4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (9) / “Proposo un brindis”

Per fi hem arribat. M’he marejat una mica, amb aquest coi de revolts, però ha valgut la pena. Fa un dia tan bonic! Va ploure fa uns dies i ara l’ambient té aquell color tan net i brillant, aquell aroma tan intens de pins i de mar. La cala no és gaire lluny, crec que hi podrem arribar sense problemes. I segur que estarà deserta perquè, en aquesta època de l’any, poca gent hi circula. Potser algun veí del poble s’hi arriba per estirar les cames. Fem el sender molt a poc a poc, intento acariciar cada mata de romaní, cada flor de ginesta, un gest tan simple i que em fa tan feliç. Perquè la decisió està presa i vull acompanyar-la amb records bons, amb aromes agradables, amb sons calms, com el de les onades. Ja veig la roca, la meva preferida. Serà un bon lloc per veure pondre’s el sol.
La imatge de la cala em va venir a la ment només sortir de la consulta. Suava, intensament. I estava marejada. Vaig seure al primer banc que vaig trobar lliure. Portava una ampolleta d’aigua que vaig fondre d’un sol glop. I vaig pensar en la cala i les seves aigües gelades, el meu món secret, el refugi. l’evasió, la pau. El lloc on voldria ser. Lluny d’analítiques i imatges en 3D. Llavors el mòbil va començar a vibrar, intensament. Un missatge i un altre i un altre. La Laura. La festa del meu quaranta aniversari. Que hi pensava. Que no em preocupés de res. Que ella s’ocupava d’organitzar tot el “lio”. Que seria una festassa. Que només havia de dissimular i fer com que no m’esperava la trobada sorpresa. I jo que no estava per festes. Només volia ser a la meva cala, allà on res ni ningú em podien trasbalsar. Inexplicablement vaig contestar-li: “Laura, amor, no organitzis res. Mil gràcies, però me n’ocupo jo. Tinc una idea ben clara del què vull fer.” I la tenia. Claríssima. Aquell era el moment.
I en quin instant se’m va ocórrer enviar-li aquest missatge a la Laura? Em va fer morros tres setmanes seguides, durant les quals la llista de coses prioritàries a fer per organitzar la festa s’anava fent més i més llarga. I em vaig trobar lluitant en diverses batalles a l’hora. Les campanyes publicitàries que volia deixar lligades abans del meu aniversari. Les visites a la consulta. Els missatges amargs i farcits d’emoticones ploroses de la Laura. La calor intensa d’una primavera boja en un pis enxubat del barri Gòtic. Superar aquesta crisi em va costar moltes llàgrimes, unes quantes hores de ioga i una ampolla sencera de vermut. Però ho vaig aconseguir. I vaig brindar amb l’últim culet d’Espinaler pels missatges que anaven entrant al whatzzap. Feia un vespre de temperatura raonable, estava sola al terrat de casa i la majoria de convidats m’estaven confirmant que vindrien a la meva festa, no sorpresa, d’aniversari. La majoria es podrien haver estalviat el qualificatiu presumptament graciós de “quartentona”. Estava més que suat…
“Va Miquel, ànims! Només una frase, ni que sigui! Tampoc és tan difícil, pensa en què em diries… què diries si fos morta?” Em va sortir a raig, sense ni pensar. Pobre Miquel, quin compromís! Va ser l’escollit de la família per dir unes paraules a l’hora del brindis. Tothom va pensar que, com que teníem la mateixa edat i de petits ens fèiem molt, era l’ideal per fer una mica de discurs a la festa dels meus quaranta. El meu cosí suava, perquè s’havia escrit quatre ratlles en un full rebregat, que havia oblida tal rebedor del seu pis. I en aixecar les copes s’havia quedat mut. Per això vaig voler ajudar-lo. Tot i que, no se si va ajudar gaire dir-li que encarés el discurs