Des que va sortir a la llum El llapis vermell, Oriol Molas ha de recordar sovint l’obvietat que és una novel·la. És a dir, ficció. Ell no és en Lluís Molins, el protagonista. Però l’escenari del relat sí que beu a la seva experiència: l’escriptor camprodoní va ser intern al Seminari de Vic als anys 80, i s’hi reconeix el paisatge encara que no n’esmenta mai el nom explícitament. El centre són els fets, els abusos que pateix un noi de 15 anys per part dels seus companys i el buit que troba en el seu entorn davant d’aquests fets.
La novel·la transcorre en dos plànols narratius. El del present, un dels clàssics sopars d’exalumnes en què es retroben tots els antics companys de curs. I el del passat, el moment en què el protagonista acaba l’antiga EGB i comença el BUP. Des que ha entrat a l’internat, ha viscut amb por. La del desarrelament de la família quan és encara un nen. La de fracassar davant d’una mare que li diu que fa un gran esforç per donar-li la una bona educació. “És la por de tota l’educació catòlica.”
Aquella por es converteix en pànic quan Lluís Molins comença a ser víctima d’abusos, el que avui en diríem bullying i que a principis dels anys 80 existia igualment amb altres noms. “Passava, i tots hi hem estat involucrats, si no com a abusadors o abusats, perquè hem callat, i per tant n’hem estat còmplices”, explica Molas. El personatge d’en Miquel Prats, el líder dels que li fan la vida impossible, respon al perfil d’algú que s’insinua que ha patit abusos i els reprodueix, algú que s’envolta d’acòlits que li riuen les gràcies i va graduant els seus abusos en un tràgic crescendo. Al cap dels anys, en el sopar en què es retroba amb la víctima, es veurà “que no ha evolucionat”.
Tampoc no canvia l’origen d’un abús: la diferència. En aquest cas, que Lluís Molins sigui un noi amb sensibilitat, que troba refugi escrivint i guarda els seus poemes en una llibreta que esdevé peça important de la novel·la (igual que el llapis vermell del títol). Si no fos això, seria ser gras, portar ulleres o, com un altre personatge de la novel·la, despertar a la pròpia homosexualitat. “Hem de continuar defensant el dret de sentir-se diferent”, diu l’escriptor tot recordant casos recents com el del suïcidi de Sallent.
I després hi ha una forma més subtil d’abús: si la primera és entre els alumnes –entre iguals– hi ha la dels professors, els capellans, cap als joves. Mai no explícita, però sí amb la promesa velada que “ser amable” pot reportar algun benefici. Insisteix altre cop que no parteix estrictament de la realitat, “sinó de preguntar-me com hauria reaccionat si m’hagués passat a mi”. I d’altra banda, considera que la literatura és en aquest cas una poderosa arma: “Si fossin casos reals, algú podria dir que han prescrit, en canvi la literatura no prescriu”. Literatura que per a Lluís Molins esdevindrà també una forma de venjança contra aquells que van convertir en un infern el seu pas a l’adolescència.
El llapis vermell es construeix al ritme d’un curs escolar i al ritme dels plats que van arribant a un sopar, en un joc formal que li dona ritme. I interpel·la el lector adreçant-s’hi a través d’un tu, una segona persona del plural que es va adreçant a Lluís Molins per explicar-li allò que ja va viure i ja sap. I cal arribar fins al final, també, per saber qui és aquest tu.
{{ comment.text }}