creixen amb seguretat i amor. I el llibre vol posar en valor la família... i totes les famílies. El sistema educatiu ha hagut d’aprendre a conviure amb aquesta diversitat? Ho fa bé?Aquesta diversitat de situacions familiars te la trobes amb el tarannà dels nois i noies, amb la seva forma d’estar a l’aula. Per interpretar bé per què aquell alumne te’l trobes més trist, més actiu o més distant has d’entendre realitats familiars que són cada vegada més complexes. El que passa a la societat, acaba passant a l’escola, t’ho acabes trobant a l’aula, i has d’aplicar els mecanismes per poder-la acollir amb tot el respecte del món. Estem parlant de moltes diversitats: origen geogràfic, capacitats cognitives, gèneres, estructures familiars... o possibilitats econòmiques.De fet, ja hi eren però s’han ampliat. Les cognitives, per exemple: abans es derivaven totes als centres d’educació especial o, si era un repetidor de curs, es trucava als pares i se’ls deia que estarien millor en una altra escola. Els apartaves, per dir-ho d’alguna manera, segons el nivell acadèmic... o econòmic, que moltes vegades van lligats. Avui dia l’escola té vocació de ser inclusiva, d’atendre tot l’alumnat. Tenint present que hi ha famílies que, a casa, no els poden donar prou suport, i això també ho hem d’incorporar a la gestió de l’aula. Parlem d’alguns casos del llibre. Al primer capítol, una nena que va amb xancletes a l’escola, a la tardor i plovent. Es detecta que al darrere hi ha precarietat econòmica. L’aula és l’últim lloc on s’haurien de notar aquestes diferències?Una de les feines del sistema educatiu, en el seu conjunt, és garantir la cohesió social. L’escola pública pretén la universalització de les oportunitats. Una altra cosa és com es materialitza a l’inici de curs, quan hi ha les despeses del material escolar, els menjadors, les colònies... En principi, el sistema educatiu hauria de garantir la igualtat d’oportunitats i ser un factor de disminució de les desigualtatat socials. Perfecte sobre el paper i com a intenció genèrica, però com ho fem?En el llibre apunto solucions, en aquest cas de la pràctica com a alcalde. El cas de la nena que veuen que va amb xancletes quan ja fa fred, se’n parla en una comissió social de centre. No tots els instituts i tots els municipis la tenen, és clar. Però en el nostre cas, cada centre sí que la tenia. I ha de permetre identificar els casos de nens als quals, sense que ningú els hagi de treure els colors a l’aula (perquè no ha pagat el material, perquè no porta llibres, perquè no pot anar a les excursions...), s’identifiquin les situacions de risc de quedar despenjats i les corregeixi. Vol dir que, primer de tot, ens hem de dotar de mecanismes d’escolta per encendre el llum d’alarma. Sense que sembli que a la nena de les xancletes li fas caritat...... ni tractes de favor, ni paternalisme, ella té tot el dret a tenir tots els llibres i ordinadors que convinguin i a anar de colònies com la resta de la classe. El sistema educatiu ho ha de fer possible. Però que quedi clar, són dificultats que no pot resoldre sola l’escola. Si hi ha una família en situació de pobresa crònica, l’escola pot avisar els serveis socials de l’Ajuntament perquè els fills vagin més segurs i menys neguitosos a les aules. El cas aquest, que parla d’una família on hi entra un sou però no arriba per a totes les despeses, el tenim i tindrem sobre la taula molt sovint...Estic veient una família de Sant Feliu que ha passat per una situació semblant. Es va actuar i no s’han hagut de preocupar d’aquest aspecte. Un altre cas real del llibre: el sistema diu que els bessons no poden anar junts a l’aula. Uns pares ho posen en dubte i ho argumenten. El sistema ha de ser flexible.També és un cas concret. Inicialment, rigidesa. Els pares no estan qüestionant el sistema, estan qüestionant la imposició del sistema. Pot ser perfectament recomanable en alguns casos, però en altres no. Amb la trajectòria que tenim i amb l’expedient dels nostres fills, volem tenir l’opció, ens diuen ells. I jo crec que en el llibre es respira aquest dret de tenir les opcions que considerem millors. També reconeixem que hi ha parelles que volen tenir fills, altres que no, i algunes que no en tenen de biològics però volen acollir-ne... Les coses no s’han de fer perquè sempre s’ha fet així. Però que el professor s’hagi de reunir no amb dos pares sinó amb tres –pare i mare que s’han separat, i la nova parella de la mare– reconeixerà que no és tan habitual. I això també surt en un episodi.