Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

La iaia no recorda (gairebé) res

Roser Rovira, una vigatana instal·lada als Estats Units, impulsa una campanya de micromecenatge per publicar un conte dedicat a la seva àvia, que a morir d’Alzheimer fa dos anys

Sense ser-ne conscients, recitem números de telèfon o les taules de multiplicar deixant brollar els dígits al ritme d’una melodia. El motiu és que la música és un gran aliat del cervell a l’hora de memoritzar i que, a diferència de moltes altres funcions neurològiques, aquesta memòria musical no s’espatlla malgrat patir malalties neurodegeneratives. La vigatana Roser Rovira ho pot explicar en primera persona. L’any 2018 va perdre la seva àvia a causa de l’Alzheimer, però tot i no recordar pràcticament res encara era capaç de cantar tota la lletra de Rosó: “No reconeixia una foto del meu avi, ni el somriure de la meva mare ni la seva feina de pastissera de tota la vida, però se sabia la seva cançó preferida de dalt a baix i com fer ralet, ralet, al palmell de la meva mà”.

Entre elles mai van parlar de la malaltia, però vist amb perspectiva creu que els hauria fet bé i per això Rovira ha escrit Pessigolles, un conte que té l’Alzheimer de protagonista indirecte. “Ella em va ensenyar moltes coses de petita”, explica, “i la història és molt simple: la neta torna a ensenyar a la seva iaia tot el que va aprendre gràcies a ella”. Apassionada des de sempre per la literatura, es va posar en contacte amb l’editorial el Cep i la Nansa i han iniciat un campanya de micromecenatge a fi d’arribar a publicar el relat. Si ho aconsegueixen –de moment compten amb el 23% del finançament necessari–, Rovira ja ha signat un contracte amb la Fundació Pasqual Maragall per lliurar-los tots els guanys que obtingui en concepte d’autoria.

La malaltia de l’àvia la va viure a distància, ja que fa més de cinc anys que va deixar la ciutat de Vic. Amb la parella i els seus dos fills, ara de 12 i 10 anys, es van haver de traslladar a Polònia per motius laborals: “Va ser allà quan, fent un Skype, la meva mare em va dir que la iaia tenia Alhzeimer”. La notícia no la va agafar per sorpresa, però va ser l’espurna per obrir un blog dedicat a l’àvia. Des d’aleshores ja no ha deixat d’escriure.

Ara viuen a Massachusetts, als Estats Units, i Rovira treballa d’intèrpret al Boston Children Hospital per facilitar la comunicació entre metges anglesos i famílies llatinoamericanes, però la majoria d’estones lliures les continua reservant a la literatura. A Polònia va tirar endavant una pàgina web amb contes en 11 idiomes diferents, escriu un article setmanal sobre “diferències que em sorprenen entre la cultura catalana i l’americana” i també ha publicat contes infantils: en un explica com reaccionen els quatre membres d’una família quan es troben al damunt d’una corda fluixa i no amaga que és un relat molt autobiogràfic, ja que “podríem ser nosaltres, el meu home, els meus fills i jo, afrontant l’expatriació”.

Del fet de viure fora de casa, precisament el que més li reca és que en Jordi i en Ferran estan creixent lluny dels avis: “Jo amb els meus hi tenia un vincle molt especial. Són herois, persones que ho fan tot bé, i aquest valor és xulo mantenir-lo”. La idea entronca de ple amb el motiu que l’empeny a publicar Pessigolles. “Aquest conte és per a la meva àvia, que tant em va ensenyar, que tant va oblidar, i que jo tant recordo”, conclou.

LA PREGUNTA

Arriba la setmana del Carnaval: sou de disfressar-vos?

En aquesta enquesta han votat 741 persones.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.