Júlia Cecília i Soukaina Amahou, Vic
El 12 de febrer, l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, faria unes declaracions al Parlament de Catalunya que portarien molta cua. En el marc de la campanya “No em canviïs la llengua”, l’alcaldessa de Vic va reivindicar que “s’ha de posar fi al costum molt present de parlar en castellà a aquelles persones que pel seu aspecte físic o el seu nom no sembli català“.
Aquesta declaració incendiaria tots els mitjans i polítics de la resta d’Espanya que, poc acostumats a les problemàtiques d’una societat plurilingüe, l’utilitzarien per titllar a l’alcaldessa de Vic de “supremacista catalana”. Un de tants va ser Antonio Ferreras, presentador de “Al Rojo Vivo” de la Sexta, que qualificaria la intervenció d'”una mescla de deliri, barbaritat i xenofòbia“.
Més tard, Anna Erra es disculparia. En el ple de l’Ajuntament de Vic que es va celebrar el 2 de març, davant una moció del PSC en rebuig a les seves paraules, la política de Junts per Catalunya ratificaria el que va dir: “No vaig encertar les paraules, però qui va voler entendre el contingut, el va entendre. És la mateixa gent nouvinguda que demana que no es canviï la llengua perquè, sinó, no l’entendran mai.”
I és que Erra no s’ha inventat res, aquesta problemàtica prové del que en lingüística es coneix com a diglòssia. Josua Fishman, sociòleg estatunidenc, defineix la diglòssia com “la situació que resulta d’una societat que reconeix dues o més llengües com a valides per a la comunicació entre els seus membres i responen a codis diferents”. És a dir, s’utilitza una llengua o altra en funció de l’àmbit social.
Canviar al castellà davant persones racialitzades és un fet que es porta denunciant des de fa temps i suposa un greu perjudici a l’aprenentatge del català. Amb relació a aquest tema, l’activista musulmana catalana Míriam Hatibi explicava: “Parlar en castellà a una persona que et sembla que és immigrant, perquè suposes que no t’entendrà en català, també és racisme. En lloc de posar el llistó alt, al que percebem com a diferent tendim a prejutjar-lo baix.”
En aquest sentit, explicava que no va ser fins que va marxar de Bellpuig, a Lleida, i es va traslladar a Barcelona no s’havia adonat de la discriminació que rebia. “Fins que no arribes a Barcelona i la gent et comenta que parles molt bé català no t’adones que passa alguna cosa. A Bellpuig ningú ho troba estrany”, explicava en una entrevista.
Així ho confirma un estudi de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que mostra com un 80% de la població que ha nascut a l’estranger pot entendre el català. La xifra es rebaixa fins al 51% quan es tracta de parlar-lo.
Segons indica l’informe de Plataforma per la Llengua, anomenat El català i la immigració: Anàlisi de l’oferta de cursos de català als immigrants adults extracomunitaris, quan les persones migrants arriben a Catalunya són rebudes directament en castellà. Ells, després de descobrir l’existència d’una altra llengua en el territori, han de valorar si aprendre la llengua pròpia de Catalunya o no.
Però, com bé indica l’informe, descobreixen que poden fer servir el castellà en totes les seves àrees socials i es troben amb la paradoxa de què encara que Catalunya compta amb una llengua diferent de la castellana, ningú es dirigeix a ells amb català. Plataforma per la Llengua remarca que davant d’aquesta dissidència lingüística dels autòctons els que fan les persones immigrants “no tenen més remei que seguir la corrent“.
L’IDESCAT xifra els parlants habituals del català en un 36,1%, però en un estudi de la mateixa entitat, es pot veure com aquest percentatge baixa en quasi tots els àmbits socials. El que és propi d’una comunitat bilingüe, la mescla de les llengües del territori, es dóna en detriment del català que és molt menor en quasi tots els àmbits i, alhora, una barrera per les persones migrants.
El català s’ha convertit en una diferència molt clara entre ser d’aquí o ser de fora. És un punt de referència de la integració al país que distingeix el límit entre aquells que formen part de la comunitat i qui no.
Després que les persones immigrants no comunitàries hagin resolt la necessitat de comunicar-se per a les funcions més bàsiques en castellà, la segona llengua que aprenen és el català, perquè optar per aprendre la llengua catalana és una de les maneres més efectives perquè la seva integració al país sigui més rapida.
De moment, el català no és una llengua d’acollida, sinó una llengua d’integració.
{{ comment.text }}