Preveien que serien una vintena de persones, però en van ser un centenar. Totes, interessades a conèixer el Museu de la Torneria en un altre format, una visita nocturna a càrrec del responsable del museu, Gerard Verdaguer, acompanyada de música amb l’acordionista Guida Sellarès que lligava amb les explicacions. La primera parada era davant d’una girafa de fusta. L’origen de la peça venia del Zoo de Barcelona, ja que als anys 30, segons Verdaguer, van portar-hi aquests animals. “Van tenir molt èxit i algú hi va veure la visió comercial.” Així, es van posar en contacte amb torners de Torelló que ho van provar. Van descompondre la figura en formes geomètriques i la van muntar. Per “mimetisme” la resta de torners es van llançar a fer ninots, una activitat que van fer de Torelló “la capital dels ninots de fusta” fins cap a la dècada dels 70, quan el plàstic els va desbancar.
Sonava l’acordió i els visitants s’endinsaven dins de l’exposició del museu. I s’aturaven davant la matèria primera, la fusta. Verdaguer recordava l’anècdota dels Torreta, una de les grans torneries de la Vall del Ges, que van comprar una fageda en una subhasta i comentaven que era “el rebost” per a la torneria.
Passaven cap a la torneria artesanal, una època en què un sastre que venia de fora es va adonar que a causa del torn alguns treballadors “estaven malgirbats”. I passaven a la torneria de banya. L’historiador mostrava les banyes que es transformaven en peces. “A Torelló feien pintes que anaven arreu del món”, explicava, fins que també el plàstic les va suplantar. També ensenyava el brocal d’una botija de vi: “Si no és de plàstic és fet a Torelló”, ja que s’exportaven a molts punts del territori. Si estaven ben fetes les provava la gent gran: “Si els quedava enganxat al llavi era bo.” Llavors va explicar que es venien els encenalls de les banyes a Mallorca, on els feien servir d’adob.
La visita, sempre acompanyada de música, continuava fent anar l’embarrat i fins a uns altres ninots de fusta, molts de Disney i fins i tot articulats.
La peça més antiga
La peça més antiga que es conserva al Museu de la Torneria té 300 anys i està feta amb roure. Es va tornejar l’any 1630 i es tracta d’una part de la barana del cor de la parròquia de Sant Feliu. Segons Verdaguer, es va salvar de la crema del temple el juliol de 1936 i en queda una altra a la barana actual de l’església que també es va conservar.
{{ comment.text }}