Els estudis antropològics de les religions interpreten que, en ocasions i llocs extraordinaris, el fet sobrenatural es fa present a la vida quotidiana. Aquest va ser l’argument inicial amb què es va iniciar la visita comentada als reliquiaris del Museu Episcopal de Vic d’aquest passat dissabte, conduïda per Joan Arimany i Juventeny, director de la revista digital Reliquiae Sanctorum in Catalonia, que recentment ha complert un any de vida i ha publicat el vuitè número.
El recorregut per les diferents sales del MEV, sota el títol genèric de Tant a la terra com al cel, va destacar la importància històrica, religiosa i cultural d’una dotzena de peces. Després d’una breu exposició a la sala d’actes, amb la intenció de contextualitzar-les i situar-les en el temps, la desena de participants va contemplar els notables estoigs de relíquies relacionades amb tres grans èpoques.
El primer d’aquests períodes, relacionat amb la col·lecció d’art romànic, va permetre observar les lipsanoteques o petites capses destinades a la consagració d’altars i que es van trobar en la reforma de diferents edificis eclesiàstics. Aquests reliquiaris, originalment ocults a la vista dels feligresos, van donar pas als primers casos que ja consideraven que calia una presència perceptible al mobiliari de les esglésies, com la talla de la Mare de Déu de Lluçà de la segona meitat del segle XII que té un reconditori a la part posterior. Un cas semblant, segons consideren alguns estudiosos, va passar amb el reliquiari de la veracreu que va obsequiar el bisbe Oliba a Arnau Mir de Tost, el 1040; sembla que aquesta petita caixeta de fusta, inicialment utilitzada com a lipsanoteca, va adquirir protagonisme posterior i se la va destinar a la veneració pública.
La segona etapa, emmarcada en l’estil gòtic, es va iniciar amb l’urna dels Sants Màrtirs de Vic, Llucià i Marcià, de finals del segle XIV. Aquesta peça de pedra, acuradament treballada a la cara frontal amb tres escenes de la llegenda dels antics patrons de la ciutat, va contenir les cendres venerades durant segles a la capella de Sant Sadurní i, posteriorment, la Pietat. Aquest recipient va servir d’exemple per detallar les altres arquetes del Museu, de fusta o de plata, com la de Sant Llorenç de mitjan segle XIV.
Després d’admirar els reliquiaris antropomorfes que imiten aquells membres dels sants al qual pertanyen les restes, la vista va finalitzar a la sala d’orfebreria barroca amb l’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu, desapareguda per la Guerra Civil i identificada fa 10 anys.
{{ comment.text }}