Els primers de pujar a l’escenari de la Sala Ramon Montanyà van ser Anna Roig et l’Ombre de ton Chien, ja que malauradament Maria Coma va caure del cartell a causa de la seva afonia. Introduïts per un fragment del mateix documental que s’havia projectat unes hores abans, els de l’Alt Penedès van mostrar la seva sofisticada i reharmonitzada visió de la ‘chanson’ francesa.
Seguidament, El Petit de Cal Eril van presentar les cançons del seu debut (també van interpretar una cançó inèdita, la prometedora ‘Partícules de Déu’) amb la que va ser l’actuació més notable de la vetllada. El seu carismàtic cantant, Joan Pons, va posar-se el públic a la butxaca amb les seves constants bromes (algunes d’aquestes van convertir petits problemes tècnics en moments clau de la nit) i el grup va sonar convincent, tot i que no tant com les altres ocasions en què han actuat a Vic ja que les grans dimensions de l’escenari feien que les parts més psicodèliques perdessin intensitat.
Finalment Els Amics de les Arts van actuar davant d’un públic que coneixia i celebrava les seves cançons, tot i que no tant com en la seva visita al Pasternak fa només un mes i mig. Si en el documental es caracteritzava l’Anna Roig com una artista bohèmia i els components d’El Petit de Cal Eril com uns “extremistes rurals”, els Amics de les Arts vénen a ser la versió benestant dels Manel. I és que, tot i que copien d’aquests últims fins i tot els tics vocals del cantant, no aconsegueixen que la seva quotidianitat soni del tot real i això provoca que els seus espectadors es divideixin entre els que els adoren i els que els odien. Tot plegat, però, un bon recull del present més evident de la música en català.
{{ comment.text }}