Sortir de l’armari a Osona

El 26 d’abril de 1977 s’inaugurava a Nova York la discoteca Studio 54, emblema de la transgressió i punt de trobada dels creadors més lliures d’aquella dècada de canvis. El mateix dia, en un lloc d’Osona, neix el protagonista d’El somriure dels dofins (Columna Ed.) i l’entorn en què li tocarà viure no és gens predisposat a les transgressions. Amb aquest contrast comença la segona novel·la que publica Francesc Soler, presentada divendres a Vic. Un relat que Blanca Busquets –que comparteix amb ell la condició de periodista i escriptora– va definir com “la història d’una sortida de l’armari a Osona”. I trenta anys enrere, això no era gaire fàcil. Francesc Soler és també el nom del protagonista. Un nen que passarà la seva infància “intentant encaixar en un motlle que no és el seu”, adonant-se progressivament de la seva homosexualitat en un poble on ni aquesta ni cap altra diferència són ben vistes. És presoner del que l’autor defineix com “la dictadura del tothom”, la uniformització. “Tothom té la mateixa religió, tothom és hetero...”. Els nens sempre sembla que han de viure feliços, i no és així. A l’escola, ell va a la classe dels dofins, aquells animals que sembla que riguin sempre, però simplement perquè aquella és la seva cara. El nen de la novel·la viurà tensionat, intentant aparentar, dissimular i trobar espais de felicitat en algunes amistats, com la de la seva amiga Janis, en els llibres, i més tard, en la fugida cap a la ciutat on l’anonimat és sinònim de llibertat. Allà podrà ser feliç, però també descobrirà que “per satisfer el desig a vegades es paga un preu molt car”. Res de nou, d’altra banda, perquè com diu ell mateix “acabes veient que tot ja li va passar a Oscar Wilde ara fa un segle”. Per tot això Soler no vol que El somriure dels dofins sigui un relat basat només en el dolor, “perquè del dolor no en surt res de bo”. El seu Francesc Soler de ficció sobreviu “amb esgarrinxades”, però ho pot pair i treure’n alguna cosa positiva. Sobretot, la conclusió que el camí per ser mínimament feliç “és sempre el de ser tu mateix, no algú altre”. L’escriptor és conscient que el joc amb el seu mateix nom provocarà la clàssica pregunta de tot el que explica li ha passat en realitat, el dubte de fins a quin punt allò que narra és real o és ficció. “Això va començar com un exercici de creació literària: em preguntava què passaria si veiés el meu nom arrossegat pel fang”, explica. Va veure que aquest alter ego Francesc Soler –que al llibre és dos anys més gran que ell– li resultava útil, i així va seguir. És real o no? “El que compta és la veritat literària: “És veritat si funciona”. I el poble de què parla, és Roda de Ter? Les referències que hi fa són evidents per a tothom qui el conegui, però també és cert que en cap moment no en surt el nom explícitament. La societat en general, i l’osonenca en particular, ha canviat molt des de finals dels anys 80 i principis dels 90, moment en què se situa la novel·la. En la seva infància, Soler recorda que els únics homosexuals de qui es parlava eren alguns personatges del món de la faràndula “, i després els que van emmalaltir de la sida. Ara la diversitat d’opcions sexuals està normalitzada, i hi ha referents públics des de fa temps, “tot i que de tant en tant encara hi ha gent rabiosa perquè se’ls acaba l’hegemonia”. Al cap i a la fi, com va dir Blanca Busquets en la presentació, “tots sortim de l’armari d’una manera o altra, en la vida”.

Sortir de l’armari a Osona

El Petit Circ Cric porta la seva màgia a Vic

El Toca Fusta resisteix a la pluja

Temps de tòfona a Centelles

Per Nadal, un crit per la pau

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

De no haver venut mai loteria a repartir mig milió d'euros

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

“Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts”

Mor Joan Capdevila, corresponsal històric d'EL 9 NOU al Moianès