Joan Arimany
Al segle XII, Vic ja venerava sant Just. Possiblement, es tractava del bisbe de la Seu d’Urgell del segle VI canonitzat per aclamació popular. Alguns historiadors, com Ramon Ordeig, han apuntat que religiosos de terres urgellenques n’haurien dut la devoció durant els primers temps de l’alta edat mitjana.
Ben aviat se’l va empadronar i se’l va convertir en un frare llec vigatà. Així encara ho consideraven, a la primera meitat del segle XIX, Jaume Ripoll i Joaquim Salarich. El canonge Ripoll, en un dels seus opuscles imprès el 1827, esmentava uns documents d’entre els anys 980 i 993 en els quals apareixia un home anomenat Just amb terres a Vic, la Serra de Senferm, i Taradell i afirmava: “Aquí es de notar que el nombre de Justo es enteramente desusado en los muchos centenares de pergaminos custodiados en este archivo, y que solo suena en nuestros documentos”. Aquest fet, juntament amb la tradició mantinguda de segles on s’explicava que “[…] era un seglar propietario de la ciudad de Vich, que tenía casa y habitación en la iglesia y calle que actualmente llevan su nombre”, semblaven arguments prou consistents per acceptar el sant local. Era tingut per “confessor” perquè no havia mort en martiri i la seva festa era cada 28 de maig.
El 1326, el bisbe assegurava que se’n posseïa relíquies, amb altar propi a la catedral, que hi serien venerades fins a la darrera Guerra Civil.
Les bones obres de fra Just el van fer mereixedor de canonització malgrat que Antoni V. Domènec, a la seva obra hagiogràfica de 1602, insinuava algun dubte: “[…] llegó á una tan rara santidad, que mereció ser puesto en el catálogo de los Santos”. El protagonisme del sant va augmentar arran del darrer gran terratrèmol del segle XV. El 25 de maig de 1448, un moviment terrestre amb epicentre a Catalunya va afectar greument edificis de llocs propers però Vic en va resultar indemne. La proximitat de la data amb la festivitat de Sant Just va comportar que li fos atribuït el mèrit de salvar la ciutat. També se li atribuïa el miracle de salvar el seu sepulcre quan hi havia caigut un mur al damunt. Tot plegat va fer que la seva invocació esdevingués adequada contra els sismes. Per sort per a la població, però per desgràcia per al sant, no es van repetir els terratrèmols i la seva protecció no era gaire necessària.
L’any 1656, es va plantejar l’elecció dels sants protectors de Vic. El Consell de la Ciutat va apostar pels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, mentre que el Capítol de Canonges de la Seu ho va fer per sant Just. El resultat de l’intens debat va decidir nomenar els primers i donar al segon, com a premi de consolació, el patronatge de la diòcesi. El simbòlic enfrontament, fins i tot, va arribar al punt que, en el segle XVIII, els màrtirs fossin reclamats per fer ploure i el frare ho fos contra l’excés de pluja.
La fama de sant Just, però, es va apagar gradualment a la segona meitat del segle XIX. El 1868 va deixar de ser patró del bisbat en detriment de sant Joan Baptista. Des d’aleshores, tot i estar present entre els noms de bateig de la població vigatana, el seu record va derivar en un simple déjà vu.
{{ comment.text }}