A la meva habitació hi ha una llum que entra per la persiana que sembla un codi de barres. Jo la miro i intento comptar les línies, però avui el meu processador va lent. Molt lent.
–Pau, va, que arribarem tard a l’escola! –crida la mare des de la cuina.
La seva veu és com un altaveu que té el volum massa alt i fa que em vibrin les dents. Jo no em vull moure. Estic en “Mode estàtic”. Al taller de robòtica, el monitor ens va ensenyar que si un robot no rep les instruccions clares, el millor que pot fer és quedar-se quiet per no xocar contra la paret. I jo ara mateix no tinc cap instrucció clara. Dilluns, a casa de la mare. Divendres, a casa del pare. Dissabte a la tarda, intercanvi a la benzinera de la carretera de Vic. És com un “Bucle infinit” d’aquells que fan que l’ordinador es quedi penjat i surti la rodeta de colors.
M’encullo sota el nòrdic. Està calent i no pica. És el meu “Escut de seguretat”. Noto que se m’encén una llum vermella al mig del pit. És l’alerta d’error. Si m’aixeco, hauré de carregar el sistema operatiu: posar-me els mitjons (que tenen unes costures que em fan mal, com si fossin cables pelats), esmorzar veient que la mare té la cara trista i anar a l’escola on tothom corre i crida.
–Em fa mal la panxa, mama –dic fluixet, encara que sé que no és veritat.
Però és que no sé com explicar-li que no és la panxa. És que la meva bateria no ha carregat durant la nit. Està a l’1%, i només d’imaginar-me el soroll de la porta del cotxe del pare quan em vingui a buscar, el percentatge baixa a zero de cop. El meu sistema diu “Shut down”. Apagant.
La porta de l’habitació grinyola. És un so agut, com quan una peça de plàstic frega amb un engranatge que no està ben greixat. La mare entra a poc a poc. No encén el llum, sap que els meus sensors visuals estan massa sensibles i que la claror em fa mal.
–Pau, carinyo… t’he portat un suc. En vols fer un glop?
La seva mà em toca el braç per sobre de la manta. Noto la seva pressió. Si jo fos un robot, el meu “Sensor de tacte” enviaria un senyal al processador dient: “Atenció, contacte detectat.” Però el meu processador està ocupat intentant entendre per què la mare fa olor de colònia barrejada amb tristor. El meu nas és molt bo detectant barreges químiques estranyes.
–No tinc gana, mare. Tinc el sistema bloquejat –li dic sense treure el cap de sota el nòrdic.
–És per la mudança del pare, oi? –diu ella amb una veu que tremola una mica.
Mudança. És una paraula curta, però per a mi és com un error de programa que ho esborra tot. El pare s’ha endut les seves coses a un pis de Vic, a prop de l’Estadi, i diu que allà també tindré una habitació. Però els meus càlculs no quadren. Si jo soc un, i ells són dos, i ara hi ha dues cases… m’haig de dividir per la meitat? Això és matemàticament impossible. No em puc partir com un formatget de l’Escribà.
De cop, sona el mòbil de la mare. Ella sospira. Sé qui és sense mirar-lo. És el pare. El “Senyal de trucada” té un to diferent quan truca ell; és com una interferència que ho omple tot de soroll elèctric. La mare surt al passadís, però jo la sento igualment. Tinc l’oïda com un micròfon parabòlic d’aquells que fan servir als documentals.
–No, no vol aixecar-se… No m’ho invento, Jordi! Creus que m’agrada que no vagi a l’escola? Si vols, vine tu i l’obligues!
Les seves veus xoquen al passadís com si fossin dos cables pelats que treuen xispes. Bzzzt. Bzzzt. Al taller de robòtica ens van dir que si ajuntem el pol positiu i el negatiu sense una resistència pel mig, tot explota. Els meus pares són així, però sense cap resistència que els freni. I la resistència hauria de ser jo, però jo ja no tinc força per aguantar tant de voltatge.
M’assec al llit un moment. Tinc la llibreta de robòtica a la tauleta de nit, plena d’esquemes de circuits que sí que funcionen. Els circuits són fàcils: si el corrent no passa, revises el cable, canvies la pila i ja està. Les persones, en canvi, no tenen un manual d’instruccions. Ningú m’ha donat el PDF de “Com sobreviure quan el teu món es parteix en dos”.
El dimecres es va aixecar amb el cel color de plom, d’aquell gris que tenen les plaques de metall abans de polir. La mare no va escoltar els meus informes d’error.
–Pau, no podem tornar a faltar. El pare s’ha posat fet una fúria pel WhatsApp i diu que si no vas a l’examen de Naturals ens portarà problemes. Fes-ho per mi.
“Fes-ho per mi”. Aquesta frase és com una línia de codi mal escrita que genera un conflicte de prioritats. Vaig forçar l’arrencada.
A la classe de Naturals, l’olor de guix i de desinfectant de llimona em feia pessigolles al cervell. La senyoreta Montserrat va repartir els fulls. Jo sabia les respostes. Estic segur que les tenia guardades al meu “Disc dur”, a la carpeta de Coneixements útils. Però quan vaig mirar la primera pregunta, va passar el desastre.
“Explica el cicle de l’aigua i els canvis d’estat.”
“Canvis d’estat”. La meva ment va fer un salt. Vaig pensar en el meu pare canviant de casa. En la mare canviant de cara quan plora. En jo canviant de maleta cada divendres. De cop, les lletres del full van començar a vibrar. Era com si el monitor del meu cervell hagués perdut la freqüència de refresc.
“Error crític. Memòria insuficient.”
