EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“Utilitzo tots els recursos que tinc a mà per explicar una realitat no explicada”

L’escriptor Francesc Serés publica ‘La pell de la frontera’, cròniques de la transformació que han viscut els pobles del Baix Cinca i el Segrià amb l’arribada de la immigració.

El 9 Nou
12/01/2015

Com en el títol del seu últim llibre, Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1971) s’ha mogut en territoris de frontera. I això vol dir de risc, explorant nous camins literaris en la confluència de gèneres o més enllà d’ells. La seva trajectòria comença amb les tres novel·les agrupades a ‘De fems i de marbres’ (2003) i segueix, entre altres, amb els contes ‘La força de la gravetat’ (2006, Premi Nacional de Literatura). Amb ‘La matèria primera’ (2007) va encetar una incursió en la crònica novel·lada, que ha continuat a ‘La pell de la frontera’ (2014), un recorregut per terres del Baix Cinca i el Segrià, transformades profundament per la nova immigració. L’autor va ser a Vic per presentar ‘La pell de la frontera’ en entrevistes a EL 9 NOU i EL 9 TV.

Vostè recorre el país, parla amb gent, observa el paisatge i escriu. No és novel·la, però va més enllà del reportatge… quin gènere és aquest?
En anglès hi ha un terme, no fiction, que engloba moltes coses. Deu ser el caràcter pragmàtic anglosaxó. El que faig és anar als llocs, veure, i contar-ho. Periodisme, crònica, reportatge? No fiction.

Ells en tenen tradició: el periodisme narratiu de Gay Talese, per exemple…
Sí. Hi ha maneres de narrar, com el periodisme, que són incompletes, no acaben de trobar totes les capes d’una realitat que en té tantes. La literatura permet seleccionar, retallar, accentuar. El periodisme també, però amb la cotilla de l’espai o del format. Jo no actuo de manera sistemàtica: vaig a un lloc i intento veure com ho explicaré. I en un cas és una entrevista, en un altre un relat, en un altre gairebé un dietari… Utilitzes tots els recursos a mà per explicar una cosa que no estava explicada. I això per a mi és literatura.

I explica la transformació d’un món rural amb l’arribada de gent de tot el món?
El que faig és veure com un país canvia a través de formes socials que encara no havia assumit. La realitat que estem vivint és nova: la immigració, la crisi… Per tant, hem d’explicar com aquests canvis ens han afectat i com ens definim a partir d’ells. Hi ha una fricció constant amb una realitat nova i això ens afecta, és evident. La realitat de dos pols petits –Saidí i Alcarràs– és un eix al voltant del qual hi cap tot: el món, el país… I per què no hi ha referents que ho hagin explicat? Has d’anar a Pla, Candel… En l’audiovisual s’ha narrat, però en literatura hem de recular molt per trobar antecedents.

Ho han fet veus procecents d’aquest mateix món, com Najat el-Hachmi…
Cert, però en el meu cas l’excusa són ells, i a través d’ells parlo de nosaltres.

La frontera del títol es pot llegir de diferents maneres: frontera dels pobles de la Franja, fronteres que travessen aquests immigrants, fronteres mentals…
Fronteres culturals, lingüístiques, religioses, socials, econòmiques… Cada frontera marca un espai que has de travessar. Això vol dir que hi ha moviment, i on hi ha moviment hi ha problema. La literatura es nodreix d’això.

Ens deixàvem la frontera racial…
… que és molt primària. Desafectem-la de tota connotació negativa: per què ens miràvem aquelles persones quan van arribar? Perquè no les havíem vist mai, senzillament, per l’estranyesa d’allò nou, no per cap prejudici. Aquesta mateixa estranyesa és la que et fa preguntar coses: vull saber com s’estan espavilant, com ens contrastem amb ells. És quan t’adones del que tens tu, de la diferència de situacions personals. Posa’t per un dia al seu lloc! Per això les fronteres salten amb el treball.

En quin sentit?
Estar hores amb ells, la convivència, feia que et reconeguessin com un dels seus, i tu a ells com un dels teus. Lògic: si estàs suant i patint, recollint fruita, carregant pesos, com no has de reconèixer l’altre com a propi? L’esforç. Per això en el llibre hi és molt present, l’esforç.

Parla d’uns pobles d’on la gent marxava, com vostè quan va anar a estudiar, i de cop i volta comencen a rebre gent… El xoc cultural va ser molt fort?
És inevitable que t’arribi el món, i allà va arribar de manera molt directa. Mentre no va haver-hi la fruita, la gent se n’anava, però quan va ser-hi i les explotacions es van tornar rendibles, ja es quedava el jovent. De la meva generació, sóc l’únic que va estudiar a Barcelona. Però només teníem experiència del que se’n va, no del que arriba. I de cop els tens allà, al mateix pedrís de casa.

Per què va decidir incorporar fotografies de les barraques dels immigrants?
Perquè va haver-hi un moment que tot això desapareixia, escombrat per la febre immobiliària. Pensi que vaig començar a documentar-me l’any 2004. Aquells pallers on vivien els primers immigrants van caure… possiblement alguns dels que hi dormien després van treballar al mateix lloc fent una casa: vostè ha vist quins blocs de pisos hi ha a Alcarràs? Si no hagués fotografiat els pallers i les barraques, podria no tenir credibilitat.

A més dels nouvinguts, al llibre hi veiem els autòctons: grans i joves, també els fills dels seus amics. Uns nois pendents del festival techno dels Monegros, cotxes i alguna droga…
Els fills dels meus amics, que ja tenen una vida que no té res a veure amb la meva. Nosaltres no teníem accés a un cotxe tunejat. Però això també ho ha escombrat la crisi. Quin perfil era: el típic noi que amb 18 o 19 anys jugava amb cotxes grans. Quants en veu córrer ara? També això s’havia de documentar. Quants àmbits de la nostra vida no han estat narrats? No tenir una cosa explicada, vol dir que no hi pots reflexionar. I el que no t’expliques tu, t’ho explicarà un altre. Imagini’s que surt algú que dóna una visió negativa del fet immigratori a Lleida.

La seva visió és matisada. Els immigrants són persones, però els autòctons tampoc hi queden mai retratats com uns racistes primaris…
La gent acaba tenint pietat de la gent, i acaba fent amistat. La meva feina no és simplificar en excés, ni per una banda ni per l’altra. És intentar crear en el lector no respostes, però sí interrogants diferents. No es pot caure en el simplisme de dir que uns s’han aprofitat o que els altres són bruts, per exemple. La literatura permet aquest grau de complexitat.

Hi ha un capítol que no passa a Saidí ni Alcarràs. Vostè és als Estats Units, en una residència d’escriptors, i parlant de com funciona el món editorial…
Hi ha uns mecanismes de legitimació, uns esquemes. Es fabriquen quasi genèticament, les podem reconèixer: unes 300 pàgines, final feliç… Si al final tothom va cap aquí, no tens on triar. Cal expandir els significats, els relats, els arguments, les situacions.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 867 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't