com si m’hagués mort. Em va sortir així, tan natural, contenta com estava que la gent que estimava fos allà. La festa estava resultant un èxit. Havia encertat el lloc. Era fàcil que els convidats s’enamoressin d’aquell antic celler, un edifici amb solera i parets recobertes d’heura, reconvertit en espai de celebracions. Havia rebut tothom a l’era on se solien descarregar els cabassos plens de raïm acabat de veremar, una plaça alçada, amb vistes magnífiques sobre les vinyes de la finca. Damunt d’unes quantes taules, construïdes amb bales de palla i portes velles decapades, hi havia cubells amb cava fresquíssim. La tarda s’extingia, però la calor del juliol encara feia suar. Així que les copes gairebé s’aixecaven soles. Finalment m’havia deixat ajudar per la Laura, que havia fetuna deliciosa feina de decoració. Hi havia rams petits, amb flors boscanes, gens estridents i molt aromàtics, per tot arreu. Quan definitivament va marxar el sol, es van encendre desenes de garlandes que feien que el porxo, les finestres i l’era del celler semblessin cobertes de cuques de llum. Per sopar, una crema lleugera de meló i maduixetes, assortit de formatges, carpaccio de ceps i altres delicatessen d’un conegut càtering de la comarca. Un pastís preciós, amb perles decoratives de coloraines i ni una sola espelma. I altre cop cava, a dojo, per brindar pels meus quaranta, per la família, pels amics, per aquells instants i per la vida en general.
Primer en Miquel em va mirar estranyat. Després va fer un glop llarguíssim a la copa que es passava de ma en ma. I seguidament, mirant-me als ulls, va començar el seu discurs. “Si fossis morta et diria que el destí és una merda. Recordaria el dia que em va picar una abella a casa els avis, el mal que em va fer la fiblada, com et vas apressar a fer pipí sobre el fang i com em vas aplicar aquella pasta fastigosa que algú t’havia explicat que salvava vides. I era cert. Perquè sóc al·lèrgic i aquella picada em podia haver matat. Sempre t’has ocupat de tots nosaltres, d’una o altra manera. Si fossis morta, Sara, em sentiria estafat i demanaria responsabilitats a qui fos que porta això.” En Miquel va reomplir la copa, la va aixecar i va acabar reblant, “brindo per tu, per la teva màgia, amb la que sempre ens protegeixes i contagies.” Tothom el va imitar i es va sentir dringadissa de les copes per tot el celler. I abans que es desfés l’encanteri em vaig tornar a parlar, “ara tu Ester, et toca. La mateixa pregunta. Què diries de mi si fos morta?”. La meva sòcia es va ennuegar, pobreta. Li havia costat preparar-se algunes frases perquè, malgrat ser una talentosa publicista, li costava horrors parlar quan la cosa es posava sentimental. Jo ja sabia què diria en aquella festa: que jo era la millor sòcia que podria haver trobat, que admirava la meva capacitat creativa, que tota jo era talent i força… tòpics suats altre cop. I jo no volia allò. No en aquella festa.
“Veuràs, Sara”, l’Ester es va escurar la veu. “No ho hauria aconseguit sense tu. No hauria complert el meu somni de tenir una empresa pròpia sense la teva empenta, la teva tossuderia i la teva fe. De vegades em fas emprenyar perquè m’obligues a frenar quan estic eufòrica per una nova idea. Però les teves plantofades fan donar la volta a qualsevol projecte i el fan millor. T’estimo mil!”. A l’Ester, que mai dels mais s’emociona, li va tremolar el llavi. Però la reina de les relacions públiques ho va solucionar ràpidament amb un d’aquells devastadors somriures que atrapava els clients més descreguts. I amb un nou brindis, que la nit havia d’acabar amb un bon mareig, per força.