Vaig agafar el bolígraf, però la meva mà no rebia les ordres. Era com si el cable que connecta el cervell amb els dits s’hagués tallat. El soroll dels altres nens escrivint era insuportable, com milers de formigues caminant sobre un panell de control de vidre. Clac, clac, clac.
–Pau, et passa alguna cosa? –va preguntar la senyoreta Montserrat.
Jo volia dir-li que s’havia produït un “Kernel panic”, que el meu sistema operatiu s’havia quedat congelat en un bucle sense sortida. Però de la meva boca no en va sortir res. Només un silenci espès, com la boira que aquell matí s’enganxava als vidres de l’escola. Vaig notar que el cor em bategava massa ràpid, com un motor que s’està escalfant massa perquè el ventilador no funciona.
Em vaig quedar mirant el full en blanc. Estava tan blanc com jo per dins. No hi havia dades. No hi havia robòtica. No hi havia res. Vaig tancar els ulls i vaig posar el cap sobre el pupitre. “Pantalla blava.” Havia petat tot.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, era al despatx de la directora. A la taula hi havia el meu examen buit. El meu silenci per escrit. A fora, a través del vidre, es veia la boira de Vic, que començava a desfer-se com si algú hagués posat un terròs de sucre en un got d’aigua. Llavors els vaig veure. Estaven a l’altre costat de la porta. No es cridaven. El pare tenia el cap baix i la mare es mirava les mans. Semblaven dues peces d’un Lego que algú hauria forçat tant que ara ja no encaixaven bé.
Van entrar i es van asseure un a cada costat. Jo em vaig fer petit a la cadira.
–Pau… –va dir el pare. La seva veu no era de ràbia. Era una veu fluixeta, com quan se’t gasten les piles del comandament i el cotxe teledirigit va a poc a poc–. Ens han dit que t’has bloquejat. Has fet un curtcircuit?
Jo vaig mirar la meva motxilla.
–És que no tinc prou connectors –vaig dir, i vaig notar que els ulls em coïen, com si m’hagués caigut una gota de soldadura calenta–. Tinc un connector per la mare i un connector pel pare. Però si us poseu a cridar o si us feu mala cara a la carretera quan m’heu de recollir, el corrent puja massa i em crema la placa base. I llavors, m’apago. No vull anar a l’escola, ni menjar, ni res. Només vull estar en mode standby perquè no em faci mal res.
La mare es va tapar la boca amb la mà. Vaig veure com li queia una llàgrima. Una gota de líquid clar, com el que surt d’algunes bateries quan estan velles.
–Escolta’m, Pau –va dir ella, apropant-se una mica–. El pare i jo… hem fet moltes coses malament. Som com un robot que ha perdut la programació i ha començat a anar contra les parets. Però t’estimem. I això no és un codi que es pugui esborrar.
–Però ja no som una família –vaig respondre. Això era el que més em feia vibrar el pit, com un motor que s’està gripant.
–Sí que ho som –va dir el pare, posant la mà a la taula, a prop de la de la mare–. Però serem una família d’aquelles que es diuen “redundants”. Com quan un avió té dos motors per si un falla. Ara tindràs dues cases. Dos llocs on carregar les piles. I nosaltres… hem promès que farem com els castellers. Saps què fan quan fan pinya?
Jo vaig assentir. A l’escola havíem vist vídeos dels castellers de Vic.
–Doncs això. Encara que no visquem sota el mateix sostre, farem pinya per sota teu. Perquè tu puguis pujar amunt i fer l’aleta sense por que la base es mogui. Serem el teu suport, encara que estiguem a un metre de distància l’un de l’altre.
Vam sortir de l’escola i vam anar a Manlleu, a prop del passeig del Ter. Ens vam asseure un moment en un banc a mirar com passava l’aigua. El pare va anar a buscar unes coques de sucre de la fleca de sota l’església. M’agrada el soroll que fa el sucre quan l’esmicoles; és un so net, com de vidre que trenca, però dolç.
–Avui no vull fer deures –vaig dir–. Vull mirar com corre el riu. El riu sempre va cap avall, oi? Mai torna enrere.
–Mai, Pau –va dir la mare, menjant-se un tros de coca.
–Llavors nosaltres tampoc tornarem enrere. Però el riu arriba a molts llocs –vaig pensar en veu alta–. Potser tenir dues cases és com si el riu es dividís en dos canals. L’aigua és la mateixa, només que va per camins diferents.
Em vaig sentir més lleuger. Com si m’haguessin tret un pes de plom de sobre el processador. No era perfecte. Encara em feia una mica de por el divendres, quan hauria de canviar de maleta i de casa. Però ja no sentia que m’anés a cremar.
Vaig agafar la meva llibreta i vaig dibuixar un circuit nou. No tenia forma de casa. Tenia forma de xarxa. Molts punts connectats per cables invisibles que es deien “estimar”, “cuidar” i “escoltar”. Vaig tancar la llibreta. La boira de la Plana se n’havia anat del tot i es veia el sol tocant les pedres del pont de Can Molas. Vaig notar que la meva bateria pujava. 10%, 20%, 30%…
–Anem a casa? –va preguntar el pare.
–A quina? –vaig dir jo, fent una mica de broma.
Ells van riure. Un riure que no feia soroll d’interferència. Un riure que sonava a música de veritat.
–A la que tu vulguis, Pau. Avui, la que tu vulguis.
Vaig somriure. El sistema encara tenia alguns errors, però per primera vegada en molt de temps no em feia falta quedar-me al llit. Tenia ganes d’anar a robòtica i ensenyar-li a tothom com havia après a fer que un circuit funcionés fins i tot quan semblava que s’havia trencat per la meitat.