És l’excepció. He vigilat molt la versemblança de cada episodi, i aquí vaig pensar que m’havia passat. Hi ha moltes parelles que han refet la seva vida, però que mantenen distància amb les noves... però he conegut algun cas que no. En aquest cas, tant el pare biològic com la segona parella de la mare eren molt conscients que compartien el mateix objectiu: el benestar del seu fill. Per desgràcia, és més habitual veure pares o mares que competeixen per l’amor dels fills quan s’han separat. Veure’ls tots dos en una reunió a l’escola és força excepcional. Dos germans, amb diferents capacitats, un amb síndrome de Down. Aquest ha d’anar a un centre especialitzat? Discussió de família.Volia parlar de famílies que es troben en una situació límit. Que el pare i la mare no accepten la realitat d’una mateixa manera. Ens hi trobem. El pare diu que el fill està malalt, la mare diu que la síndrome de Down no és una malaltia, i l’altre fill que va a l’institut en pateix conseqüències... però és el que li farà veure les coses al pare, que a l’últim moment reacciona. També he posat un cas de família que viu la violència masclista. En el primer, es poden sobreposar, en el segon no. Anem a la diversitat d’orígens. Festa de Sant Jordi... i coincideix amb el Ramadà. La discussió al centre escolar és si ha d’haver-hi o no entrepans, en solidaritat amb els alumnes de famílies musulmanes.Als centres hi ha alumnes de procedències molt diverses. Aquí he situat el tema en el marc de la comissió cultural que prepara el Sant Jordi. I prenen l’acord de traslladar la festa per no interferir en el Ramadà. Segurament l’any 2023 o 2024 passarà, que s’escaurà el Ramadà per Sant Jordi. S’han de poder abordar i resoldre, aquests temes. I aquí es fa amb la participació de les famílies i del centre, en un marc concret. Li vull donar el màxim de normalitat: ho plantegem i ho resolem, no ho amaguem i ho deixem córrer. S’hauria pogut resoldre d’una altra manera? Potser sí. La seva família és una família d’acollida. I també són presents en aquestes pàgines...Sí, els he volgut donar visibilitat i normalitat, tant a les famílies adoptives com a les d’acollida. Hi ha molts infants que necessiten una llar, i que és millor que la tinguin que no pas que vagin a un CRAE (Centre de Recursos i Atenció Educativa). Com que en soc, conec bé els mecanismes del sistema i els he explicat. En tot cas, ve a dir-nos que ha d’haver-hi uns canals i uns mecanismes preparats per abordar els conflictes?Per què en alguns països hi ha menys abandonament que aquí, o un millor nivell d’assoliment escolar? He seguit molt el cas francès, i les polítiques d’acompanyament a l’escolaritat. Els centres s’han de sentir acompanyats sense sentir-se intervinguts ni qüestionar el seu projecte educatiu, només faltaria! I aquí hi tenen un paper les famílies i també les administracions més properes, els ajuntaments. El que no pot ser és que hi hagi alumnes que quedin abandonats a la seva sort. Acompanyar sense interferir, ajudar sense destorbar. Aquest és un altre missatge del llibre. Al seu llibre hi surten unes associacions de familiars i uns consells escolars una mica ideals, permeti’m que li digui. Que també n’hi ha d’aquells que us volen dir als docents com heu de fer la vostra feina..Sí, també hi són, també hi són. Una de les objeccions que tindrà al llibre és que ho presento tot en positiu. Però la major part de la gent del nostre entorn funciona d’una manera responsable, positiva i respectuosa. Parlo dels arbres que creixen, no dels que cauen [el llibre l’encapçala el proverbi xinès “fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen]. Tot el que explico es pot fer. Una comissió social de centre existeix en tots els municipis? No! Ni tampoc oficines municipals d’escolarització, per abordar un problema que tenim a Catalunya, que és la segregació escolar: les escoles que tenen un nombre molt elevat de població migrant enfront de les que gairebé no en tenen. Però els ajuntaments no hi estan obligats, a disposar d’aquestes eines. La llei no els hi obliga.No. Ni tampoc obligacions legals per evitar la segregació. Jo opino que malauradament, però no existeixen. Depèn de com funcionin els serveis territorials d’Ensenyament i de les voluntats dels ajuntaments.

Jordi San José: “Una de les feines del sistema educatiu, en el seu conjunt, és garantir la cohesió social”

Taradell enceta la temporada dels Tres Tombs amb una festa reinventada

Sis propostes culturals per al cap de setmana

Anna Estrada i Andrés Corchero, en un muntatge de text i dansa a l’ETC

21.874 persones han participat a les activitats del Badanadal a Manlleu

LA PREGUNTA

Aquest any 2025 serà millor que el 2024?

Tres robatoris en tres mesos: "Ens sentim desemparats"

Vuit empreses d'Osona i el Lluçanès, entre les millors pimes de l’Estat

Tres detingudes a Vic per robar en cases d’arreu de Catalunya amb un botí de 142.000 euros

La Guàrdia Civil atribueix al gerent del Fitó de Seva infraccions ambientals i possibles delictes

Fuig d'un control, condueix temeràriament per la C-37 i l'atrapen a Sant Vicenç amb 43 quilos d'haixix

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia

“A la nonne!” | Així ha sigut la 81a cavalcada dels Reis d'Orient a Vic

La inestabilitat del sector porcí provoca pèrdues per valor de gairebé 12 milions a Baucells

Francesc Giné, nou director general de Grup Gepork