“Laura, et toca. No somiïs en escaquejar-te reina. Avui no. És la teva oportunitat de sincerar-te. Se que, malgrat tot, m’adores!”. Coneixia la Laura des de l’institut. Ens havíem barallat mil vegades, consolat mil vegades més i emborratxat unes quantes. “Si no hi fossis, Sara, jo tampoc hi voldria ser”, va dir amb veu fluixeta i mirant el terra. M’esperava frases boniques, però allò no, gens. La Laura va aixecar el cap i em va assenyalar amb la copa de cava glaçat que acabava d’agafar d’una safata. “Tu ets l’única que aguanta el meu mal humor, els desastres que provoca la meva mala memòria, els meus acudits dolentíssims i aquella quiche tant horrorosa que cuino. Si, sempre he sabut que no val res i que tu la critiques. Però te la menges per no ferir-me.” Mare meva, allò tampoc no m’ho esperava! Realment la Laura era una pèssima cuinera i jo dissimulava fatal. “Et perdono Sara. Perquè t’estimo. Però també t’odio. Una miqueta. Per haver organitzat aquesta meravellosa festa gairebé sense mi. Per tenir el cor tan gran. Per ser tan forta. Per saber celebrar la vida. Brindo per això, per la vida. I pels comiats…” La Laura va fer una breu pausa, molt lleu, gairebé imperceptible per als convidats, però no pas per a mi. “Pels comiats, adéu als trenta!” va acabar. Tothom va repetir la frase sorollosament. Però ningú va veure que ella plorava. Ni que jo li demanava perdó, en silenci, per amagar-li el meu secret. Després va venir un nou brindis i moltes abraçades i petons i felicitacions i una caixa preciosa de nacre. A dins, un munt de bitllets i una nota. A una banda del paper hi havia dels signatures de tots els que havien vingut a la festa. A l’altre banda una simple frase que algú havia escrit a corre-cuita aquell mateix vespre: “Per fer coses abans de morir”. Després dels discursos devien pensar que allò feia gràcia.
La Laura m’ha acompanyat a la cala. És l’única que ho sap. Després de la festa no l’hi podia amagar més. Va tenir un pressentiment dies abans i ho va tenir clar durant els brindis. Diu que jo sóc molt valenta, però ella encara ho és més. S’ha ocupat de planificar aquest viatge. Ha aconseguit el còctel que necessito, sense delinquir. I s’ocuparà de treure’m d’aquí quan el sol es pongui. Quan li vaig ensenyar el llibret de la funerària, amb caixes, urnes, versos, músiques i flors, me’l va estripar i em va obligar a fer una llista. Una llista de desitjos. Alguns els he pogut complir gràcies als diners de la caixa de nacre. N’he fet fotos i demà les rebran, per mail, els convidats a la meva festa d’aniversari. La Laura també s’ocuparà d’enviar el correu. Hi trobaran una foto del meu cul i espero que no s’escandalitzin. Però és que sempre havia volgut fer nudisme i vaig fer una escapada ràpida a Formentera.
També veuran una imatge del meu flamant Satisfyer… per favor, això s’havia de provar i repetir i tornar a provar! Gairebé tant deliciós com aquell taller tan cool per aprendre a fer Dry Martinis i Cosmopolitans. I un guèiser de nom impronunciable, també hi trobaran al correu. Vaig haver d’afegir diners per volar fins a Reykjavík. Només per veure com l’aigua desapareixia per uns segons dins d’un cràter, emergia en forma d’enorme bombolla i sortia disparada cap al cel. Això cada deu minuts, puntual, al·lucinant. La meva família i els meus amics també rebran una nota. On els explico que cap tractament ha funcionat. Que la malaltia, que molts coneixien, m’ha vençut i que ja no em cal lluitar. Només acceptar. També els explico que vaig ser la persona més feliç del món el dia del meu funeral. El dia del cava i les llumetes i la crema de meló i el pastís amb perles. Que no era un aniversari, sinó una festa de comiat. I que no se m’enfadin. Que a la meva llista de desitjos també hi havia dir adéu sense cap llàgrima ni amargor, amb molts somriures i paraules boniques. Perquè resulta que desconec si els morts hi senten. Però mentre ets viu, segur que si, que hi sents.
I ara toca veure la posta de sol. Des de la meva roca. Amb la brisa que m’enreda els cabells i les onades que m’esquitxen. La Laura m’ha deixat el medicament al costat, m’ha fet un petó dolcíssim a la galta i m’ha dit que m’estima. Aixeco el got, com si fos una copa de cava, i brindo com vaig fer al celler. Va ser un funeral feliç, com ho és aquesta última onada.